Al maig del 2006, durant el mandat del darrer tripartit de PSC, ICV i ERC a Lleida, presentàvem la CUP a l’edifici del Roser sota 4 eixos bàsics de treball que, posteriorment, la Crida per Lleida ha mantingut: l’alliberament nacional, la memòria històrica, l’urbanisme i la justícia social. Aquestes 4 línies de lluita suposaven, i encara suposen, un xoc frontal amb el model de ciutat que l’equip de govern de llavors i després el PSC amb els seus socis de govern del 155 ha anat construint.
Fèiem la presentació en l’edifici del Roser, símbol de la lluita per les llibertats nacionals a Lleida. Un edifici carregat d’història i simbolisme que la Paeria va aprovar el juliol del 2006 desafectar-lo com a bé de domini públic (seu del Museu Morera i de l’Escola de Belles Arts) i convertir-lo en Parador Nacional de Turismo, transformar-lo en un hotel de luxe.
Eren el temps del “model Llotja”, presentada el 18 de juny de 2004 per l’alcalde Àngel Ros (PSC) i els tinents de ICV i ERC, o de la construcció del pont de Príncep de Viana de més de 9 milions d’euros, mentre a Lleida es tancava l’alberg públic, malgrat les nostres protestes durant el gener del 2007 en què demanàvem aturar la privatització dels serveis socials de la Paeria i apostàvem per un alberg públic.
Veníem d’un model de privatització dels serveis públics que s’ha anat consolidant amb el temps, el 2003 es privatitzava el servei de busos i el 2006 la recollida d’escombraries i la neteja viaria (la privatització de l’aigua s’havia produït molt abans).
Un model de ciutat que va aprovar el 2002 homenatjar l’alcalde franquista Sangenís i que posava el seu nom a un carrer amb l'única oposició llavors per part d'ERC a la Paeria i de la CGT i l’Ocell Negre, que van iniciar una campanya per esborrar el franquisme dels carrers de Lleida; una lluita per la justícia històrica que avui encapçala la plataforma “Lleida lliure de Franquisme” de manera constant i tossuda.
Les majories absolutes del PSC han aprofundit de manera evident en la construcció d’un model de ciutat basat en les privatitzacions dels serveis i de l’espai públic i una política social de beneficència i assistencialisme que traslladava sobre el tercer sector la responsabilitat en l’assistència a les persones vulnerables i la cooperació internacional.
Un model de cultura participativa amb una regidoria impermeable a les aportacions del teixit social i amb al·lèrgia a les consultes ciutadanes, i una política de gènere d’aparador sense un servei d’acollida d’urgència a dones en situació de violència de gènere ni polítiques públiques feministes reals. Un model en el qual les polítiques de drets civils segreguen en lloc de lluitar contra el racisme i l’exclusió. Un model que ha girat l’esquena a la memòria històrica i que manté noms de feixistes encara als carrers.
El “model Ros” ha estat el model de la Llotja, Magical, Museu del Clima i Parc de les Arts, el dels temporers dormint al carrer des de fa anys, el de més de 1000 famílies a l'espera d’un pis social, la Lleida que ha augmentat i cronificat la pobresa.
Però a aquest model de ciutat li faltava la cirereta del pastís, faltava el pacte de les engrunes, que es va fer públic el de 8 de juliol de 2015 on l’equip de govern del PSC va forjar una aliança amb Ciudadanos (que posteriorment ha ampliat amb el PP) per garantir-se únicament la seva supervivència, fent un pas més cap a la negació de la voluntat popular i del més elemental dret a decidir.
El “acuerdo político del grupo municipal del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) y de Ciudadanos (C’s)”, que diu textualment, entre d’altres, que es durà a terme la “actualización del reglamento de usos lingüísticos actualment vigente de acuerdo con el principio de cooficialidad conforme a las leyes vigentes y las diferentes resoluciones judiciales” i que garantia la “lealtad institucional” de la Paeria, quea ha suposat, en l’àmbit de les llibertats nacionals, un abans i un desprès.
L’any 2010, després de la consulta sobre la independència impulsada per Lleida Decideix, Ros afirmava que la baixa participació del referèndum demostrava que els lleidatans 'han demostrat seny amb el futur del país'. El pacte de les engrunes ampliaria de manera escandalosa aquesta demofòbia manifestada en l’oposició al referèndum del 1-O i amb l’acceptació implícita (i explícita) del 155.
L’afegit final a aquest model de ciutat ha suposat girar l’esquena a milers de persones que van anar a votar el 1-O i van ser agredides mentre el seu alcalde parlava de violència proporcionada, un model que ha negat sistemàticament el dret d’autodeterminació i ha fet ulls cecs davant l’existència de presos polítics, un model que ha imposat, de la mà dels seus socis de Ciudadanos, el bilingüisme a Lleida i ha atiat un conflicte lingüístic inexistent.
El Ros alcalde ha encapçalat un projecte polític que ha comptat sempre amb el suport incondicional del seu equip de govern i crec que cal dir-ho i tenir-ho clar. Durant els anys que porto de regidor no he vist cap vot diferent del que marcava el partit en cap de les regidores i regidors del PSC en cap votació al ple. No vaig veure el 1-O, mentre al carrer centenars de lleidatanes eren agredides, cap regidor de l’equip de govern al carrer defensant els seus conciutadans, cap declaració, ni tan sols cap tuit, no he vist cap braç aixecat votant si en les diverses mocions que s’han presentat demanant responsabilitats pel 1-O, solidaritat per les preses i exiliades o en la defensa del català. I si, en un principi de manera il·lusa potser vaig pensar que alguna regidora del PSC faria el pas, però, malauradament no ha estat així.
I tambè, a banda de la construcció d’aquest model de ciutat, Ros ha tingut elements de collita pròpia (que han comptat amb el silenci dels seus correligionaris) i que, per exemple, han posat al centre de tot familiars seus passant per sobre d’interessos de ciutat i que han fet que les seves conviccions religioses passessin davant de la laïcitat que se li suposa a un ajuntament. Un alcalde que s’ha mostrat intolerant amb la crítica i que no ha dubtat a envoltar-se només d’aquells que li han mostrat fidelitat aferrissada.
Ros ha estat qui ha encapçalat, sens dubte, la construcció d’aquest model de ciutat, però no ha estat sol, i crec que cal tenir-ho present per quan arribi el relleu. Perquè no es tracta de canviar cromos, sinó de canviar el model de ciutat, de fer-lo girar cap a l’esquerra i fer que Lleida esdevingui una baula en la construcció de la República Catalana. I per fer-ho cal mirar endavant però també tenir memòria.
