Una prèvia: Ovidi, sempre Ovidi (i Salvat Papasseit) en una campanya electoral intensa, il·lusionant, “Hi ha un home a la presó dels que avançaven. Junteu-vos. Traieu-li l'embaràs, que li oprimeix les mans. Perquè faci camí.”
Sensibilitats diverses en un projecte de transformació social des de l’esquerra, unint peces i voluntats, coneixent-nos. Quan des de TV3 se li pregunta a un dels futurs regidors els gustos musicals de l’altre aquest respon: “és un enamorat d’Ovidi”. No ho sap, no en té ni idea. Només ho diu perquè un dia va veure un CD del músic d’Alcoi al cotxe. No va veure, entre l’únic disc d’Ovidi que havia comprat feia escasses setmanes, la discografia de Bad Religion o Metallica.
Iniciàvem un camí certament desconegut, seguint les traces d’anys de lluita i treball.
“Aquesta només és una cançó de punk rock, escrita per gent que veu que alguna cosa esta malament, com treballadors en una fàbrica fem la nostra part” escopien els Bad Religion l’any 1996 entre la pols i el suor del Dr. Music Festival a Escalarre.
La nostra banda sonora col·lectiva va començar un 13 de juny de 2015, en el Ple extraordinari de nomenament de la nova corporació municipal. Alt i clar diem que “només som portaveus de l’assemblea, que ens comprometem a portar la veu del carrer a la Paeria, a fer una oposició constructiva però contundent i irreverent, ferma en la lluita contra el patriarcat i la condescendència de l’actual sistema de privilegis, exigent amb nosaltres mateixos i amb les polítiques de govern i l’oposició”. Des del Saló de Plens anunciem que cedim el protagonisme a tots aquells i aquelles que lluiten als carrers i les places de la nostra ciutat, i proposem per alcalde al company José Luís, membre de la PAH Lleida.
Comencen així quatre anys inserits en un context excepcional per al conjunt del país. Ho vam dir també en el primer discurs: “El nostre compromís és amb la voluntat popular i el camí cap a la independència que aquesta traça, des del compromís inequívoc amb els Països Catalans, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar”. La nostra manera de prometre el càrrec de regidors, però, ens va valer l’amenaça de Ciutadans de dur-la davant del jutjat contenciós administratiu. Sense por, el compromís de la gent de la Crida per Lleida-CUP era, i és, treballar per fer de la Paeria una peça imprescindible cap a la construcció de la futura República Catalana, “per mantenir viva la flama a través del temps, la flama de tot un poble en moviment”.
“I willl survive”, el mateix 13 de juny, en el nostre discurs d’investidura, li lliuràvem la bandera LGTBIQ al Paer socialista en cap, demanant-li que la que la pengés de la façana de la Paeria. Aquell dia ens etzibava un “no ho penso fer”.
I malgrat tot, la mateixa bandera que després de les paraules de l’alcalde ens recollí i guardà un regidor democristià (ironies de la vida), aquella mateixa bandera penjava, pocs dies després, de la façana del despatx de la Crida amb motiu del Dia de l’Orgull LGTBIQ. Un acte de rebel·lia (el primer de tots els que vindrien després) que ens va valer la bronca d’un Àngel Ros molt enfadat. Tot plegat, però, obria el camí de la visualització del col·lectiu LGTBIQ a la Paeria, la casa de tots i totes. Des de llavors, qui ho havia de dir, la bandera de l’arc de Sant Martí llueix al balcó de la Paeria en totes les dates assenyalades, i acompanya la creació del Consell Municipal LGTBIQ. Magnifica feina feta pels companys i companyes de Colors de Ponent.
I ens hi posem de seguida, la nostra primera urgència social. Exigir una resposta a la situació dels treballadors temporers acampats a la Plaça del Seminari des de fa anys, menystinguts i arraconats, “Tirado como un trapo en cualquier lao, pasando noches entre cartones, disfrutar de los sueños, recompensa sobrevivir.” Com diuen els proscrits SA (Soziedad Alkoholika) ens tornem a barrejar amb diverses organitzacions, com ara la CGT o Papers per Tothom, per mobilitzar-nos en defensa de la dignitat de les persones temporeres. Fem una Masala de dignitat que encara avui continua,
I més, molt més. Desenes de lluites compartides, de reunions, debats, discussions, assemblees, treballet de formigueta per lluitar contra l’onada privatitzadora de la Paeria, en una ciutat on tot es a la venda: espai públic, serveis públics, albergs, serveis socials... i contra això, volem ser “ l’altaveu, i desfer les cortines de fum del poder, vull ser allò que no es veu, l’alegria dels pobles que s’alcen valents. Vull ser l’altaveu, no oblide les bombes a casa Fuster, vull més, m’esmole les dents…Mandela i Allende com a referents.”
I memòria, o desmemòria.
La memòria de les nostres germanes de cendra de Xàtiva, amb qui ens hem agermanat. Ressona ( o trona) la veu de Pep Gimeno, el Botifarra, “Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, allà on renaixen les cendres del meu País Valencià”.
La desmemòria i la vergonya de veure un espai públic i simbòlic com el Roser convertit en un hotel de luxe. La vergonya del franquisme present encara als nomenclàtors dels nostres carrers, que contrasta dolorosament davant la dignitat de gent com la família Cantano, que no acota el cap davant el franquisme, i de les companyes i companys d’Arran, la Clau. “A las cosas por su nombre. La monarquía española es la más directa herencia del franquismo. La transición a la democracia el ejemplo perfecto del fiel continuismo Adaptarse a los nuevos tiempos exigía esa amnesia que llaman consenso. Los partidos de izquierda dejaban de serlo.” que deien els Habeas Corpus.
Continuem, aixequem catifes a la Llotja (i en prometem més), furguem, busquem, obrim portes i finestres per a que les entitats, organitzacions, associacions i plataformes puguin fer sentir la seva veu al Ple. Un nou concepte de participació directa en una Paeria que l’entén –com a mínim– com una nosa i un obstacle.
Un ingent treball conjunt, amb croissants de xocolata els dilluns a la tarda i vasos d’aigua de plàstic que netegem (poc) i reomplim (molt).
Amb assemblees en dies plujosos i sopars captivadors que acaben a les tantes en bars on encara (a partir d’hores intempestives) deixen fumar.
Amb un qüestionament permanent de tot allò que fem i que no fem. Amb gent que va i d’altres que arriben, amb tensions i contradiccions que, com rebla Joan Fuster, també són les nostres esperances.
Amb somriures lluminosos els dies foscos. I i un despatx curull de cartells i banderes que estimem: l’estelada, la LGTBIQ, l’anarquista, la de Marea Groga, el #SensePor dels germans i germanes de la CUP, la de les cultures indígenes colombianes (gentilesa de la Clara), una bufanda que ens van regalar les noies de l’AEM Lleida, el company Fidel i, fins i tot, uns Kalashnikov alçats, hereus de la revolució Cubana. “A las Armas”.
I ara tenim encara dos anys per endavant. Tot va molt depressa, massa. Com deia Robert Gordon, “Too Fast to live, Too young to die”. Hi ha ganes i energia, hi ha una ferma voluntat de projecte compartit, de treballar col·lectivament per crear una alternativa que, a imatge de Badalona, Ripollet o Sabadell, faci un tomb al model de ciutat que tota la vida ha monopolitzat el PSC i els seus socis. Creiem, treballarem i esperarem “la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.” Sota la dolça veu de Meritxell Gené.
Gràcies infinites a totes i tots.
