Aquesta és la pregunta que s’han fet un cert nombre d’independentistes catalans en la jornada d’ahir, la Diada de Sant Jordi, després de llegir la informació que va aparèixer en alguns mitjans de comunicació sobre la impossibilitat de la incorporació de l’ANC de Mallorca en una estructura de l’ANC, com a conseqüència de les votacions del 6 d’abril passat. Aquesta inquietud s’afegia a les crítiques que veladament s’havien anat desgranant des de feia un cert temps sobre un suposat immobilisme de l’ANC, en un moment en què es difonien en els mitjans de comunicació informacions ambigües i tendencioses entorn de les posicions del govern de la Generalitat sobre el procés cap a la independència.
Què hi ha de cert en tot això? És veritat que, com han dit alguns detractors, l’independentisme català ja comença a fer figa?
Res més lluny de la realitat. Si més no, pel que fa a la potencialitat de l’ANC. Com un gegant en repòs, l’ANC ha estat aquests darrers mesos gestant noves mobilitzacions tot sospesant i vigilant de prop el procés independentista que es descabdellava en els nivells institucionals.
El pitjor mal que ens pot afectar, com a independentistes, en el moment actual, és justament aquesta facilitat per a la formulació de conclusions de manera precipitada i sense fonament perquè, com sabem, les grans organitzacions polítiques i els grans moviments populars no es poden analitzar seriosament en períodes excessivament curts de temps. El més important en aquesta casos no és tant prendre conclusions a partir del que fa o deixa de fer una organització en un període de temps determinat, sinó sobretot conèixer com està abordant aquesta organització els problemes principals que es troben en la seva agenda. I això és el que exposarem breument tot seguit.
Per això més que la pregunta que encapçala aquest article convé demanar: quina és l’ANC que s’està construint?
Una ANC mobilitzadora
L’ANC no ha parat de treballar arreu del territori sobretot per a estendre i assegurar la majoria social, incidint cada cop més en zones inicialment poc favorables a la independència de Catalunya. I ho ha fet implicant-se en les lluites socials. I també ha desenvolupat la seva tasca en l’articulació de nombroses Assemblees Sectorials, donant de manera permanent testimoni de la seva vitalitat. Serà en els mesos vinents que tindrem ocasió de veure diferents mobilitzacions d’abast nacional activades, les quals confluiran en la cadena humana que s’estendrà arreu del país l’onze de setembre vinent. Aquesta gran mobilització tindrà tota una fase de preparació i de preescalfament que s’anirà desplegant a partir ja d’aquest mes d’abril.
Tal com recull el Full de Ruta, actualitzat a la darrera Assemblea General, els membres de l’Assemblea Nacional Catalana som més i més conscients que estem entrant en una fase nova en què la insubordinació a l’Estat espanyol haurà de ser el pa de cada dia, com ho demostren tant les accions creixents d’insubmissió fiscal, com les preses de posició en el camp de l’ensenyament, davant els intents de destruir la pràctica de la immersió lingüística entre d’altres objectius repressius cada cop més virulents en la situació de crisi econòmica i política que vivim. L’ANC, amb el seu desplegament territorial i la seva independència envers les institucions és una de les organitzacions més ben situades per a poder desenvolupar les activitats de solidaritat que caldrà anar portant a terme en aquesta situació d’insubordinació a què ens veurem abocats.
En aquest mateix àmbit d’anàlisi, entorn de la voluntat mobilitzadora de l’ANC, convé saber que, pel que fa a la perspectiva política, el Full de Ruta aprovat recentment fixa per a una data pròxima la consulta (“abans del 31 de maig de 2014”, expressa textualment aquest document). Aquesta eventualitat no es deixa a la improvisació sinó que es precisa que “Un cop establerta la data de la consulta i davant la convicció de la victòria de l’opció independentista, caldrà exigir al govern català la presentació prèvia d’un calendari detallant el procés post-referèndum de transició cap a l’estat sobirà”. I també que “En el cas que l’Estat espanyol no accepti la celebració d'un referèndum o d’una consulta, n’impedeixi la celebració o no doni cap valor al seu resultat, l'ANC donarà suport a les accions de la Generalitat o del Parlament encaminades a l'assoliment de la independència per via de la Declaració Unilateral”.
Els objectius són ben clars malgrat el que puguin dir alguns polítics sobre la no conveniència de fer una declaració unilateral, o el que puguin escriure alguns analistes
proposant la conveniència d’un referèndum a escala del conjunt de l’Estat espanyol [1*]
propostes que xoquen frontalment amb el reconeixement del dret de decidir (o dret d’autodeterminació) del poble català. L’ANC defensarà, doncs, aquest dret “tant sí com no” i no cedirà a cap xantatge, ni intent de dilació o d’engany.
