El canvi social ha ocupat i preocupat a innombrables generacions de lluitadors i lluitadores. Ha obsessionat a règims polítics, moviments socials i organitzacions polítiques. Des dels temps dels espartans fins a les revoltes camperoles i fins arribar als nostres dies, passant pels esclats populars del feudalisme i la il·lustració i el trencament de l'Antic Règim, així com les convulsions desfermades durant el segle XX.
La història de la humanitat i de l'emancipació social té moltes etapes i és bo rellegir la nostra pròpia història per saber d'on venim i sobretot tenir clar cap a on volem anar. A la Nació Catalana del segle XXI hi ha ara mateix un panorama complex socialment i nacionalment parlant.
Vam sorgir de la darrera revolució industrial i en aquell context va forjar-se una estructura social heretada de l'època feudal i això va fer que les desigualtats perduressin fins a dia d'avui. Tot i que el paisatge humà dels Països Catalans ha transmutat reiterades vegades, l'estructura de classe s'ha perpetuat i això ha originat convulsions i revoltes abundants. Som un dels territoris amb revoltes i bullangues d'arreu d'Europa.
Des de fa unes dècades, l'emergència de l'esquerra independentista va entroncar amb una conjuntura europea i mundial marcada per un equilibri dels blocs dominants; això marcava l'estratègia política del nostre moviment però les febleses internes i la potència de l'enemic va impedir un arrelament de la cultura política de ruptura que els nostres precursors van impulsar arreu de la Nació Catalana.
Malauradament, la immaduresa i l'utopisme d'arrel petitburgesa van guiar durant molt de temps a bona part de la militància, pràctica que encara avui perdura. La ruptura generacional afegida a la feblesa organitzativa i la marginalitat va anar generant un imaginari militant consistent en una idealització d'arrel quasi religiosa en la materialització dels objectius finals i això ha fet que moltes i molts es pensin que el paradís social està a l'altre cantó i que un cop enderrocats els murs que ens oprimeixen socialment, llavors entrarem en aquest paradís.
Òbviament res més lluny de la realitat, més ben dit, un cop tinguem eines per avançar cap a una via catalana socialista, llavors començaran els nostres vertaders problemes i el nostre malson perquè haurem de fer front a contradiccions inimaginables i haurem de prendre decisions que ens permetin aprofundir en el procés d'emancipació social de la nostra terra, decisions complexes i difícils que no sempre ens agradaran. Mireu Venezuela o Kerala!
Però les transformacions socials i nacionals no son fàcils i és necessari seguir endavant sense aturar-nos. En aquest sentit i per sortir de l'actual atzucac en que es troben els Països Catalans cal des del meu punt de vista desenvolupar varies linies de treball.
En primer lloc assumir les limitacions pròpies i apostar fort per desvetllar la consciència social entre la ciutadania, entre la classe treballadora. Només una ciutadania activa i crítica, conscient socialment i culturalment polititzada serà el substrat en el qual podrà arrelar l'ideal d'emancipació i preparar el terreny per cremar etapes cap a la construcció d'un model català socialista. Tenint ben clar que aquell dia serà l'inici d'una nova etapa farcida d'entrebancs, errors i algun encert.
En segon lloc és vital i urgent que Catalunya i el conjunt dels Països Catalans es dotin d'aliances en l'àmbit internacional. Aquest és un àmbit que la Unitat Popular sola no pot fer perquè és el poble treballador català qui ho ha d'impulsar, només ell està legitimat per exercir de subjecte sobirà. Venezuela, Grècia, Kerala, Kurdistan, Itàlia, sud-Africa, Islàndia, Cuba, Canadà i Quebec, Suècia, França...és urgent i corre pressa començar-hi a treballar. L'ofensiva criminal del capital és global i la resposta també ha de ser global i contundent. Els catalans i catalanes hem de respondre com a catalans, mai sota l'ombra espanyola, per més d'esquerres que sigui! La sobirania dels pobles és un tresor preuat i cap imperialista té dret a tutelar-nos.
D'altra banda, el procés sobiranista que s'ha engegat a Catalunya és una oportunitat única per reinciar i reconstruir. Posar el comptador a zero depèn de nosaltres i de la nostra capacitat d'articular un contrapoder que faci front a les forces oligarquiques catalanes. És o ara o mai! I en aquesta aventura ens hi ha d'acompanyar d'una manera o una altra els Països Catalans. Cal veure el procés com una oportunitat en tot els sentits, un procés constituent que torni a posar sobre la taula la territorialitat, la qüestió de la propietat privada, el model energètic, el model de defensa, la gestió de l'aigua, la sanitat, , el model econòmic, el territori, l'educació....En aquesta aventura apassionant les forces anticapitalistes i d'esquerres hi hem d'arribar amb força perquè si no ho fem farem el ridícul i deixarem el camí ben planer a la dreta neoliberal.
La història de la humanitat és plena de fracassos i d'errors, d'avenços i retrocessos. Els nostres avantpassats ja lluitaven per alliberar-se de les cadenes que els oprimien. Entronquem-nos amb els nostres avantpassats i agafem el relleu de la torxa de la lluita! Lluitem i assumim errors si cal, perquè només equivocant-nos tindrem la possibilitat de tenir algun encert i canviar l'evolució de la història, del nostre país.
