“Vote Yes, another Scotland is possible” deia la Radical Independence Campaign en el referèndum d’autodeterminació del 18 de setembre de 2014. Sota les sigles de la RIC s’aplegaven des del Scottish Socialist Party, Scottish Green Party, sindicalistes, activistes antimilitaristes o republicans estructurats sota unes demandes bàsiques: una alternativa social a l’austeritat i a la privatització, República, compromís amb el desenvolupament sostenible, lluita per la igualtat, contra qualsevol tipus de discriminació i una aposta clara per l’antimilitarisme.
La RIC va ocupar l’espai que deixava a la seva esquerra el Scotish National Party i ho va fer defensant d’una independència que era, bàsicament, un procés constituent per bastir una república sobre la justícia social, sostenible ecològicament i eminentment antimilitarista. La defensa de la independència com a eina per bastir un país més just des del treball de base, casa a casa, carrer a carrer, barri a barri, poble a poble.
En la lluita aferrissada (i fratricida) dels dos partits majoritaris de l’independentisme per esdevenir el SNP català la manta que estiren els deixa l’esquerra, en sentit ampli, destapada i obre a l’esquerra transformadora amb compromís nacional, un carril ampli per circular-hi.
I és enmig de tot aquest escenari que neix una possibilitat de ruptura, saber aprofitar-la és la nostra obligació. Bona part de la possibilitat de transformació social amb profunditat i d’emancipació nacional, d’almenys una part, del conjunt dels Països Catalans depèn de la possibilitat d’enfortir i eixamplar aquest carril. La CUP hi ha d’apostar a fons, sense pors, amb tots els riscos.
El 14 de desembre de 1986 es feia públic el manifest fundacional de l’AMEI (Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista), on es deia que “la participació electoral en qualsevol àmbit no pot ser contemplada per l’Esquerra Independentista com un objectiu en si mateix, sinó sempre en funció de l’avenç de la lluita global de l’alliberament nacional i de classe”. D’aquesta voluntat, compartida, socialitzada, plantada i rebrotada en casals, ateneus, moviments socials i lluites compartides, del fil roig de l’independentisme va néixer una eina que va esdevenir la CUP.
Recordo que fa pocs anys (tot i que semblen una eternitat) des de la CUP vam treure un material gràfic on, sobre fons groc, es veien unes formiguetes. Era i es segurament una metàfora de la nostra manera d’entendre la militància, cercant el treball de base, teixint amb moviments socials i organitzacions polítiques (molt sovint de manera volgudament invisible) complicitats, aplegant persones i voluntats en un projecte col·lectiu de ruptura i transformació. Si aquesta és la nostra manera de fer, perquè l’hauríem de canviar ara que ens preparem per un nou embat?
En la ponència que la CUP va aprovar en l’Assemblea Nacional de Celrà el juliol de 2014 s’establia la voluntat que l’organització i el conjunt de l’esquerra independentista esdevingués: “un agent polític clau en les transformacions que necessiten el nostre país” i caldrà, sens dubte, cercar la manera perquè així sigui. Eixamplant-la, canviant-la, modificant-la i redefinint-la, quan sigui necessari per assolir els objectius, sense renúncies però sense sectarismes, formulant propostes de país per la majoria, bastint una ‘radical campaign’ escocesa a la catalana.
I cal fer-ho aplegant voluntats de ruptura amb generositat, tot sortint de la nostra zona de confort, assumint contradiccions (que com deia Fuster son les meves esperances) perquè s’ho val. Consolidar i construir un espai que ha de servir per anar mes enllà, per agrupar-nos articulant una proposta de Països Catalans com un projecte de present i de futur en la construcció del qual tenim una responsabilitat ineludible.
Esdevenir útils tot sortint del córner, per, com es deia a Celrà, tenir, si així ho considerem, la capacitat d’assumir responsabilitats institucionals allà on calgui, sense perdre l’autonomia política i social imprescindible perquè no sigui la institució qui coopti la potencialitat transformadora en benefici de la seva estabilitat, sinó al contrari, perquè de l’activitat governamental en pugui derivar una major capacitat organitzadora i mobilitzadora del poble.
Perquè si no és ara, quan? Si no som nosaltres, qui?
