El passat 25 d’abril els dos regidors de la Crida per Lleida – CUP vam participar en un dels actes que la plataforma Gernika Batzordea va dur a terme per commemorar els 80 anys del bombardeig del poble de Gernika per part de la Legió Còndor nazi, la tarda del 26 d’abril de 1937.
Vam anar-hi des de Lleida amb una càrrega simbòlica a l’esquena, la que suposa ser germans de cendres. Les que van deixar la Legió Condor l’abril del 1937 al municipi Biscaí i les que van provocar el 2 de novembre de 1937 l’Aviazione Legionaria Italiana a la ciutat del Segre.
Cendres i desenes de morts civils en unes ciutats desprotegides sense objectius militars significatius i sense defenses antiaèries destacades. Lleida i Gernika foren un laboratori de proves dels exèrcits feixistes, destrucció i morts unicament amb l'objectiu de terroritzar la població civil i desmoralitzar el bàndol republicà.
El 26 d’abril era dia de mercat a Guernika, els avions de la Legion Còndor van provocar la destrucció absoluta del centre de la ciutat i centenars de morts, més de 200 segons uns i més de 1.600 segons els altres. Quan van entrar els feixistes, hores desprès, van dur a terme una feina sistemàtica per esborrar la carniceria: es van esquinçar pàgines de registres i es van titllar noms dels llibres parroquials, no es va dur cap registre dels cosos trobats en un desenrunament que, dut a terme per presoners de guerra, es prellongà durant 2 anys.. una tasca d’esborrar les morts feta a consciència.
El 2 de noviembre de 1937 l’aviazione legionaria italiana tambè bombardejà el mercat de San Lluís, i el Liceu Escolar, una escola racionalista hereva de la pedagogia de Ferrer i Guàrdia, on van morir mès de 50 nens i nenes. 250 morts en total a Lleida, la pitjor masacre moderna de la història. El primer que feren els franquistes en arribar a la ciutat es fer desaparèixer les llistes de morts, els diaris i qualsevol document que fes referència als assassinats per l’aviacio italiana.
I després, transició, democràcia i silenci.
Un silenci que suposa, en el cas de Lleida que el primer reconeixement a l’indret es du a terme el 2006 instal·lant una escultura titulada “Memòria, Dignitat i Vida” on no consta cap llegenda sobre el que allí succeí, un fet que s’esmenà parcialment amb una placa anònima que s’instal·là mes tard i que fa una relació dels fets succeïts i de les morts que es van produir (i dels qui les van ordenar) i que, finalment, esmenava el 2010 l'Ajuntament i el Memorial Democràtic amb un faristol explicatiu.
Una impunitat com la que l’Estat permetès que el 4 de novembre de 2015, dos dies després de la commemoració del bombardeig del Liceu Escolar a Lleida, que el consolat italià a Madrid acollís un acte d'homenatge a l’Associació Nacional de Combatents Italians en Espanya, organització va ser fundada per enaltir els feixistes italians que van combatre a la Guerra Civil espanyola, entre ells els qui van ordenar el bombardeig.
I un silenci, sagnant, a Gernika, que ha negat als seus habitants l’accés a l’arxiu militar del bombardeig malgrat el temps transcorregut i que, 80 anys desprès encara no han rebut cap gest de l’Estat Espanyol .
Una acció que sí va dur a terme un representat de l’Estat alemany, Hening Wegener, que, en una visita a Gernika i davant un centenar de supervivents del bombardeig, va llegir el 1997 un missatge del llavors president del país, Roman Herzog, en el qual va assumir, públicament i en nom d'Alemanya, la responsabilitat de l'atac aeri de l'aviació de la seva bandera el 26 d'abril de 1937, va reconèixer "la culpa dels avions alemanys" i va demanar perdó.
Perquè el denominador comú d’aquests partits sorgits del règim del 78 que es reparteixen sistemàticament el govern de l’Estat és, precisament aquest, la inviolavilitat d’una arquitectura d’un Estat sorgit de la transició que fou transacció que limita la recuperació de la memòria col·lectiva de manera selectiva, sempre que no en qüestioni els seus fonaments, i que mutila les llibertats de les nacions dins l’Estat Espanyol, un altre dels grans consensos d’aquell 78.
I aquest es el nucli essencial de l’Estat Espanyol que permet que un dictador pugi seguir gaudint d’un mausoleu -com diu Francesc Canosa en un article imperdible “digue’m com tens enterrat un dictador i et diré com és el teu pais”- i que aquells valors republicans que alguns diuen defensar esdevinguin nomès una bandera el 14 d’abril en determinades seus de partits polítics.
Ah, i ara, quan David Pérez vaigui a Gernika, després d’anys de majories absolutes del PSOE, que li caigui la cara de vergonya.
