L’origen de la malalatia
Podria haver intitulat amb raó aquest article “L’apoliticisme, malaltia infantil de l’independentisme” perquè el desconeixement del que és l’acció política (que és abandonada o oblidada per masses importants de l’independentisme d’avui dia) és una veritable malura.
Es tracta d’un mal que no és casual perquè té les seves arrels en un fet sociocultural i té també unes explicacions ideològiques. Des d’un punt de vista general el moviment independentista, per les seves mateixes característiques (es fonamenta en l’acció comuna més espontània de persones agrupades pel fet “de ser”, és a dir, pel fet d’haver-se conformat d’una manera determinada en un territori a través de la història) es mou (i es commou) amb components molt marcats per les emocions. Es tracta, doncs, d’una condició que afavoreix l’adhesió espontània, de caràcter pre-polític i poc exigent pel que fa a la reflexió sobre la complexitat dels fets polítics i socials.
En aquest context les ideologies despolititzadores (d’arrel anarquitzant) tan esteses actualment tampoc no ajuden a l’enfortiment d’una consciència política. La desgràcia de la situació és que aquest panorama ofereix un camp favorable a tota mena de comportaments poc racionals i/o oportunistes. Com a poc racionals, podem posar per exemple les crides d’algunes militàncies territorials d’un independentisme poc madur minoritari a no assistir a la Via Catalana de l’11 de setembre passat ... O l’esperança cega en la Unió Europea o en els grans líders mundials, d’un sector del sobiranisme força desorientat políticament etc. Com a oportunisme, només cal observar el comportament sectari de diferents col·lectius que actuen al si de les organitzacions pensant més en la influència de petita secta que no pas en les línies d’acció necessàries per al moviment etc. Tot això és conseqüència de la manca de consciència política.
Les necessitats del moviment independentista exigeixen una reacció ràpida per a superar aquestes mancances, amb l’objectiu que els àmbits de decisió principals del moviment incorporin al màxim mètodes i anàlisis fonamentats en la reflexió política.
El nostre poble ve de lluny, i sota formes d’acció que poden semblar innocents s’hi amaga un gran potencial polític que cal desvetllar. Però, per això, cal arribar a introduir en el màxim d’àmbits, el convenciment de la força de la reflexió, i també l’exigència constant de formes de debat seriós sobre el present i el futur de l’independentisme.
Més enllà de les eleccions i del partidisme
Una primera simplificació, que ja comença a fer mandra recordar, és la confusió que es fa massa sovinet entre el que és la política com a tal i algunes expressions de la política més difoses pels mitjans de comunicació com són els resultats de les eleccions o les vides i miracles dels partits que hi participen. Sense menystenir aquests aspectes de la política que, com sabem, contribueixen a configurar els marcs polítics i legals en un moment concret, cal tenir molt clar que aquests aspectes i episodis no són “la política”.
Des d’un punt de vista favorable al canvi social en profunditat, la política és el conjunt d’activitats que incideixen en la configuració i en l’exercici del poder en un moment concret. Es parteix de la base que el poder, perquè pugui ser efectiu, cal no sols que sigui implantat, sinó que sigui exercit. La pràctica política conté doncs la consideració dels poders institucionals i de les altres formes de poder (econòmic, social, administratiu, mediàtic, ideològic, militar, policíac, judicial etc.) i també la seva contraposició en diferents formes de lluita, de resistència i d’organització.
Fer política vol dir entendre, més enllà de les eleccions i dels partits, en primer lloc què és la política i com té lloc la confrontació en una societat i un moment concrets. I per a això cal partir d’anàlisis el màxim de precises sobre les diferents forces econòmiques, socials i institucionals que intervenen en la confrontació. En aquest sentit, per exemple, una anàlisi seriosa de l’independentisme català actual mostra clarament que no es pot simplificar, assignant-li una única adscripció. No es pot simplificar i afirmar per exemple (com fan algunes persones i organitzacions poc documentades) que el moviment independentista actual “és burgès” pel fet que estigui encapçalat institucionalment per un partit “de dreta” com CiU. En l’anàlisi política les atribucions preestablertes no ajuden a entendre les coses i menys encara en moments de canvi.
