Per a un cert nombre de sobiranistes de saló la defensa del Pacte Fiscal no és res més que una maniobra dilatòria. És del domini públic que l’Estat espanyol no cedirà en l’exacció econòmica del poble català, arreu dels Països Catalans, ja que s’hi juga la seva pròpia supervivència, tal com es concep ell mateix: una estructura de poder oligàrquica fonamentada en diferents formes de clientelisme, i coronada per una monarquia corrupta.
Fan riure els escarafalls del govern de CiU que el govern de l’Estat espanyol tracta amb menyspreu, com correspon a la inanitat del poder reduït del govern autonòmic. El que és greu en aquest afer no és que el govern de l’Estat no respecti les amenaces buides del govern autonòmic (un petit poder que “no pinta” res segons l’ordenament constitucional espanyol), sinó els esforços d’uns aprenents de polític autonomistes que ens volen enganyar ensenyant pit quan no tenen ni la bufera ni les prerrogatives necessàries per a espantar ningú. Només Felip Puig ensenyant els seus recursos repressius fraudulents i de via estreta com a “buida-ulls”, i la conselleria d’economia en el seu art dubtós d’autoimmolar el poble català, s’atorguen emfàticament un autoritat que saben que realment no tenen perquè no poden ignorar que el que fan realment no és altra cosa que avançar-se a l’execució de la feines brutes, que no fan res més que executar de mala manera unes directrius que plauen a Madrid.
Qui es pensen que enganyen amb les seves amenaces al govern espanyol, sempre en el to ridícul de “mira que si m’enfado ...”, un tarannà que recorda els milhomes dels patis d’escola; o “ei!, que si no em dónes els calés, jo faré no-sé-què” (i mai no diuen exactament el que faran “perquè –segons ells- els plans B no s’expliquen”)? Ah, era això? Això vol dir que durant dècades de suport al poder espanyol aquests autonomistes recalcitrants han estat preparant el famós Pla B. És bo de saber-ho; l’únic problema és l’escassa credibilitat d’aquest discurs hipòcrita.
La situació és greu, ho dic per si no ho sabien, i ha arribat l’hora de la veritat i ja no serviran de res les volades de coloms. Els mesos i anys vinents, ja no serviran de res els brindis al sol a què ens tenen acostumats; i si volen representar alguna cosa en el futur que ja s’albira, farien ben fet de canviar de manera de fer. Si no ho fan, tampoc no serà tan greu perquè es veuran escombrats pels vents de la història.
Fan riure els escarafalls del govern de CiU que el govern de l’Estat espanyol tracta amb menyspreu, com correspon a la inanitat del poder reduït del govern autonòmic. El que és greu en aquest afer no és que el govern de l’Estat no respecti les amenaces buides del govern autonòmic (un petit poder que “no pinta” res segons l’ordenament constitucional espanyol), sinó els esforços d’uns aprenents de polític autonomistes que ens volen enganyar ensenyant pit quan no tenen ni la bufera ni les prerrogatives necessàries per a espantar ningú. Només Felip Puig ensenyant els seus recursos repressius fraudulents i de via estreta com a “buida-ulls”, i la conselleria d’economia en el seu art dubtós d’autoimmolar el poble català, s’atorguen emfàticament un autoritat que saben que realment no tenen perquè no poden ignorar que el que fan realment no és altra cosa que avançar-se a l’execució de la feines brutes, que no fan res més que executar de mala manera unes directrius que plauen a Madrid.
Qui es pensen que enganyen amb les seves amenaces al govern espanyol, sempre en el to ridícul de “mira que si m’enfado ...”, un tarannà que recorda els milhomes dels patis d’escola; o “ei!, que si no em dónes els calés, jo faré no-sé-què” (i mai no diuen exactament el que faran “perquè –segons ells- els plans B no s’expliquen”)? Ah, era això? Això vol dir que durant dècades de suport al poder espanyol aquests autonomistes recalcitrants han estat preparant el famós Pla B. És bo de saber-ho; l’únic problema és l’escassa credibilitat d’aquest discurs hipòcrita.
La situació és greu, ho dic per si no ho sabien, i ha arribat l’hora de la veritat i ja no serviran de res les volades de coloms. Els mesos i anys vinents, ja no serviran de res els brindis al sol a què ens tenen acostumats; i si volen representar alguna cosa en el futur que ja s’albira, farien ben fet de canviar de manera de fer. Si no ho fan, tampoc no serà tan greu perquè es veuran escombrats pels vents de la història.