El 7 d’agost del 1978 Cipriano Garcia, membre fundador de les Comissions Obreres i diputat comunista, inaugurava el local del PSUC al barri de la Mariola. Era el segon local que tenia el partit i ho feia en un barri amb un potent moviment veïnal fruit de la lluita per habitatges dignes que havien dut a terme, de manera sostinguda i tossuda les veïnes i veïns.
Unes reivindicacions veïnals que es van enllaçar en el moviment antifranquista que començava a engruixir-se i on els comunistes hi van tenir un pes i una significació important. El PSUC i posteriorment el PCC van tenir, en el barri, una força i una presència important que, poc a poc, anà guanyant el PSC. Així, el barri es convertí en un graner de vots dels socialistes.
Avui, el barri de la Mariola és, “una zona de control social de la pobresa i així ho veuen els seus habitants”, tal i com descriu Juan Manuel Solís, i es troba encapsulat pels seus quatre costats, amb una barrera principal que conforma el Passeig de Ronda, el turó de Gardeny al sud, l’horta a l’oest i un “cordó” d’equipaments al nord que el separa del barri del Joc de la bola.
Les darreres eleccions del 21D han situat com a vencedors al barri, de manera clara, a Ciudadanos amb 1.143 vots relegant al PSC a un segon lloc amb 661 vots, un fet que es va repetir en diferents barris de la ciutat. Els taronges també es van imposar a la Bordeta, Pardinyes, Balàfia, el Secà de Sant Pere o als Magraners (el 2015 va ser l’únic barri en el qual van vèncer els socialistes).
És evident que existeix un mar de fons, un transvasament de vots, molt significatiu en barris populars que ha engrossit la dreta remasteritzada que suposa Ciudadanos, que amb respostes simples a solucions complexes ha assolit uns resultats molt positius per a la seva formació .
Passades les eleccions del 21D la propera estació són unes municipals que poden suposar, per alguns municipis, la possibilitat de bastir governs amb propostes d’esquerres i amb la voluntat de construir República però que, vistos els precedents d’eleccions anteriors, veuen aquesta possibilitat amenaçada per la puixança dels partits del 155.
La possibilitat que partits amb polítiques de dretes i contraris a la construcció de la República Catalana és, sens dubte, una mala notícia per a qualsevol municipi.
Perquè és evident que una part de la feina, important i significativa, es pot dur a terme des de les institucions més properes als ciutadans que poden veure, de manera concreta i pràctica, com la construcció de la República té una afectació, en positiu, en la millora de la seva vida quotidiana.
N’és un exemple les accions de governs com Sabadell o Badalona en defensa i aplicació de les lleisque, aprovades pel Parlament de Catalunya, han acabat tombades pels tribunals d’excepció de l’Estat Espanyol. Mesures, per exemple, concretes envers la pobresa energètica o l’emergència habitacional i també en la defensa d’un procés constituent de baix cap dalt o d’una República sorgida del mandat popular del 1-O.
Però establint cordons sanitaris, limitant-nos a accions de gran espectre (necessàries i imprescindibles) sense anar als barris i entendre per què es produeix aquest transvasament de vots, lluitar per sumar més cadires als salons de plens amb les aliances necessàries sense fer el treball necessari als barris no farà canviar les tendències.
Cal anar als barris, a parlar dels problemes que perceben els ciutadans i ciutadanes i exposar les propostes concretes que tenim, (que les tenim!), explicar que suposarà la construcció d’aquesta República Catalana,
Cal treballar per fer aliances, coalicions, pre o post electorals respectant les dinàmiques locals i assegurant recollir les majors voluntats possibles mitjançant la formula de participació electoral que les permeti recollir en major mesura, però abans, durant i després obrim el focus perquè si releguem únicament aquesta mena de cordó sanitari a una lluita institucional per ocupar els governs municipals serà, en el futur, una lluita estèril