L’independentisme català és un fenomen molt més complex que és assumit principalment per les classes populars catalanes i que és sotmès a diferents influències, entre les quals la de sectors de la mitjana burgesia (CiU) que malden per a controlar el procés en benefici propi, un esforç que fins ara no ha donat els resultats esperats en cada fase. La mitjana burgesia hauria preferit quedar-se en un pacte fiscal (abans de l’11 de setembre del 2012) però la pressió de les mobilitzacions no li ho va permetre.
La situació actual és que la mitjana burgesia (fent-se representant també de sectors d’una base organitzada de petita burgesia maltractada cada cop més per la situació econòmica) s’està separant dels interessos de la burgesia pròpiament dita (vinculada a l’Estat espanyol). És evident que si la mitjana burgesia trobés una sortida que impedís la ruptura independentista tornaria a restablir els llaços habituals amb la gran burgesia. Però aquesta eventualitat necessita una gestió política intel·ligent i agosarada que no sembla que el poder espanyol estigui disposat a desenvolupar.
Una anàlisi política és, doncs, en bona part una anàlisi de classe, dels interessos dels diferents sectors socials en presència, tenint en compte la complexitat social i ideològica existent. Per exemple, el sistema polític espanyol (i el francès també) ha desenvolupat d’una manera extraordinària el que se’n pot dir una “casta política” que actua també dins la confrontació com un agent més, amb interessos que tendeixen a la defensa de l’immobilisme polític i social, de manera força independentment del fet que les forces polítiques en qüestió es diguin de dreta o d’esquerra.
Lluites socials i dimensió política
Una de les formes més clares d’immaduresa política és, d’altra banda, reduir el moviment popular i independentista a l’àmbit de les lluites socials, no entenent que sense projecció política les lluites poden ser fàcilment oblidades o manipulades.
Segons la nostra concepció cal situar la política com la “dimensió de síntesi i culminació” de les lluites socials, perquè les lluites socials, més enllà de les reivindicacions més immediates, sempre albiren un marc polític i social de conjunt més avançat. Per simplificar, podem dir que la política es pot resumir en aquests tres aspectes: marc polític, política d’aliances i dialèctica estratègia/tàctica.
En primer lloc, la política és el conjunt d’esforços (mobilitzacions socials, lluita ideològica, incidència institucional etc.) que porten a modificar el marc polític a diferents nivells (a nivell local, nacional, internacional). Tot avanç en l’organització és un avanç polític. També l’augment de la incidència dels instruments de propaganda i lluita ideològica incloent-hi els mitjans institucionals. Tota modificació del marc legal (laboral, social, cultural, lingüístic, polític) és també un avanç polític. Tota modificació favorable de la correlació de forces és també un avanç en el camp de la política entesa en aquest sentit global que he exposat.
Un dels mitjans per a estendre la influència de la política del moviment independentista és la política d’aliances que s’ha d’analitzar no sols en relació amb els partits sinó d’una manera general amb els diferents àmbits socials i ideològics. Cal establir la política d’aliances d’acord amb consideracions estratègiques i tàctiques. Ho comentarem més endavant. El que cal tenir clar d’entrada és que establir aliances en funció dels interessos momentanis de la propi grup polític o secta és caure en l’oportunisme un defecte que pot tenir conseqüències catastròfiques.
Posem per cas que un sector de l’independentisme, per una mala concepció de la política d’aliances practica la col·laboració estable amb grups d’idelologia espanyolista sense tenir en compte la importància de la necessitat de treballar en tot moment en una perspectiva estratègica. No tenir present en la pràctica política la necessitat de treballar per a enfortir el moviment propi (és a dir, una línia de treball que permeti que el moviment popular s’orienti cada vegada més a favor de la independència nacional, el socialisme i l’alliberament de gènere) pot comportar el fet d’afavorir l’aparició de grups oportunistes que aprofitin l’espai obert per l’independentisme d’esquerra per a fer créixer les seves perspectives electorals.
D’altra banda, abandonar gratuïtament, és a dir, sense una argumentació política seriosa, espais electorals (com les passades eleccions europees) és una pràctica que comporta conseqüències greus. En tota política favorable al canvi social, l’oportunisme es paga força car, perquè cada abandó d’un espai concret, resulta finalment una reculada davant la ideologia dominant.
Per una altra banda, pensar (com fan sectors amplis de l’anomenat sobiranisme actual) que la independència és un objectiu que s’ha de defensar sense continguts socials porta a allunyar-se de les classes populars i és una mostra de poca capacitat política.
Una concepció global i seriosa de la política és, doncs, necessària i l’independentisme no la pot oblidar.
