Més enllà de l'efecte plàstic de veure per primera vegada a la meva vida la Via Laietana a rebentar de gent i estelades, em vénen al cap un seguit de reflexions, que per desordenades encara, les exposo en forma de decàleg:
1.Jo vaig estar tota l'estona al bloc de la CUP. Això implica tenir la mateixa visió espaial que, per exemple, a la manifestació de l'Onze de Setembre. Per tant, no m'atreveixo a fer generalitzacions sobre la composició de la manifestació, però sí que intueixo que és cert, com es diu en diversos fòrums, que la presència majoritària era de la classe mitja catalanoparlant, i que s'hi trobava a faltar un gruix important de gent de classes populars de l'àrea metropolitana.
2.La impressió del que vaig veure, més enllà del bloc de la CUP, era que en la seva majoria es tractava de gent que en molts casos no es trobava putejada cada matí per la RENFE, sinó que més aviat sentia vergonya de veure com el mite del país modern i europeu del catalanisme s'enfonsava en la misèria del cutreriu i la ineficàcia de la feina mal feta. Almenys aquesta va ser la meva impressió.
3.Cada dia m'impressiona més el xollo que té muntat ICV. Anaven al nostre davant, i no eren ni una cinquena part dels que érem al bloc de la CUP. Tot i així, aquesta organització, amb una estructura territorial molt dèbil, és capaç d'aglutinar electoralment tothom qui s'identifica amb els valors guais del moment. Per a mi és un exemple més que màrqueting i eleccions cada cop tenen menys a veure amb la Política amb majúscules.
4.A nivell de CUP va faltar treball polític previ, i això és de llei reconèixer-ho. És a dir, no hem sabut popularitzar en aquestes darreres setmanes eslògans i consignes que vinculin l'especulació de l'AVE, l'oblit dels interessos de les classes populars i l'autodeterminació del nostre poble. Sincerament, ens vam passar tota la manifestació cridant el mateix que portem cridant des de fa més de vint anys. De bon rotllo, és hora que ens ho comencem a fer mirar.
5. Tota la mandanga de la societat civil és quelcom que em repeleix una miqueta molt. La veritat, a la manifestació, pel lloc que ocupàvem, no vaig veure cap d'aquests líders civils, però després per televisió sí. A mi m'hagués agradat que aquesta manifestació hagués estat encapçalada per representants de comitès dels barris i viles més afectats pel caos ferroviari, que de forma natural assumissin la vinculació entre la manca de serveis públics i l'estat de dependència en què viuen els Països Catalans. No em malinterpreteu, no és una simple qüestió de gustos. Més que estètica, es tracta de fons.
6.Fent un símil futbolístic, em va donar més la impressió d'assistir al Gamper que a la final de la Champions. Molt bon rotllo i molt "ara va de debò". Però ara toca jugar la competició de veritat, i molt em temo que, com el Barça enguany, quan sigui l'hora de la veritat l'equip s'empantanegarà, especialment quan toqui jugar a fora. Els motius? Poc compromís autèntic dels que aparenten ser les estrelles i mancança absoluta d'un estil de joc directe i un punt agressiu.
7. He trobat molt encertat un fragment de l'anàlisi que fa en Roger Buch al Tribuna Catalana. Us el reprodueixo: "Recordem una altra manifestació nacionalista de magnitud i significació semblant: la de “LOAPA no! Som una nació” de l’any 1982 convocada pels partits nacionalistes i també sense el suport dels socialistes ni de la UCD. En aquella ocasió, al final de la marxa aparegueren grups independentistes radicalitzats com el PSAN i l’IPC, els dirigents dels quals foren detinguts per portar una pancarta on s’hi llegia “independència”. Dissabte, també tancant la manifestació desfilaren els seus hereus ideològics directes, uns 3.000 simpatitzants de les CUP amb consignes independentistes i voleiant estelades, el mateix que també feien, en aquesta ocasió i a diferència de vint-i-cinc anys abans, els centenars de milers de ciutadans que els precedien." Com diria aquell: Jo ja ho deia.
8.Miquel Iceta, i amb ell molts psoecialistes catalans, són els campions de la sofística. Realment són l'espai polític amb qui em costa més d'empatitzar. Fa poc, un regidor socialista de Berga va escriure al diari que no entenia com algú podia ser del PP. Els fets que van derivar-se d'aquell article, insults homòfobs inclosos, són un altre tema. Però jo, la veritat, sí que sé com algú pot ser del PP. Molts acadèmics ja han descrit els processos pels quals hi ha gent que és allò que genèricament se'n diu un "fatxa". Ara bé, ser del PSOE i pretendre's catalanista? Això continua en mans de la parapsicologia. Això, i confiar amb en Duran i Lleida.
9.Els convergents continuen sentint el plaer íntim de fer el maulet, però com a bons devots del Sant Pare, encara no s'atreveixen a sortir de l'armari i són coses que practiquen en privat o bé en ocasions especials. La seva relació amb el pensament obertament independentista (perdoneu, crec que això d'obertament és una redundància) continua essent una passió d'aquestes que només es veuen pel forat del pany i que aleshores no són aptes ni per a menors ni per a majors. Continuaran casats amb l'autonomia, de tant en tant viuran nits de passió boja amb la independència, però com a bons catalans tornaran a casa.
