Una de les mancances importants de l’esquerra independentista sembla que és la comprensió insuficient d’aquesta dialèctica entre la lluita reivindicativa i la lluita política. La lluita reivindicativa té una gran acceptació i és fàcilment compresa pel fet que correspon a la part fonamental de l’activitat quotidiana de la militància de l’esquerra independentista des de les tasques d’agitació dels primers compromisos militants; d’altra banda, però, entre alguns sectors de l’esquerra independentista sembla que s’hi hagi instal·lat una mala comprensió del que és la lluita política. En aquest article ens esforçarem per aportar alguns aclariments entorn d’aquests conceptes.
Comprendre la lluita política
Des del punt de vista del canvi social i polític[1], anomenem acció política tot el conjunt d’activitats que incideixen en el poder polític (és a dir, en el poder de gestió de la societat en el seu conjunt). L’acció política té dos enfocaments possibles:
D’una banda, podem anomenar acció política tota aquella acció que incideix en la modificació, en un grau més gran o més petit, de la correlació de forces existent en un moment concret. Són, doncs, elements d’acció política, les polítiques d’aliances, els programes que fan propostes de projectes de societat, de formes de govern, de lleis,, etc.: i, de manera general, totes les mobilitzacions i tots els discursos (lluita ideològica) que contribueixen d’una manera més directa a la modificació de la correlació de forces.
D’aquesta manera podria semblar que quasi tota lluita reivindicativa que tingui una intenció o un resultat en la correlació de forces ja podria ser considerada com a part integrant de l’acció política. Però ja sabem que no és exactament així. Si bé és cert que , d’una manera genèrica, es pot dir que “tot és política” (en el sentit que tota acció social incideix en la gestió i la concepció de la cosa pública), convé comprendre la diferència clara que existeix entre l’acció que és sectorial o local, i la que posseeix una voluntat i una projecció de caràcter global. És propi, doncs, de la política l’enfocament global; és per això que la política no es pot reduir a una forma més d’acció com les diferents activitats reivindicatives, sinó que és el nivell on es produeix la síntesi de diferents reivindicacions i lluites perquè és la instància que és portadora d’un nou model de societat. És en aquest sentit que diem, en un cas concret, per exemple, que la lluita per la independència no pot ser considerada una lluita sectorial més (com ho defensen alguns sectors influïts per l’espanyolisme), sinó que és una confrontació que pertany a aquest nivell global (polític) de la lluita [2].
Els malentesos dels reduccionismes
Fetes aquestes distincions prèvies convé recordar breument diferents formes de reduccionisme que poden portar a confusions.
És corrent confondre la lluita política amb la lluita institucional. Aquesta confusió parteix del reduccionisme de considerar que només és possible l’acció política des de les instàncies establertes pels sistemes parlamentaris vigents (d’orientació econòmica i política capitalista, en el nostre entorn). Ja hem explicat més amunt la complexitat de l’acció política. Aquesta reducció que la voldria limitar a la lluita institucional seria així un fet si la lluita institucional no s’acompanyés de propostes ni de mobilitzacions polítiques més enllà de l’activitat institucional i si no es dinamitzés cap lluita ideològica.
Una versió, més concreta encara, de la creença equivocada anterior és la reducció de la lluita política a la participació electoral. Sembla una confusió difícil però, en la pràctica quotidiana no ho és pas tant. Força sovint una part d’aquells sectors que s’han oposat aferrissadament a la participació electoral es poden convertir en electoralistes acèrrims si veuen la possibilitat de tenir un paper particular destacat en una contesa electoral. Sabem que la vanitat o l’amiguisme interfereixen massa sovint l’activitat electoral si no es preveuen mesures de control de l’electoralisme, començant per preveure una activitat sempre col·lectiva i col·legida, i vinculada amb el col·lectiu polític ampli que promou el candidat o la candidata en qüestió.
La lluita política no es pot reduir tampoc a l’activitat dels partits polítics parlamentaris, concebuts en general, com sabem, com unes simples maquinàries d’influència. Ja hem comentat prou que la política és una activitat més àmplia i complexa i no limitada als canals convencionals dels partits parlamentaris. El partits polítics revolucionaris (o comunistes) també fan política però segons els conceptes que hem exposat més amunt.
Referint-nos a un aspecte polític, també cal precisar que la política d’aliances no s’ha de confondre amb una rebaixa permanent de principis. No existeix una política d’aliances invariable en l’espai i el temps. La tàctica demana enfocaments diversos segons cada moment històric i també en cada aplicació.
Així, per exemple, en l’època de l’emergència de l’independentisme actual calia abastar, amb la política d’aliances, principalment els sectors que permetien el desplegament d’un moviment polític propi amb una única línia ben marcada, i l’aliança fonamental s’establia sobretot entorn dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.
En canvi, en el moment present, la política d’aliances s’ha de desplegar, per exemple, d’una banda una aliança de tipus estratègic amb els sectors socialment i nacionalment oposats a les diferents formes d’opressió i d’explotació, una aliança que hauria de permetre la construcció de la Unitat Popular. I cal desenvolupar també, d’altra banda, una altra aliança de tipus tàctic, més àmplia, amb el conjunt de forces que es defineixen com a independentistes i que actuen com a tals per tal d’acumular forces per a la Ruptura Independentista. En aquesta doble política d’aliances la Unitat Popular és concebuda com la garantia del manteniment del caràcter rupturista del procés.
És a dir, que les aliances principals en cada moment s’han d’establir segons els diferents projectes polítics necessaris.
Una altra confusió important que tan sols hem assenyalat breument és l’enfocament polític que redueix la lluita independentista a una lluita sectorial, cultutralista o economicista. Ja hem comentat que la lluita independentista és una lluita política de caràcter global, que s’estableix damunt una proposta de creació d’una nova societat. És per això que també es diu que la conquesta de la independència és una possibilitat evident d’avançar vers una nova societat basada en la democràcia política, social i econòmica. El reduccionisme que comentem és corrent entre la burgesia però és compartit, amb pocs canvis, per “l’esquerra” espanyola, la concepció de la qual li impedeix de veure la lluita independentista com a plenament (globalment) política.
La politització de la lluita reivindicativa
Cloem aquesta breu exposició remarcant com la lluita per reivindicacions concretes pot situar-se en una perspectiva política. Cal advertir, però, que la politització de les lluites no es produeix automàticament ni tampoc per una simple explicitació ideològica. La dialèctica centrada en la mobilització i l’organització es fonamenta, a nivell tàctic, en el fet de cercar en cada cas la definició política adequada al nivell de consciència assolit en cada moment de la lluita. La relació entre politització i mobilització és, doncs, per damunt de tot, dialèctica.
Conscients que la dialèctica és la base del pensament racional de l’esquerra independentista, caldria que, en els debats i les crítiques que es volguessin fer entorn de la lluita política, es partís d’un nivell d’anàlisi mínim imprescindible, si no es vol reduir el contingut de la discussió a la repetició mecànica de posicionaments sectaris i adialèctics.
NOTES
[1] Aclarim que existeixen formes de fer política que no es proposen canvis substancials en el camp social i polític ni pretenen assolir una nova societat rupturista amb el marc polític i econòmic actual. Podem parlar aleshores de política conservadora, que és la política avui dominant, i expressada, en general, a través del parlamentarisme i el municipalisme convencionals etc.
[2] És per això que la lluita per l’autodeterminació, per exemple, no és concebuda com un front d’acció sectorial (que afactaria un sector social concret) sinó que és una línia d’acció que s’ha de proposar, com a abast social, la mobilització del conjunt de la població.
