El moviment democratitzador que lluita per la recuperació de tots els drets i per un canvi social profund, aquest que alguns han volgut anomenar “moviment del 15-M” o “dels indignats”, que es desenvolupa i visualitza a centenars de places i carrers dels nostres barris i ciutats (cal fer menció especial d'aquesta reapropiació dels espais públics com àgores de debat i de comunicació política, funció que el poder establert intenta evitar i silenciar amb ordenances i blindatges policials), es fonamenta en la pràctica constant, i diversificada, de la desobediència política. D'exemples d'aquestes accions desobedients en trobem molts en la pràctica diària dels participants d'aquest moviment, però m'agradaria destacar-ne alguns que suposen un atac frontal als poders de l'actual règim.
Precisament, la popularitat d'aquest moviment democratitzador va arribar per la desobediència que centenars d'activistes feien a les ordenances que prohibeixen transformar les places dures, i ermes, dels nostres pobles i ciutats en espais oberts, i vius, de debat i reflexió. Durant setmanes i setmanes, centenars, i en molts moments milers, de persones van fer front als atacs dels opinadors del règim, dels polítics professionals asseguts a les poltrones del Parlament i Ajuntaments i dels agents de la BRIMO que, armats fins a les dents, pretenien tirar per terra i esborrar del mapa les àgores sorgides de l'esperança i la il·lusió dels que no es rendeixen.
Poc abans de les eleccions del 22M es va desobeir a un dels principals poders d'aquest estat, un poder que escapa de tot control democràtic (i, precisament, per això és tan perillós), el poder judicial. Un poder judicial que va prohibir i amenaçar tota reflexió política sota l'excusa de la celebració d'unes eleccions (així està la democràcia a casa nostra...).
Just després d'aquestes eleccions, tot envalentonats pels resultats, CiU va enviar els Mossos d'Esquadra contra els acampats de la plaça Catalunya de Barcelona (aquí la Guàrdia Urbana també va ser-hi present) i de la plaça Ricard Vinyes de Lleida. El moviment va reaccionar a aquest atac i va saber resistir i recuperar l'espai deliberatiu del cor de la ciutat comtal, tot oposant-se i desobeint a un altre dels poders de l'estat, la policia.
Poc després, es va produir una mobilització on el moviment va saber, altre cop, superar el règim vigent i mostrar com la desobediència és el camí per a construir una democràcia plena. Evidentment, m'estic referint a la protesta transcorreguda al parc de la Ciutadella de Barcelona quan van començar els tràmits per aprovar els pressupostos més anti-socials de les darreres dècades. Aquesta protesta, que venia acompanyada d'una dura campanya de criminalització, va suposar una confrontació directa amb bona part de les estructures del règim: poders polític-parlamentari, policial, judicial i mediàtic. Però, el moviment, després d'alguns dies de desconcert, va saber reaccionar a l'ofensiva engegada pel poder, i milers de persones (més de 250.000) van omplir els carrers de Barcelona per deixar ben clar que “No demanem res, perquè ho volem tot. No anem lents, perquè anem molt lluny. No tenim pressa, perquè ja hem començat”.
Paral·lelament a aquests fets s'han anat donant altres mostres de desobediència que hem de citar per la seva importància. Tenim que des de fa mesos, s'ha estès una pràctica desobedient que suposa un atac a la línia de flotació del principal sector responsable de la crisi que patim. Si, faig referència a les constants convocatòries i crides a aturar i bloquejar els desnonaments que colpegen tan durament a milers de famílies de casa nostra. Mitjançant aquestes accions es mostra una oposició directa als poders policials (que com s'ha vist recentment al Clot actuen sense cap tipus de mirament i fent ús de totes les violències que tenen al seu abast), judicial, parlamentari, i, sobretot, econòmic (cal assenyalar als bancs, caixes i món immobiliari, ja que són els veritables culpables de la crisi).
També hem comprovat com, darrerament,
s'ha accentuat la persecució de les persones nouvingudes a casa
nostra, però també hem vist com la reacció solidària i coherent
no s'ha fet esperar, i comencen a visualitzar-se les actuacions
populars per foragitar el ressorgiment del racisme.
Com podem veure totes aquestes accions suposen un enfrontament directe i radical amb el pensament únic imposat i una deslegitimació del sistema.
Cal fer esment sobre el fet que aquestes actuacions del moviment van acompanyades d'un important debat reflexiu i profund a les assemblees dels barris i pobles sobre l'estructuració, futur i estratègia d'aquest.
Al meu entendre, la desobediència és una de les característiques principals d'aquest moviment per dos motius: la poca qualitat de la democràcia actual i la manca de sensibilitat de les autoritats davant de les protestes socials.
El sistema partitocràtic vigent dista molt dels principis en els que s'ha de basar una veritable democràcia. Tal i com defensen diversos autors (sobretot Gargarella, Habermas i Pettit), una democràcia ha de guiar-se pels principis d'inclusió i deliberació, per això ha de complir amb dues regles:
-
Les persones potencialment afectades per una determinada norma han de poder intervenir en la seva creació.
-
El procés deliberatiu que condueixi a la creació d'aquesta norma ha de fonamentar-se en una amplia discussió col·lectiva i tots els seus participants han de fer-ho en igualtat de condicions.
Quan no es respecten aquestes premisses el sistema es perverteix, perquè la norma és creada per uns pocs i no respon al diàleg col·lectiu equitatiu, llavors les decisions preses tendeixen a maltractar part de la societat i tenen un contingut parcial.
Des de fa molts anys, i cada vegada de forma més accentuada, es produeix un gran trencament entre totes les autoritats (judicials, policials, parlamentàries...) i gran part de la societat, en especial la més activa socialment. Un dels aspectes que, considero, provoquen aquest trencament és la nul·la resposta comprensiva que es dóna des dels poders a les protestes i demandes socials. Aquesta nul·la sensibilitat, que en molts casos es tradueix en una resposta repressiva, torna a posar de manifest les deficiències del règim actual i la necessitat extrema d'utilitzar les pràctiques desobedients emprades els darrers mesos. Arribats a aquest punt, les autoritats haurien de tenir present els següents principis (sorgits de la sentència del Tribunal Suprem de Florida en el cas Adderley vs. Estat de Florida dels EUA):
-
Principi de la distància deliberativa: com més marginat del debat públic estigui el grup social, per raons alienes a ell, més sensible ha de ser el poder públic a les demandes d'aquest grup i més protecció ha d'atorgar a les formes de comunicació desafiants que utilitzi aquest grup per presentar les seves demandes.
-
Principi de violacions sistemàtiques: quan les protestes facin referència a la violació sistemàtica d'un dret bàsic, més atenció han de prestar les autoritats públiques al dret particular en joc.
Ja per anar acabant, i respecte les actuacions dels activistes del moviment, seria important començar a plantejar-nos la necessitat d'utilitzar eines, instruments i mecanismes d'autoprotecció i defensa. L'audodefensa i protecció és molt important per tal de fer avançar, i que arribi a bon port, la desobediència, tot evitant que la violència de l'estat frustri els anhels de llibertat i s'imposi sobre la voluntat democratitzadora del moviment.
Per tancar aquest article, una cita de Thomas Jefferson, principal redactor de la Declaració d'Independència dels EUA: “Un ordre legal no és mereixedor de respecte quan les seves normes provoquen ofenses greus sobre la població, ni són el resultat d'un procés en el que la comunitat no ha estat involucrada de forma significativa”.
