El moviment actual per la Independència té un grau important de complexitat. En aquest article exposarem alguns dels elements de classe (de la classe social que hi ha darrere de cada posicionament polític considerat) que poden ajudar a explicar aquesta complexitat.
Observem tan sols alguns aspectes de la política, més enllà de les disposicions econòmiques que són més fàcilment identificables:
● L’aspecte més evident és el de la ruptura de tipus polític que representa la Independència, una ruptura que porta de corcoll els polítics institucionals actuals. Doncs, si ho analitzem des del punt de vista de les classes socials, les indecisions que es troben en alguns sectors polítics governants no són altra cosa que l’expressió de les indeterminacions de la mitjana burgesia, una fracció de la classe social burgesa situada entre els interessos de les classes populars (representades en una part de les bases dels partits i de les organitzacions amb arrelament popular) i els de la gran burgesia. El dubte és inherent a aquesta condició de classe i, com ja hem pogut comprovar, aquests sectors no es mouran si no reben la pressió popular d’una manera constant.
D’altra banda, les classes populars parteixen, en general, d’una consciència cada dia més clara sobre la possibilitat i la necessitat de canvis socials en profunditat en el procés d’independència però no han assolit encara el nivell de consciència política ni el nivell d’organització que serien necessaris. L’instrument principal per a una política d’Unitat Popular que seria la CUP posseeix en aquests moments una feble capacitat d’organització de la seva base social i no ha assumit globalment encara, i d’una manera plena, el seu paper en la ruptura independentista que s’està desplegant en aquests moments davant nostre. Les mateixes insuficiències polítiques es poden observar (encara força més accentuades) en el Procés Constituent encapçalat per Forcades i Oliveres. Si hem de situar socialment aquesta dificultat davant la necessària politització (que en la conjuntura actual vol dir assumir plenament l’objectiu independentista de proposar la construcció de la República Catalana Independent per mitjà d’una ruptura política a curt termini) la podem descriure com una manifestació més de la desintegració social (desclassament) de la societat actual, que dificulta la cohesió social, ideològica i política. Les condicions opressores de l’entorn econòmic han afectat i afecten, doncs, també la coherència ideològica i política interna dels sectors que en són perjudicats directament.
● Si observem, d’altra banda, per exemple, l’aspecte de l’aprofundiment democràtic cal partir de l’evidència de les mancances democràtiques de l’Estat espanyol en tots els camps de la política. S’imposa, doncs, un esforç a fons de regeneració en aquest sentit. El nou Estat independent haurà d’elaborar mesures correctores en molt diversos àmbits, des de les normatives electorals als instruments participatius als més diversos nivells. No cal dir que és justament en els aspectes democràtics que els sectors dominants es troben més reticents. La gran burgesia i la mitjana burgesia es mostren poc inclinades a desenvolupar mesures d’aprofundiment de la democràcia en la vida quotidiana i defensen en la gestió política i informativa actituds feblement democràtiques i travessades per tics elitistes i, fins i tot despòtics. La tolerància davant aquesta mena de mancances, i davant formes variables de corrupció i d’amiguisme, és una limitació que l’independentisme ha de saber superar en el procés de construcció del nou Estat. Des del punt de vista social, són les classes populars en el seu conjunt els sectors impulsors de la participació democràtica i dels principis republicans.
● Els Països Catalans. El suport polític als Països Catalans com a marc i objecte de la lluita nacional és també una característica pròpia de les classes populars. La desafecció envers el marc nacional és també clarament una qüestió de classe per tal com és una expressió del pacte tàcit que estableix la burgesia catalana amb les classes dominants dels Estats espanyol i
francès, com a expressió del seu equilibri de poder com a classe dominant. (És clar que ens referim a Catalunya-Principat perquè el regionalisme o la desnacionalització d’aquesta classe social és més marcat encara a les altres regions històriques). Les limitacions dels diferents sectors de la burgesia envers la defensa de la nació té un doble origen: el regionalisme propi d’una classe social d’abast limitat (regionalitzat) i la connivència gratuïta que hem assenyalat amb l’enemic nacional i de classe. Les manifestacions concretes en aquest aspecte es poden resumir en dues desviacions actuals prou remarcables: d’una banda el regionalisme mític, segons el qual, l’articulació de la lluita arreu dels Països Catalans hauria de retardar el procés d’independència de Catalunya. Cap argumentació sòlida és exposada en aquest sentit. Es tracta tan sols de la por d’ofendre “l’amo” (l’Estat espanyol, principalment) expressada en forma d’un tabú irracional. Un altre enemic prou temible també de la lluita política a favor dels Països Catalans és el fonamentalisme avantguardista d’alguns sectors de la petita burgesia i de les classes populars que es posicionen a favor d’un altre mite (el de la uniformitat de les formes de lluita arreu dels Països Catalans, sense tenir en compte els nivells de consciència existents). La feblesa d’aquestes posicions ideològiques rau en la seva dificultar d’arrelar socialment perquè es fonamenten en proclames abstractes (ideologisme) sense lligam amb la realitat conjuntural de cada lloc i moment.