Una ANC amb protagonisme polític
Per tal d’enfocar el període en què ens trobem cal que l’ANC recuperi plenament el protagonisme que va tenir en el seu naixement i al voltant de la mobilització de l’11 de setembre passat. Alguns analistes consideren que la diversificació dels agents polítics al costat de l’ANC, com ho són darrerament, Òmnium Cultural i l’AMI poden haver restat protagonisme a l’ANC. Pensem que aquesta anàlisi no és del tot correcta ja que el protagonisme no ve tant de la possibilitat de convocatòria de mobilitzacions com de la capacitat d’interactuar amb els diferents agents polítics.
La disminució del protagonisme polític de l’ANC en el procés actual vindria més aviat de l’afebliment del reconeixement de la funció de l’ANC que poden practicar alguns partits polítics. Tenint en compte que l’ANC ha de continuar empenyent els partits i les institucions i no anar-hi a remolc, caldrà que en el període venidor s’esforci tant per a mantenir una relació permanent, amb peu d’igualtat, amb les diferents organitzacions polítiques i socials, com per a reforçar la capacitat d’interlocució amb el govern del Principat de Catalunya, com va tenir lloc en el moment de l’11 de setembre. L’ANC, juntament amb l’AMI i el conjunt de representants electes de la nació catalana, ha de continuar ajudant a marcar els ritmes fonamentals del procés d’avanç cap a la independència.
Una ANC acollidora i dinamitzadora dels Països Catalans
Tal com fa el Full de Ruta aprovat per l’ANC en la darrera Assemblea General, “L’ideal al qual aspira el moviment és la plena reunificació de la nació catalana, si aquesta és la voluntat majoritària de la població de cadascun dels seus territoris. La concreció d’aquest ideal, en qualsevol model de relació que decideixin, dependrà del procés amb què s’hi arribi, però serà en base al respecte a les singularitats i de comú acord entre cada part dels Països Catalans”
No cal dir que questa perspectiva nacional es contradiu frontalment amb la negació del caràcter nacional que fa Jordi Llobet (Vilaweb, 24 d’abril) en el qual s’enfanga, en l’absurditat d’una mena de nació balear... confonent dos aspectes d’una qüestió política elemental: el que és una nació i el que és un procés polític constituent.
També cal contradir la inconsistència de les manifestacions del Col·lectiu Joan Creixell quan escriu que “La lluita per a assolir tota la nació no pot convertir-se en un problema” [2*]. Quina mena de problema? I per a qui? Si aquesta mena de problema existeix l’únic destinatari és l’Estat espanyol i tota la ideologia que en penja. Fora d’això només hi ha que miratges i confusions. Moltes de les anàlisi revelen una mena de poti-poti en què es confonen (volgudament, potser?) diferents nivells d’anàlisi. Tothom està d’acord en el fet que els processos que tenen lloc a les diferents regions històriques dels Països Catalans són diferents i que es desenvolupen segons ritmes propis. Però aquesta diferenciació de caire tàctic no esborra el caràcter nacional ben fonamentat del conjunt. I no té per què determinar in aeternumles formes d’organització del moviment.Les formes d’organització més adequades en cada moment no depenen de cada aplicació tàctica concreta ni tampoc del caràcter federal intern que pot tenir el nou Estat, sinó que depenen fonamentalment de les formes de coordinació i d’incidència política que es considerin més convenients. I en el cas de Mallorca, si la voluntat dels membres de l’ANC de Mallorca és favorable, d’una manera àmpliament majoritària, a la incorporació a l’ANC, no caldria cercar-hi tres peus al gat.Hem de ser conscients que ens trobem en una realitat política que evoluciona de manera accelerada davant els nostres ulls; i podrem comprovar que realitats ideològiques i polítiques que podien tenir el seu pes en la lluita nacional de fa vint anys (com el famós mite de la necessària no ingerència del Principat en “els altres” Països Catalans) poden esdevenir ben aviat obsoletes en el temps present i immediat. L’ANC ha de saber adaptar-se a les noves realitats i ser sobretot sensible a la voluntat de les persones que s’acullen sota les seves propostes i projectes.Dins l’Assemblea Nacional Catalana som molt nombroses les persones que tenim orientada la nostra acció a la resolució de qüestions com les que hem esbossat, de manera general, en aquest escrit. I aquesta voluntat de treball per a millorar en la mobilització, en el protagonime polític etc. és la força de l’ANC i també la garantia de la seva existència com a organització unitària, transversal i independent de qualsevol partit polític o grup de pressió.
24 d’abril de 2013
[1*]v. l’article “S’ha fet un primer pas”. Pere Pugès et al. Tribuna Catalana 19 de desembre de 2012
[2*] “Països Catalans: ara o quan?” Col·lectiu Joan Creixell – Tribuna Catalana– 11 abril 2013
