El nou mapa polític sorgit de les eleccions municipals del 28M, deixa un regust més aviat agre a l'independentisme. La patacada electoral que s'han endut els tres partits independentistes a Catalunya ( 350.000 vots perduts) confirma que la desafecció independentista és un fet. Després de la no victòria de l'any 2017, l'electoral independentista s'ha anat desencantant, probablement fruit de l'estratègia electoral dels partits independentistes d'instal·lar-se en la normalitat autonòmica i anar gestionant el dia a dia. Tot plegat ha desembocat en un autèntic cisma polític al si de l'independentisme i si la desorientació, el desànim i la desbandada general ja eren reconeguts per tothom, ara ja es confirma definitivament que s'han convertit en la tònica habitual. Som en un nou cicle, un cicle de baixada i replegament que lluny de ser un corrector als partits independentistes, augura més desmobilització que mai i un llarg hivern o travessia pel desert comparable al que va venir després de la transició espanyola.
La desafecció política és inherent a les democràcies occidentals. Les elevades xifres d'abstenció no son cap impediment per a la perpetuació de democràcies liberals en el marc del lliure mercat. Països com Holanda, Anglaterra, Estats Units....amb democràcies consolidades des de fa molts anys, tenen abstencions que superen àmpliament el 50%. El capitalisme consumista és perfectament compatible amb democràcies febles i amb desafecció estructural. I a mesura que passa el temps, la desafecció es cronifica i consolida. Probablement la població que viu en règims democràtics no ha conegut de prop els règims dictatorials i no sent la necessitat d'expressar-se mitjançant el seu vot o participant activament en els teixits associactius dels diferents països. Òbviament, els estats es mostren conformes a aquesta situació, perquè saben perfectament que una població que no participa ( i que només es queixa de paraula) és molt més controlable que no pas una població activa, crítica, madura i capaç de prendre decisions i autoorganitzar-se.
Dit això, és evident que a Catalunya, la desafecció no pot deslligar-se de l'eix nacional. Un eix nacional que Espanya ha sabut resoldre a base de repressió política, càstig econòmic i por generalitzada. L'independentisme català sempre s'ha caracteritzat per ser un moviment dividit, poc organitzat i amb escassa formació. Tot i així, i amb moltes dificultats, havíem aconseguit acumular forces i al llarg de dues dècades vam ser capaços de dibuixar una estratègia comuna que va culminar amb el desafiament democràtic de l'U d'octubre. Tothom coneix els esdeveniments posteriors.
La frustració de no haver aconseguit la fita de la llibertat, s'ha traduït en molts casos en desengany i desafecció. Una desafecció que es manifesta en forma d'abstenció i fins i tot en menyspreu cap a la causa catalana. Tanmateix, aquesta desafecció que s'ha manifestat a les eleccions municipals, no té cap traducció política a la pràctica. Els 350.000 votants independentistes que no han votat, no tenen cap intenció de traduir el seu "cabreig" en accions o en militància. Bàsicament és gent que pot anar canviat de partit ( de forma legítima, evidentment) i seguir queixant-se sense fer gaire res. A les eleccions municipals de 2019 la desafecció ja despuntava i va sorgir un nou partit ( anomenat Primàries) que va ser incapaç d'estructurar i redreçar l'independentisme. Va ser un nou ridícul del moviment independentista i un resultat lamentable, amb liquidació de partit inclosa.
Veurem en què acaba l'intent de l'Assemblea Nacional de Catalunya de formar un nou partit sota la idea de llista cívica. L'experiència i un cert olfacte polític ja ens poden indicar que tot plegat pot acabar amb alguns diputats que inicialment cridaran una mica al Parlament de Catalunya però que poca cosa aconseguiran, a part de generar una nova decepció i més desmobilització.
D'altra banda, és evident que el cicle autonomista en el qual hem entrat, tard o d'hora havia de tenir algun tipus de correctiu, i en aquestes eleccions municipals s'ha manifestat de manera clara. La qüestió serà si aquesta abstenció és útil per avançar en la causa de la llibertat nacional de Catalunya. Des del meu punt de vista no servirà de gaire res, simplement hi haurà menys votants i el règim del 78 ( autonomisme) no se'n ressentirà.
Les receptes per superar la desafecció independentista i la situació actual d'inoperància i divisió, existeixen, però són dures i realistes. Els partits polítics no son la solució a tots els nostres problemes ( tot i que son útils als abstencionistes perquè serveixen per culpar a algú de tots els nostres mals) Gestionar el dia a dia de l'autonomia no serveix en absolut per construir i assolir la República Catalana; son coses que ja hauríem d' haver après fruit de l'experiència del 2017. L'única recepta possible és rearmar-se moralment i fer madurar el moviment independentita, omplir-se d'ànim de lluita, tenir més disciplina i voluntat de treballar i militar a llarg termini, trenar aliances internacionals, formar-se i llegir, desenvolupar més capacitat de resistència i sacrifici, seguir lluitant..... Entenc que no tothom ho vegi així, però a aquestes alçades de la història ja hauríem de saber que delegar-ho tot als partits polítics o abstenir-se, no és gaire útil.
