Hi ha moments en què el poc domini de les eines intel·lectuals em deixen fora de joc.
Si la resta, que té un pensament en la mateixa direcció fa propostes i plantejos oposats, serà que sóc jo qui s’equivoca.
Basant-me en l’experiència vital empírica i analitzant el nivell d’enfrontament i la correlació de forces se’ns presenta una llei dinàmica: major repressió equival major resistència.
El grau de la resistència es mesura per la qualitat i originalitat de les accions per tal de neutralitzar l’acció repressiva i el resultat perseguit de qui l’ha ordenat. Repetir accions en unes coordenades diferents, pot no portar al mateix resultat. (Mossos abans del 155, Mossos després del 155. Ara van replegant dades de molts militants per si hi arriba una nit negra.)
Davant les recents experiències com el cop tan baix de detenir els Jordis, que mig govern s’hagi lliurat a la sort repressiva per a oficiar d’ostatges i l’altra part com a altaveu a nivell internacional, haurien de ser elements a prendre en consideració per a futures situacions semblants.
Els mitjans de difusió públics i privats de l’Estat són portaveus de les polítiques, campanyes de desinformació, d’informació manipulada i de primícies que confirmen dos dies després un poder judicial corrupte i gens independent. Mentre, intenten fer desaparèixer els mitjans de la CCMAV.
Amb tot això no he descobert un nou asteroide
Pacíficament, amb la força de la raó i no amb la raó de la força. Però l’equació permet creativitat i relativitat.
Per què no guardem, ocultem, preveiem la seguretat dels nostres més exposats i davant senyals clares que seran víctimes de la repressió judicial? No tenim millors alternatives que se’ls portin emmanillats fins a un termini sense data de presó il·legítima i il·legal?
Si assumim que és una acció dictatorial, per què no actuem com en una dictadura?
Una dictadura traïdora i sibil·lina amb una cara i una veu pública i una altra fosca i rastrera que no dirà res si uns benemèrits agents lesionen els canells de persones conduïdes a declarar sense cap sospita d’acció violenta, només per l’odi que tenen contra les seves idees.
Europa deixarà que arribin les noves eleccions al govern de l’Estat. Els jutges no empresonaran dirigents del govern espanyol. El Tribunal Suprem (antic TOP) seguirà actuant per sobre de tota possibilitat d’esmena. El Tribunal Constitucional ho farà a instància pepera, de C’s o del PSOE amb la complicitat silenciosa o justificada amb la sacrosanta “llei” que aporten les restes gangrenoses del PCE.
Què demano? Audàcia, enginy, profunditat i decisions col·lectives centralitzades; prou de generositat gandhiana. Han canviat els quarts.
Després, portar aquestes propostes als àmbits més teòricament horitzontals i protegir els companys, amb o sense l’acord horitzontal. Si no, serà com comenta el company Albert Botran: es començarà a tenir por a fer política i tornarà l’estatus quo i els serà més fàcil individualitzar el que no hem pogut col·lectivitzar ni enfortir orgànicament per manca de capacitat de les direccions paternalistes o per la deixadesa de les direccions amb prurit revolucionari.
Recordo l’any 1977, no hi havia capacitat excepte en el PSUC, de persones amb voluntat per formar part de llistes per a eleccions de qualsevol nivell. Pocs volien deixar la seva vida per a dedicar-se a la política.
Perquè es presentessin els de dretes van posar sous, prebendes i garanties duradores, i quan després de Tejero ja es van sentir tranquils, aleshores es van començar a barallar els d’ “esquerres” per poder també agafar part de profit de la jugada i van començar les divisions per interessos individuals de personatges, tal i com ho estan avui.
Hi van haver companyes que, ferms, continuaven a la lluita de classes fins que qualsevol semblança va ser esborrada, tornant a la comoditat apàtica dels qui sentint-se superiors deien: -“Jo no faig o no parlo de política”, estúpidament.
Es proposen Jornades massives que aclaparin l’atenció del món, bé.
Discursos “empoderats”, bé.
Però als nostres companys i companyes no els podem deixar caure a les urpes carceràries d’un Estat en descomposició i, per tant més, violent, irracional i sàdic si s’escau.
Si de cas, com en d’altres parts del món es diu: pretenem posar nosaltres els morts més valents?
