La ultradreta esta en ascens. El que era una tendència a Europa, amb governs com el d’Orban a Hongria o partits consolidats com el Front Nacional a França, comença ja a arrelar a l’Estat Espanyol de la mà de VOX, que ha plantat la seva llavor a Andalusia i que, tal i com indiquen les darreres enquestes tindrà un creixement significatiu arreu.
A l’Estat Espanyol, la ultradreta ha abraçat la bandera del patriotisme, de l’Espanya imperial, de la reconquesta que entén les diferències com una amenaça però, i no ens n’hem d’oblidar, també ha desplegat d’altres arguments tant o mes significatius que l’anterior que són necessaris per entendre el seu creixement, un discurs securitari i de rebuig als i les estrangeres tal i com fan les seves contraparts a Europa.
Es veritat, molt probablement VOX creixerà a Catalunya de la mà dels unionistes mes irredempts però cal tenir present que aquesta formació no és, ni ha estat, l’únic partit polític que defensava postulats xenòfobs, racistes i d’odi contra les minories que hem tingut al principat.
“Èxit total de la recollida solidària d'aliments” deia la gent de la plataforma per Catalunya el juny de 2014 “més de 750 quilos s'han de repartir entre necessitats amb noms i cognoms, entre persones autòctones. Molts d'ells es van acostar a la carpa de Plataforma per Catalunya a agrair la tasca que s'està realitzant. Aquesta iniciativa tindrà continuïtat, ja que hi ha molta gent que ho està passant malament i els ajuts socials institucionals els donen l'esquena.”
Aquella formació política autoanomenada “socialidentitaria” avui desapareguda que va fer seu el lema “primer els de casa” va establir com a temes essencials del seu programa polític la immigració i la seguretat ciutadana.
I no es sobrer recordar que el 2011, quan PxC esclata i passa de 17 a 67 regidors en 39 ajuntaments, depassa el cinturó de Barcelona i, més enllà dels tòpics, obté representació per exemple a Ripollès i Anoia, les dues comarques amb el percentatge d'immigrants més baix, amb un i set regidors respectivament.
La gestió personalista del partit, els múltiples conflictes interns i la necessitat de posicionar-se en l’eix nacional, quelcom que el partit havia evitat voluntàriament, van enfonsar la formació i la van portar a la desaparició.
I malgrat tot, una part del seu llegat, la “lepenització dels esperits” continua ben present. Una lepenització que Miguel Urbán i Gonzalo Donaire, en el seu assaig Disparin als refugiats, definien com la capacitat que ha tingut el Front Nacional d’aconseguit imposar a l’agenda política francesa (i a l’imaginari col·lectiu) elements centrals del seu ideari: encarnar el rebuig al sistema polític vigent sobre la base d'anar contra les elits corruptes; apel·lar a l'amenaça que plana contra la nació des d'altres identitats culturals; la volta a l'autoritarisme mitjançant l'apel·lació constant a forjar un estat fort; i l'obsessió política d'encimbellar polítiques punitives per convèncer la població de la necessitat de mesures excepcionals.
I si a dia d’avui la ultradreta a Catalunya s’agrupa a l’entorn de la defensa de la unitat d’Espanya (passant per damunt de qualsevol argument democràtic ) però els factors que van portar a PxC a créixer més enllà de l’àrea metropolitana segueixen ben presents, per això, per combatre la ultradreta, la defensa de la República Catalana ha d’esser necessàriament integradora i anti-racista i els que la vulguin bastir s’hauran d’arromangar i anar als barris, però també als pobles.
