L’espanyolisme, com qualsevol grup de persones de capacitat d’introspecció escassa, està content perquè es pensa que ja ha conquistat els Països Catalans. Com el seu màxim representant militar hauria pogut dir: “nuestras tropas han conseguido sus últimos objetivos ... Franco no ha muerto”.
L’espanyolisme està content perquè ara sí que ha transformat en vots més de set anys de repressió continuada damunt la nostra nació. Amb crims, amenaces i trampes. Aquest procés neofranquista va començar ‘fort’, especialment entorn d’un crim a Barcelona i Cambrils l’agost del 2017 que tant la dreta com la suposada esquerra espanyoles i espanyolistes han encobert, impedint que s’investigués. I com a precedents ja hi havia els ‘càstigs’ ferotges per la consulta del 9N del 2014, les actuacions contra juristes del procés independentista i contra qualsevol que volgués preparar mobilitzacions democràtiques contra l’oligarquia. I la cosa ve de més lluny. El naixement de la monarquia vigent ja va ser una trampa que va protegir els assassinats del franquisme; i només instaurat aquest règim ja va ser manipulat per un auto-cop-d’estat i per manifestos contra la llengua catalana; i el feixisme espanyolista va estar martellejant i martiritzant la gent democràtica especialment al País Valencià. Tenim memòria i no oblidem.
L’espanyolisme no ha parat i s’ha saltat totes les normes; i si fos una mica espavilat no estaria tan content perquè, com passa amb aquelles victòries del futbol que s’aconsegueixen amb la intervenció dels àrbitres, aquestes fites només accentuen els complexos dels qui se senten inferiors i decadents, fills d’una altra època i incapaços de regeneració interna. El règim monàrquic espanyol ja fa temps que està jugant un joc perillós al solitari que només serveix per a l’autoconsum i sempre acaba en desastre.
Ara sabem que per a poder tenir vots favorables a Catalunya ha hagut de fer totes les manipulacions possibles: amenaces (com les que s’amaguen darrere els crims del 2017 a Barcelona i Cambrils); arbitrarietats judicials i policíaques; teatre, com el del president espanyol fent el ploramiques per unes actuacions judicials que ell mateix havia permès contra l’independentisme; inflant contínuament el cens electoral per tal de fer baixar el percentatge del vot català conscient; amenaces i prohibicions contra les mobilitzacions antirepressives (com la prohibició de l’acte contra la tortura que té lloc regularment a la Via Laietana de Barcelona, o a la concentració diària a l’Avinguda Meridiana i altres arreu del país); servint-se del desastre dels trens de Rodalia sense ampliar l’horari de votació, per a mirar de rebaixar el vot a la Catalunya interior etc. etc. Per a l’espanyolisme (de tot ordre: PSOE-PSC-PP-VOX) tot s’hi val per tal de mantenir el poder de les minories capitalistes i espanyolistes successores directes del franquisme. No coneixen la vergonya i l’objectiu és mantenir la nostra nació sotmesa per a acabar de treure-li el suc, si cal portant-la a la ruïna. No tenen vergonya de res perquè serveixen unes oligarquies que s’havien inflat amb el franquisme i han continuat enriquint-se després amb el règim monàrquic successor i que es creuen omnipotents, sense límits en la pràctica de l’abús.
Amb repressió, abús i mentides, han aconseguit espantar alguns polítics i estendre la desorientació. Però, en contrapartida han ensenyat clarament què és això d’Espanya i les misèries i excessos d’un règim monàrquic espanyol que cada vegada s’assembla més al règim franquista que el va fer néixer. Contra tant d’abús, cal reaccionar amb energia: Cal fer Foc Nou.
Foc Nou: Pensament i Acció
Per part de l’independentisme l’error principal ha estat (i és) la manca d’autocrítica perquè no podem esperar una renovació del nostre moviment sense una reflexió a fons, en la qual hi hem d’entrar tots i totes sense excepció. Els partits parlamentaris són els que han estat identificats en primer lloc com a responsables de les mancances del nostre moviment. Però no són els únics. Si ens en volem sortir hem d’aplicar a fons el pensament i l’acció.
Fent, doncs, una autocrítica seriosa hem de remarcar les mancances dels diferents partits parlamentaris. Cada partit ha d’assumir els seus errors i les anàlisis s’han de traduir en autocrítiques; i, si no són capaços de fer-ho, han de ser abandonats. Però dir que ‘tots són el mateix’ és una sortida massa còmoda que no ens hauríem de permetre.
No es pot pretendre fer-se dir independentista i defensar obertament la destrucció del territori i l’empobriment de la pagesia. I cap independentista hauria de permetre que no es defensi l’ús social de la llengua catalana, ni una renovació de l’economia dominada avui per un turisme massificador que només engreixa llocs de treball precaris que tan sols serveixen per a incentivar una mà d’obra desqualificada que pot aportar ingressos al capitalista individual sense escrúpols però que són llocs que destrossen l’economia del país i creen dificultats afegides per a la cohesió social. Tampoc no es pot autoanomenar independentista qui s’equivoca d’enemic i desvia l’atenció en la lluita contra l’estat espanyol atacant la població nord-africana a casa nostra, ajudant així a convertir-la en un enemic potencial més i arraconant el moviment amazic (que és ben sabut que simpatitza amb la causa catalana i és de tendència laica). Hem de dir prou a la política oportunista i sense un esforç mínim de reflexió imprescindible. El moviment independentista renovat no es pot permetre cap d’aquests errors.
El panorama actual ha estat permès pel sistema de partits que tenim ara. Però les responsabilitats no són les mateixes en tots els casos, com hem apuntat; i cal saber distingir críticament si realment volem contribuir positivament a fer Foc Nou. També s’ha d’acabar el suposat independentisme que es mira el panorama només rondinat i en la inacció total: cal fer servir el cap i cal treballar. Sense una massa important de gent que pensi i que no pari d’actuar als nostres barris i pobles el moviment independentista no es renovarà.
Ara és el moment del treball sistemàtic i resultat de la reflexió col·lectiva. Hem de partir d’una base social renovada que incorpori la gent jove d’arreu del país en activitats associatives i iniciatives, per petites que siguin, però constants i persistents tot desenvolupant una consciència nacional-popular catalana, independentista, republicana i laica. Aquest ha de ser el caliu que ha de donar pas al Foc Nou. L’ànsia de llibertat de la nostra República Catalana independent basada en la confederació dels Països Catalans lliures ens ha d’esperonar. Damunt les restes de la monarquia borbònica espanyolista basada en l’explotació i l’abús com a sistema, hem de construir, d’una manera sòlida, el nostre futur lliure. Així serà el Foc Nou que ara hem de fer néixer i escampar.
