Ha passat menys temps del que molts absurdament s’esperaven.
La cloquejada voluntat de diàleg del “nou” executiu de l’aristocràcia burgesa espanyola pactada dels qui van propiciar i defensar la “transició” ha arribat al seu epíleg.
No hi havien línies vermelles, deien, excepte el marc que condicionen les seves lleis. Doncs pel que es planteja des de casa nostra, no hi havia una línia vermella sinó un mur infranquejable partint des del seu marc legal i el canvi d'alliberament que volem.
Això ja ho havíem anticipat correctament.
Així res és possible, excepte tornar enrere al peix al cove autonomista.
Però els qui estan plantats en el passat de la seva miopia els hi impedeix de veure que ja no és el seu temps ara per ara a Catalunya i els Països Catalans, com a mínim; el mal exemple català, com el de Cuba, prevaldrà sobre les imposicions.
Cal la serenitat, l’objectivitat i l’agudesa que permeti amb les eines politíques i socials d’anàlisi d’arribar a llegir, interpretar i prendre la decisió d’exacerbar les contradiccions per tal de crear les millors condicions per decantar més de la majoria electoral, cap una acció conjunta i mancomunada de tota la població activa per a que la independència sigui possible.
Creativa i organitzativament, arribar a totes i a tots, els que ja hi eren i a noves voluntats de comprensió, sense deixar pel camí a cap dels més pocs entusiasmats; no ens podem permetre el luxe de perdre actius pel camí.
La independència de les majories no ha de ser nacionalista sinó de classe, però no pot ser de classe sense la comprensió de la doble càrrega explotadora de l'Estat per una banda, i el conjunt dels interessos de classe d'aquest Estat i el seus socis a casa nostra per un altre.
Ja s'han aclarit els posicionaments de conjunt de la proposta oportunista podemita, ni tots són els que hi estan ni estan tots els que hi són. Clarificat el camp cal organitzar les pròpies forces per a saber amb qui anem de la mà i qui només ens acompanya a la distància. Dedicar esforços ponderats a cada tasca d'interconnexió política possibilitarà racionalitzar esforços i capacitats.
La nostra proposta i alternativa engrescadora està per sobre de preteses noves formulacions que cerquen la cinquena pota del gat. O parlem clar o intentem confondre els qui no tinguin prou determinació.
La realitat es tossuda i és tal i com és, no serà el voluntarisme i el que vulguis que sigui, serà allò que resultarà de la resolució més o menys àmplia de totes les contradiccions inherents. Les principals i les secundàries, però a les secundàries que per a alguns són principals en aquest estat de la qüestió, aquí rau el quid.
L'amorfa conformació que ha resultat dels anys de dominació política i ideològica de l'estat i del sistema és el repte actual. La capacitat de clarificar i donar l'explicació més senzilla i sense crides a la fe o a la mera esperança, serà la que comporti desviar el fidel de l'agulla de la balança.
Són temps en els que encara, sovint amunt, sovint avall, es perd l'entusiasme quan es perd la sintonia dels qui estan cridats o es comprometen a tenir clar els objectius i han de tenir molt clars els passos i les propostes. Si per a conèixer-les amb claredat cal formar part de grups de discussió presencial o fer un seguiment i una cerca constant dels mitjans, és que no estan encara a l'abast generalitzat de la població, sinó només d'iniciats.
Propaganda
Igual que a les contradiccions, juguem en un doble terreny, el de les representacions públiques i el de la relació amb la gent del poble.
Si en el segon terreny tothom està pendent de l'activitat parlamentària i dels jocs de hooligans que enllesteixin el terreny per a justificar la seva pròpia deriva contra la voluntat general, donant la responsabilitat al seus socis necessaris; cal que el factor extern, la gent en general, sigui el que millor defineixi els perquès del nivell actual al quals hem arribat. Cal que en aquest terreny es desenvolupi la lluita, es guanyi el combat i es doni el pas per resoldre aquesta contradicció en el seu propi nivell.