● La llengua catalana Un altre aspecte en què es poden observar amb força claredat els interessos de classe és en la política respecte a la llengua catalana. No ens entretindrem en la descripció de l’espanyolisme que defensa la marginació de la llengua catalana de qualsevol expressió pública i col·lectiva. Només recordarem que a la Gran Burgesia Espanyolista cal afegir-hi aquí la casta burocràtica espanyolitzadora, hereva de l’administració franquista que ha viscut i viu de la xarxa administrativa de dominació i d’espanyolització. És més interessant remarcar el regionalisme o autonomisme en qüestions lingüístiques que s’ha desplegat a través del govern i de l’administració autonòmiques (concretament de la Comunitat Autònoma de Catalunya) al llarg d’una trentena d’anys amb la promoció del bilingüisme unilateral (favorable a la llengua castellana). Sectors importants del neo-independentisme encara mantenen tics marcadament regionalistes o autonomistes d’acceptació acrítica d’una situació de subordinació de la llengua catalana. En aquest camp la casta política (que en aquesta qüestió inclou, a més de la direcció sociovergent, també sectors de la direcció d’ERC i d’ICV) s’ha decantat per una mena d’oportunisme de caire electoralista preconitzant la cooficialitat del castellà en el nou Estat català independent. Es tracta d’una expressió política de la ideologia regionalista, tacada d’uns cert paternalisme i d’un toc d’elitisme envers la població immigrada d’origen al·lòfon. Des de les classes populars catalanes, conscients alhora de les necessitats socials per a la normalització de la llengua catalana i de la diversitat, es treballa en una doble orientació: per a convertir el català en la llengua general de relació social, tot considerant la diversitat com un patrimoni cultural que cal situar a favor de la col·lectivitat. Cal fer un esforç encara gran en aquest sentit perquè les ideologies bilingüistes i espanyolistes no estan encara superades socialment i perviuen en forma de diferents posicionaments superficials i acrítics.
Hi ha encara una tendència sociolingüística a assenyalar, la que podríem qualificar de fonamentalisme asocial (que preconitza una societat monolingüe a la imatge dels Estats jacobins), una posició pròpia de sectors socials aïllats i poc disposats a la intervenció democràtica dins la realitat social. Es tracta d’una posició poc estesa socialment però que pot contribuir negativament a desdibuixar la posició popular majoritària.
A TALL DE SÍNTESI
Hem esmentat diferents conceptes que ara recordarem a tall de corol·lari:
La Gran Burgesia Espanyolista. Com hem vist es tracta d’una classe social depredadora i monopolística, contrària a la independència, i que batallarà contra el nostre alliberament fins al darrer moment ja que és conscient que un procés independentista portat a terme en plenitud ha de representar la fi de les situacions de privilegi de què ha gaudit durant el franquisme i al llarg del règim monàrquic parlamentari postfranquista. La casta burocràtica espanyolitzadora, n’és una prolongació social.
La Mitjana Burgesia Catalana i la seva expressió política més genuïna, la casta política sociovergent procuraran de controlar el procés per tal de mantenir les seves posicions com a elit de poder, esforçant-se perquè els canvis socials, econòmics i de gestió política siguin mínims. És per això que les seves propostes es presenten sempre sota l’aparença d’una transició que hauria d’excloure qualsevol mena de ruptura. Sense oblidar que hi ha sectors d’aquesta mitjana burgesia que es troben realment aliats a les posicions de la gran burgesia esmentada més amunt. D’aquí les indecisions, contradiccions i evolucions confuses d’aquest espai social i ideològic.
D’altra banda, tal com ha estat descrita en diverses ocasions, la Petita Burgesia tindrà al llarg del procés un comportament indecís i ambigu. Si d’una banda pot tendir a aliar-se amb les classes populars i hi ha sectors que s’hi poden considerar integrats, cal dir que dins les seves files es propaguen amb facilitat els diferents mites antidemocràtics i antirupturistes propis de les ideologies institucionalistes segregades pels sectors dominants de la burgesia. L’arribisme dels líders dels partits polítics i de diferents organitzacions socials en aquest procés troben un camp adobat en les mancances de consciència col·lectiva de les ideologies individualistes d’aquests sectors indecisos.
Pel que fa a les Classes Populars Catalanes, cal recordar que agrupen els sectors socials susceptibles d’encapçalar la confrontació nacional i de classe pròpia de la conquesta de la independència. La despolitització i la desorganització són els enemics principals al si d’aquesta classe social (entesa com a conjunt social políticament ascendent) que aplega la majoria de la població.
No caldria advertir finalment que la interpretació social de les actituds col·lectives no s’ha de prendre mai de manera determinista. És evident que els individus pertanyents a sectors socials diferents, poden assumir - per consciència política i sensibilitat social – les reivindicacions i necessitats de la majoria. En aquest article ens hem esforçat tan sols per a donar explicacions socials diferenciades a alguns comportaments polítics i ideològics que ens han semblat més importants en aquests moments, amb l’objectiu d’aportar elements per a superar les contradiccions actuals. Moltes de les reflexions que hem fet ací permeten d’entreveure evolucions possibles arreu dels Països Catalans, ja que, encara que es tracti de realitats polítiques situades en fases diferents del procés d’alliberament reflecteixen estructures socials molt pròximes.
