L'endemà del 29 de març, a banda de ser divendres va ser el dia triat pel govern de Mariano Rajoy (l'íntim amic de Mas, Fabra i Bauzà) per anunciar una de les mesures polítiques més fastigosament inacceptables de les que el govern espanyol en curs ha aprovat des que el PSOE va ser substituït pel PP. Els grans defraudadors, els grans lladres, ja tenen la seva amnistia. L'amnistia fiscal.
Resumint una mica i fent-ho entenedor: gràcies al PP, les persones que s'havien passat anys i anys robant-nos a totes i a tots perquè els diners que els tocava pagar a Hisenda no els ingressaven, ara ja els poden treure a la superfície legalment, pagant només el 10% de l'import total del que blanquegin. La mesura és tan fora de lloc que fins i tot uns ultraliberals de pro com els del Financial Times deien tres dies després que "Mostrar clemència als evasors fiscals pot animar-ne d'altres a no pagar els seus deutes en el futur". No cal ser ni tan sols economista per entendre això.
Per què la mesura es feia pública aquell dia? Doncs perquè l'endemà de la vaga general més exitosa dels darrers anys els experts creadors d'opinió, els tertulians tan lloats fa uns dies per Jordi Pujol, parlaven del que valien els contenidors d'escombraries utilitzats com a barricades a les manifestacions del dia abans. Tenien una altra feina, vaja...
La mesura, ens explica “La Vanguardia” tot i que diuen que no els agrada (que en són de mentiders...), és recomanada per l'OCDE per fer sortir a la superfície el capital prèviament desviat a paradisos fiscals i diner negre provinent de l'economia submergida. Ho acabem d'entendre tot quan llegim a Vilaweb els laments d'Antoni Armengol, director de l'Associació de Bancs Andorrans. La preocupació de l'Armengol era lògica ja que fins i tot el petit empresari per a qui treballà el meu pare durant més de deu anys portava els feixos de bitllets que no declarava un cop al mes a aquest “paradís fiscal” que tenim a la vora embolicats a la faixa de la seva dona...
O sigui, que als que roben molts diners, a qui ha amagat els seus beneficis i no ha contribuït tal com li tocava a pagar hospitals i escoles els ho perdonen tot. Per a això han guanyat les eleccions. Per robar-nos encara més i dir, després, que hem viscut molts anys per damunt de les nostres possibilitats i que ara ens cal acceptar les seves retallades...
El 29 de març vaig veure imatges que mai no havia vist abans. Una d'elles la conservo a la retina pel seu alt valor simbòlic. En un carrer de Tarragona, enmig d'un piquet combatiu molt nombrós, dos nois van pintar una oficina de la Caixa (“Parlem?”). Un senyor gran visiblement nerviós que passava per la vorera es va aproximar als dos joves i pet tal d'evitar enfrontaments altra gent també hi vam anar. No en podia haver d'enfrontaments. El senyor gran no els recriminava sinó que els deia que ell ja no podia però que no la pintessin l'oficina, que la cremessin directament...
Cada una de els mesures dirigides a robar-nos a totes i a tots genera ràbia i més ràbia. Cada una d'aquestes mesures, lleis i normes són en si mateixes, violència. I no hi haurà llei antiterrorista aplicada a les lluites socials que aturi la ràbia i la indignació que estan generant. La gent ha après a dir que no i per molt que les teles continuïn repetint el discurs únic que tots som culpables de “la crisi” cada cop en som més que ja no rebem les seves escopinades a la cara amb resignació.
Resumint una mica i fent-ho entenedor: gràcies al PP, les persones que s'havien passat anys i anys robant-nos a totes i a tots perquè els diners que els tocava pagar a Hisenda no els ingressaven, ara ja els poden treure a la superfície legalment, pagant només el 10% de l'import total del que blanquegin. La mesura és tan fora de lloc que fins i tot uns ultraliberals de pro com els del Financial Times deien tres dies després que "Mostrar clemència als evasors fiscals pot animar-ne d'altres a no pagar els seus deutes en el futur". No cal ser ni tan sols economista per entendre això.
Per què la mesura es feia pública aquell dia? Doncs perquè l'endemà de la vaga general més exitosa dels darrers anys els experts creadors d'opinió, els tertulians tan lloats fa uns dies per Jordi Pujol, parlaven del que valien els contenidors d'escombraries utilitzats com a barricades a les manifestacions del dia abans. Tenien una altra feina, vaja...
La mesura, ens explica “La Vanguardia” tot i que diuen que no els agrada (que en són de mentiders...), és recomanada per l'OCDE per fer sortir a la superfície el capital prèviament desviat a paradisos fiscals i diner negre provinent de l'economia submergida. Ho acabem d'entendre tot quan llegim a Vilaweb els laments d'Antoni Armengol, director de l'Associació de Bancs Andorrans. La preocupació de l'Armengol era lògica ja que fins i tot el petit empresari per a qui treballà el meu pare durant més de deu anys portava els feixos de bitllets que no declarava un cop al mes a aquest “paradís fiscal” que tenim a la vora embolicats a la faixa de la seva dona...
O sigui, que als que roben molts diners, a qui ha amagat els seus beneficis i no ha contribuït tal com li tocava a pagar hospitals i escoles els ho perdonen tot. Per a això han guanyat les eleccions. Per robar-nos encara més i dir, després, que hem viscut molts anys per damunt de les nostres possibilitats i que ara ens cal acceptar les seves retallades...
El 29 de març vaig veure imatges que mai no havia vist abans. Una d'elles la conservo a la retina pel seu alt valor simbòlic. En un carrer de Tarragona, enmig d'un piquet combatiu molt nombrós, dos nois van pintar una oficina de la Caixa (“Parlem?”). Un senyor gran visiblement nerviós que passava per la vorera es va aproximar als dos joves i pet tal d'evitar enfrontaments altra gent també hi vam anar. No en podia haver d'enfrontaments. El senyor gran no els recriminava sinó que els deia que ell ja no podia però que no la pintessin l'oficina, que la cremessin directament...
Cada una de els mesures dirigides a robar-nos a totes i a tots genera ràbia i més ràbia. Cada una d'aquestes mesures, lleis i normes són en si mateixes, violència. I no hi haurà llei antiterrorista aplicada a les lluites socials que aturi la ràbia i la indignació que estan generant. La gent ha après a dir que no i per molt que les teles continuïn repetint el discurs únic que tots som culpables de “la crisi” cada cop en som més que ja no rebem les seves escopinades a la cara amb resignació.
