És una pena, però sembla que els únics que s’hi juguen quelcom són els del govern de Madrid. Els de Catalunya han rebuscat al bagul dels records i com a serial televisiu, repeteixen capítols prou vistos ja.
El joc anestesiant entre ERC i PdCat o JxC ja és massa per als qui no estem en aquelles coordenades.
Les esperances d’algun capítol d’estrena semblen perdudes; va haver-hi fa uns dies una introducció a la notícia que feia conrear esperances, però tot ha seguit al seu pas estiuenc i antipolític.
Vaig espavilar-me una mica i encara em sento neguitós com un adolescent: de l’ANC o des de l’ANC, algú feia arribar una proposta molt més engrescadora de seure’ns a esperar a veure passar el cadàver d’algú.
Més endavant vaig llegir una visió sintètica i clara d’on som i on ens trobem d’en Carles Castellanos,
Silenci, al menys per a mi des de PL i des d'uns acòlits que d’entre tota la seva arrel històrica no rescaten pas el POUM, i això em grinyola.
Per ara per a mi, no passen d’ajudar el clergue a dir missa per més que cridin. No proposen res de nou que no hagi repetit qui escriu aquestes línies. Jo, des d’una posició unipersonal incòmoda i ells des de l’anunci que estan muntant una organització com cal, enlloc d'enfortir el que ja existeix.
Em recorda velles experiències de la meva vida. Cadascú el seu equip. Per una banda, de tant presumit marxisme i leninisme, no se'n recorden que hi ha una desviació que és l’individualisme, l’egoisme, i el sectarisme per més que es negui profusament.
Ja no estic per a experimentar. Vaig seguir un procés, vaig fer la meva experiència i haig de confiar en el meu propi instint i criteri prou modelat pels rudiments del marxisme-leninisme.
Aclareixo, no dic que en sigui, sinó que ho vull ser. De comunista, em refereixo. I la darrera nota interessant fins ara de l’estiu, és que es van reunir a Suïssa.
Moltes reunions sense propostes, cal esperar si el Capità Enciam renova les CUP’s? Quina novetat política o repetició de línia de la moda de fa 9 anys tornen a voler imposar els popes? I crec que el més prudent, ja que ningú t’ho comenta o et consulta pel que és substancial: cal deixar de banda el que és complementari, (per a mi, per exemple, Guanyem Badalona), i així poder centrar-me en si podré aportar quelcom més que les poques energies i la vida que tinc per a un objectiu molt més alt que campanyes municipals. Segueixo amb la càrrega del meu pes històric, pes de vida si es pot dir.
Des de 1813 fins el 1816, les Províncies Unides del Río de la Plata havien deixat de ser súbdites de l’imperi espanyol. Entre els que volien el millor tracte de l’anterior metròpoli; els que volien imposar que la nova metròpoli estrangera fos Anglaterra; els que volien controlar les exportacions estaven per l’altra banda; els productors de l’interior, més la més àmplia majoria de pobladors que ni eren blancs, ni rossos, ni d’ulls blaus, ni patricis, ni financers, ni terratinents, ni militars, perquè el seu capital era la seva força de treball no les seves pertinences. Juntament amb els pobladors originaris volien ser sobirans realment, sense condicions, i que els símbols no fossin qüestió d’ornamentació sinó plens de contingut.
El 9 de juliol de 1816, finalment, es va declarar la independència de les Províncies Unides del Río de la Plata dels reis de Castella en un ple sobiranista on cabien tots els anteriors, i això va condicionar la vida futura fins el dia d’avui de l’Argentina. Una altra qüestió va ser com van dilucidar els espais de poder les classes que es perfilaven en aquella gestació.
Un problema menys per a Catalunya. Tal com va passar a Cuba. Ja els coneixem. Però caldria preguntar-se, comptem amb tots aquests tots els elements? També, i fonamental, el de la direcció col·legiada per a orientar a les masses i que tingui l’empenta de ferro d’un partit revolucionari? O seguirem dient que el marxisme no és per a l’Europa actual, que pot ser possible al Tercer món però aquí l’experiència ens demostra que al fi de comptes tot acaba cada dia, comença cada dia, i el final mai arriba.
Sembla que aquests elements hi són presents. Particularment, crec que la correlació de forces és perceptible més enllà del cabal de vots, això que ara diuen massa crítica, i ens és favorable.
Qui doni el primer pas decantarà la dubitativa classe mitjana i arrossegarà el més sa i conscient de la classe treballadora. Cal la direcció d’un autèntic partit revolucionaria. El partit de la independència pel canvi social. Amb consignes clares i sense paràboles.
Les treballadores no seguiran consignes de dreceres que per a poder aconseguir el que cal s’hagi d’aconseguir el que ja hauríem de tenir a les mans i sota control.
Els moviments sectorial cal que entenguin que l’alliberament de l’explotació de l’home per l’home és cabdal per a l’alliberament de gènere, per a la justícia amb l’habitatge, i per a la justícia social. Res és sectorial no es resol sectorialment si no es resol la qüestió bàsica i elemental, la qüestió de qui manté el poder.
No podem arrossegar el conjunt a camins sense sortides, menys si no tenim clar que el que volem es pot aconseguir, i si no hi creiem, deixem-ho estar. No podem posar en marxa res en mode de prova.
Prenguem les eines que tenim a l’abast, fem la reunió més constructiva de les nostres vides al moment actual, oblidem-nos que és estiu i que fa calda. No som gent del comú!!
Prenguem una decisió històrica i no deixem el poble orfe, perquè sembla que per més paraules pronunciades, seguim darrere el que fan els institucionalistes esperant per a criticar-los.
Fem el que van proposar per el 11-S alguns de l’ANC, i posem els punts sobre les is.
Deixem d’agrair que la gent compromesa acudeixi a les reunions quan està en joc l’alliberament nacional i social.
Cal actuar amb un pas important i abans que els qui també estan de vacances a Madriz amb la meitat de personal se n’adonin. És la segona oportunitat que tenim i ara comptem amb les més coses clares.
Amb el poble, perquè sense el poble no es pot fer res esperant el calendari oficial.
