Intentaré no repetir criteris que ja han estat expressats sobradament.
Res del que ha passat hagués passat si només haguèssim comptat amb els polítics vacil·lants.
Malgrat l’idealisme burgès del govern de l’ex Generalitat de Catalunya, després de les jornades del 20S va ser la població organitzada des de baix qui va poder reconduir el procés disciplinada i organitzadament.
Malgrat la repressió, l’1-0 va ser un èxit tot i les extraordinàries circunstàncies repressives.
El govern va complir amb les urnes, les paperetes amb l’ajuda ciutadana, i en molts llocs no van haver-hi sobres.
El cens universal va salvar la intervenció informàtica dels serveis d’informació espanyols. Va votar més gent que a les eleccions plesbicitàries del 27-S i el sí va triomfar sobradament.
Amb tot això, es donen temps de silenci i incertesa. Sense resultats d’anàlisis que poguem compartir de formacions estables i amb experiència, i cap de les anàlisis que es poden llegir coincideixin amb la percepció particular de qui escriu.
Ai, quantes vegades ho he dit... el paper del partit, el paper del partit. Sembla una pregària al vent.
Però sigui com sigui que ha sigut, al cap i a la fi i fins i tot des dels xats de l’ANC es reclamava auto-organització amb agosarades propostes.
Sentir com sona i veure les lletres, em portava flaires de poble revolucionari.
Algú en algun lloc també havia aconseguit proposar i que s’acceptés nomenar CDR els grups disposats a fer quelcom fora del testimoniatge habitual quasi ecumènic de les cassoles que per primera vegada va fer servir la burgesia de Xile per a fer caure el govern d’Allende. I sense sortides extemporànies i suïcides.
La presència testimonial un dia rere un altre als mateixos llocs i els ploraners discursos davant la gent que esperava quelcom més audaç, i de fons el crit de vaga general ressonant cada vegada més fort en l’ambient.
No hi ha la classe obrera! Per a no ser-hi es va paralitzar el país.
Serà que els sindicats burocràtics que ara demanen que sigui la gent qui els pagui els sous, no controlen realment tantes consciències?
Treballar en una línia de producció sense consciència estil “Estopas”, no et fa tenir consciència de classe.
Quin treballador no s'adona que el govern d’Espanya és el responsable del seu patiment? Quin treballador individual no veu que no es pot canviar res a Espanya perquè la gent està en un procés de feixistització on han trobat l’enemic intern-extern necessari: Catalunya. I continuen votant PP amb el PSOE fent costat; que no hi ha esperances?
Quin estret marge de pensament no permet veure que si a Catalunya estan donades totes les condicions objectives per a una situació que pugui canviar-ho tot, a manca de dos aspectes que demanen la seva participació individual i orgànica com a col·lectiu, cal participar-hi, formar-ne part?
Doncs fins aquí ja no hi arribo. El factor de l'individu amb un programa de defensa dels interessos de les majories que tingui una direcció que no sigui claudicant ni idealista, ni feble, ni desviacionista, ni infantilista passat de rosques; seria l’única alternativa per no continuar amb més del mateix.
Existeix una sensació de conjunció i complicitat generalitzada en l’ambient i en els fets, i es van trobar coincidències molt àmplies que van permetre realitzar les tasques amb què es va aconseguir tallar el trànsit arreu del país.
El flux de baix a dalt ha d’aconseguir no frenar la retroalimentació que permeti seguir endavant sense aventurismes i preservant la iniciativa popular intacta, per tal de superar la més hilarant de les propostes que es puguin plantejar.
El poble en auge és imparable, les direccions no poden defraudar i qui arribi a tenir les majors coincidències i sintonia amb les bases començarà a fer-se veure com a referent i veritable factor subjectiu. No s’ha d'ocultar el nom de l’organització.
Seguint en aquesta línia amb només consignes nacionals, potser sense solució de continuïtat, passem de la construcció de la República a construir el socialisme de la mà de la majoria del poble.
Però sense que es donin aquestes condicions no podrem avançar traient-nos de sobre tot el pes de la influència burgesa que intentarà per tots els mitjans i estratagemes de desviar, frenar o fer fracassar el moviment popular.
Caldrà mesurar l’estat d’ànims general amb aquestes tasques, mai enganyar i mai refusar que quan arribi el moment s’assumirà el que s’hagi d’assumir sense prèdiques derrotistes.
Amb una participació àmplia i amb les urnes plenes de vots independentistes com a garantia per a no tornar als camins ja transitats haurem donat un pas de gegants per a trencar l’equilibri de debilitats que s’ha donat fins ara.
Obrir nous camins i sense recances, ser els primers a guanyar-se el respecte i l’admiració dels millors fills i filles del proletariat.
Això farà que aquest enfrontament que pretenen delimitar a un conflicte inter-burgés doni el salt qualitatiu que necessitem i realment es transformi, demanant tot el poder per als CDR amb la nacionalització de la banca, la terra, les empreses d’energia bàsiques, les dones, la defensa de la natura... després de controlar territori, fronteres i duanes i estar en condicions per a assaltar el poder com a qüestió fonamental per a un canvi real d’arrel i perquè s’acabi l'explotació de l'Home per l’home, obrint un futur lluminós per a la humanitat.