El procés constituent només amb proclames que no portem a les bases i la participació cridada i no facilitada porta a la buidor del contingut de la força. Una altra contradicció que, qui no la pot veure en primer pla, la deixa de banda.
S'han acabat les discussions amb d'altres forces que ja s'han definit. Ara és a les bases, les úniques capaces i objectivament interessades, on s'ha de produir la discussió.
A l'època de la Revolució Cubana no hi havia internet. I aquí no hi han “barbuts”.
Tenim molts dels nostres millors quadres portant tot el pes d'administracions públiques i fent les aportacions generals des d'aquests llocs de combat, però calen més i nous participants que es formin en l'escalfor de les lluites, de la comprensió, l'assimilació sense sectarismes ni doctrinarismes.
No estem parlant d'incorporar nous elements a una formació enquadrada, sinó de formar nous quadres en la praxis bàsica que podran esdevenir o no dirigents de masses. Cridar a participar en el futur que farem entre totes i tots. El front públic més important ara per ara, està en una força política heterogènia, les CUP. Cal que les decisions internes no siguin les que bàsicament condicionin l'estat d'ànims generalitzat, sinó tot el contrari.
La força de l'encert no radica en la quantitat i nivell de direcció d'uns quadres d'una organització dins els moviments populars, sinó de l'encert dels missatges i propostes que les masses prenguin com a seus.
No es tracta de convèncer per diferències d'origen o pertinença territorial, sinó d'arribar al factor associat que es va definir encertadament fa més de 30 anys enrere. No hi ha haurà alliberament nacional sense alliberament social. Una independència formal no seria el que el poble i les classes populars necessiten.
Impulsar cercles d'estudi de com hauria de ser la Constitució de la República Catalana Independent per a totes i tots, oberts, no només peels que siguin catalans d'arrel, sinó independentistes de classe per raó del seu posicionament dins l'aparell productiu; que a mida que vagin avançant i presentant públicament les seves conclusions parcials, aportin nous espais de participació més amplis per a la incorporació de nous actius. La llengua vehicular serà el català però reflectirà l'interès de moltes i molts que en parlen encara d'altres en primer lloc.
El que no es pugui fer a Espanya no ens pot condicionar “per imperatiu legal o si l'autoritat legal ho permet”. Sí el podem fer aquí, aquest factor és clau i determinant.
Organització
Revisar i acuradament actualitzar les vies de comunicació, les personals i telemàtiques, que ningú es quedi pel camí i que el que es va impulsar des de quan es va llançar Esquerres per la Independència, pel Sí-Sí, i que ara haurien d'haver estat amb el nou impuls, no els arribi la notícia només pel seu interès o per altres mitjans de la premsa uns dies després, que els fa sentir-se desplaçats.
Repartir les tasques i en aquell moment de decisions preses, deixar de banda l'actuació assembleària i actuar com a un sol individu; i aquesta actitud arreu del territori serà com si haguessin molts més activistes que els que numèricament hi ha.
No és tan difícil. És més difícil aconseguir un participant de nou que recuperar un d'antany.
Des de la reunió personal fins a la participació des d'un llit d'hospital, si es fan aportacions, cal que hi participin tots i totes, ningú es pot quedar fora. En aquesta època estressada no totes i tots estan per a anar a reunions fins que aquestes no els hi permetin d'incloure la seva aportació. No es fan com si fos una institució, sinó amb treball militant de base.
Mentre ens plantegem aquests elements, ells ja deixen veure que la seva política repressiva estarà guiada pel principis del sionistes d'Israel. Això allunya moltes possibles voluntats que a instàncies d'aquestes notícies perden el principi d'esperança. Canviar el que hi ha perquè sigui com a Palestina? No engresca gaire. I mentrestant els deixem que continuïn portant la iniciativa.
Si es fa, com dèiem al principi, per fe o esperances, ells tenen les de guanyar.
Això va amb totes i tots.