10.El proper març hi tornen a haver eleccions. Si l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, els catalans confirmarem que sóm els únics homes que hi ensopeguem quaranta vegades.
2.La impressió del que vaig veure, més enllà del bloc de la CUP, era que en la seva majoria es tractava de gent que en molts casos no es trobava putejada cada matí per la RENFE, sinó que més aviat sentia vergonya de veure com el mite del país modern i europeu del catalanisme s'enfonsava en la misèria del cutreriu i la ineficàcia de la feina mal feta. Almenys aquesta va ser la meva impressió.
3.Cada dia m'impressiona més el xollo que té muntat ICV. Anaven al nostre davant, i no eren ni una cinquena part dels que érem al bloc de la CUP. Tot i així, aquesta organització, amb una estructura territorial molt dèbil, és capaç d'aglutinar electoralment tothom qui s'identifica amb els valors guais del moment. Per a mi és un exemple més que màrqueting i eleccions cada cop tenen menys a veure amb la Política amb majúscules.
4.A nivell de CUP va faltar treball polític previ, i això és de llei reconèixer-ho. És a dir, no hem sabut popularitzar en aquestes darreres setmanes eslògans i consignes que vinculin l'especulació de l'AVE, l'oblit dels interessos de les classes populars i l'autodeterminació del nostre poble. Sincerament, ens vam passar tota la manifestació cridant el mateix que portem cridant des de fa més de vint anys. De bon rotllo, és hora que ens ho comencem a fer mirar.
5. Tota la mandanga de la societat civil és quelcom que em repeleix una miqueta molt. La veritat, a la manifestació, pel lloc que ocupàvem, no vaig veure cap d'aquests líders civils, però després per televisió sí. A mi m'hagués agradat que aquesta manifestació hagués estat encapçalada per representants de comitès dels barris i viles més afectats pel caos ferroviari, que de forma natural assumissin la vinculació entre la manca de serveis públics i l'estat de dependència en què viuen els Països Catalans. No em malinterpreteu, no és una simple qüestió de gustos. Més que estètica, es tracta de fons.
6.Fent un símil futbolístic, em va donar més la impressió d'assistir al Gamper que a la final de la Champions. Molt bon rotllo i molt "ara va de debò". Però ara toca jugar la competició de veritat, i molt em temo que, com el Barça enguany, quan sigui l'hora de la veritat l'equip s'empantanegarà, especialment quan toqui jugar a fora. Els motius? Poc compromís autèntic dels que aparenten ser les estrelles i mancança absoluta d'un estil de joc directe i un punt agressiu.
7. He trobat molt encertat un fragment de l'anàlisi que fa en Roger Buch al Tribuna Catalana. Us el reprodueixo: "Recordem una altra manifestació nacionalista de magnitud i significació semblant: la de “LOAPA no! Som una nació” de l’any 1982 convocada pels partits nacionalistes i també sense el suport dels socialistes ni de la UCD. En aquella ocasió, al final de la marxa aparegueren grups independentistes radicalitzats com el PSAN i l’IPC, els dirigents dels quals foren detinguts per portar una pancarta on s’hi llegia “independència”. Dissabte, també tancant la manifestació desfilaren els seus hereus ideològics directes, uns 3.000 simpatitzants de les CUP amb consignes independentistes i voleiant estelades, el mateix que també feien, en aquesta ocasió i a diferència de vint-i-cinc anys abans, els centenars de milers de ciutadans que els precedien." Com diria aquell: Jo ja ho deia.
8.Miquel Iceta, i amb ell molts psoecialistes catalans, són els campions de la sofística. Realment són l'espai polític amb qui em costa més d'empatitzar. Fa poc, un regidor socialista de Berga va escriure al diari que no entenia com algú podia ser del PP. Els fets que van derivar-se d'aquell article, insults homòfobs inclosos, són un altre tema. Però jo, la veritat, sí que sé com algú pot ser del PP. Molts acadèmics ja han descrit els processos pels quals hi ha gent que és allò que genèricament se'n diu un "fatxa". Ara bé, ser del PSOE i pretendre's catalanista? Això continua en mans de la parapsicologia. Això, i confiar amb en Duran i Lleida.
9.Els convergents continuen sentint el plaer íntim de fer el maulet, però com a bons devots del Sant Pare, encara no s'atreveixen a sortir de l'armari i són coses que practiquen en privat o bé en ocasions especials. La seva relació amb el pensament obertament independentista (perdoneu, crec que això d'obertament és una redundància) continua essent una passió d'aquestes que només es veuen pel forat del pany i que aleshores no són aptes ni per a menors ni per a majors. Continuaran casats amb l'autonomia, de tant en tant viuran nits de passió boja amb la independència, però com a bons catalans tornaran a casa.
10.El proper març hi tornen a haver eleccions. Si l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, els catalans confirmarem que sóm els únics homes que hi ensopeguem quaranta vegades.
