Una conjunció o síntesi entre Clausewitz i Gandhi era la proposta que vaig comentar amb els companys.
Ho vaig suggerir sense voler ofendre ningú, amb el desig que no pensessin que era un il·luminat que tenia aquestes idees allà pels volts del 29N.
Després ho vaig proposar pel 1-O, amb comentaris a companys que podien tenir més ressò.
Seran semblants les fonts, ja que el cos dels Mossos va desplegar un pla operatiu similar al proposat amb una finalitat oposada el 27-O es tractava de controlar per a neutralitzar i ells neutralitzaven per a controlar.
Possiblement tingui raó Sánchez Pinyol i tot el pes crític recau en aquesta suposada classe mitjana. Jo no ho sóc, jo també en tinc, d'hipoteca.
Els camperols, els productors de la terra, alguns intel·lectuals i històrics de l'independentisme d'esquerra, parlant-ho amb ells, coincidien amb mi. Però no els hi veia aquella espurna que els ulls mostren quan troben que algú, sense haver predicat res abans, diu el que els voldrien escoltar que es digui.
Tanmateix, parlant de l'1-O el dia que PSOE, PP i C's arrabassaven l'alcaldia de Badalona, em van comentar que aquell dia al Parc de la Ciutadella hi havia gent que s'havia portat tot el just i necessari per a anar a ocupar el lloc que li pertocava aquella nit. Però van quedar desconsolats i decebuts. Els propis ens havien donat el millor cop que podria donar-nos l'enemic.
Qualsevol assalariat o jubilat va estar pres en un paquet pels bancs des que van deixar de rebre el sou en un sobre amb diners. Recordeu, allà pel 83 o 84... Això no implica que tots tinguem aferrada o adherida les idees porugues i vacil·lants de la petita burgesia (classe mitjana, mitja merda diria jo)
Tot el que no era desitjable està passant, tots els dubtes es confirmen, però el que fa més mal són les propostes com les del 2012, quan alguns estaven demanant el concert fiscal, com ara sembla que farà ERC, violant totes les voluntats, esforços i ferides del combat del poble; mentre ells eren a les golfes o ben lluny, com ara, després d'enviar els Mossos a apallissar-nos aquest 29-O, el poble seguia en primera línia.
Hi ha un joc polític de parlamentarisme burgès, que el poble va passar per sobre el 29-O, una voluntat reprimida des d'aquest parlamentarisme.
De les jugades mestres que ens van portar a donar-los temps a enviar els Piolíns fins ara, no he vist cap genialitat.
Tornen a circular missatges d'aquells que l'han dit de bona font què fem, però que estiguem amatents al que ens digui que fem en Torra o en Puigdemont, perquè la República vindrà sola i seguirem a la UE estant, amb el suport d'Europa, més aviat d'Alemanya.
Qui es cregui aquests “quintacolumnistes” pot ser sí siguin de la ideologia de la petita burgesia, i és just; de la classe obrera no en reben ofertes ni la confiança prou raonada com per a esperar que siguin ells els conductors de la revolta. El més clar que han rebut són escoles de resistència pacífica, però tot és política com deia Clausewits.
Penso que hi ha altres formes d'actuació que també són política i que no es poden deixar per a quan sigui el moment. El moment de la crisi va estar a les nostres mans tant amb el factor sorpresa el 29-N com ben definit a partir de l'1-O. Ara es podria engegar la màquina de la història una altra vegada, però sembla que seguim amb els dubtes.
Torno a insistir, en la mesura que no trobo un argument concret, contrastat i objectiu: mentre el partit que planteja la revolució d'amagat no hi posi nom i cara a la presa del poder, continuï anant a la cua dels burgesos, encara que radicalment demani dimissions, no arribarà a concretar-se el factor subjectiu que amb una mínima massa professionalitzada sigui l'esquadra d'avantguarda crítica, primer dels treballadors i després la petita burgesia (la classe mitjana) buida d'alternatives, farta de jugades mestres i genialitats, s'arrossegarà primer vacil·lant i després entusiasmada com sempre, darrere els Segadors que fan el que proclamen.
Quant al que diu Sánchez Pinyol, els de l'Ara i de La Vanguardia, aquests ho veuran passar perquè mentalment són burgesos.
Segons com s'hagi arribat potser bastarà amb una sola Reforma Agrària, no com a Cuba, i hi anirem cap un futur més igualitari, venturós i feminista.
Els qui juguin ara i adés a “indepes” o a socis genials, hi cauran.
