Després de milers d’avisos a navegants, personalment estimo que no calen més suposicions ni proves del cotó fluix.
Davant el cúmul d’evidències, ara el que cal és analitzar la correlació de forces o, en moderna terminologia, els nivells de la massa crítica. Però en qualsevol llenguatge, en termes de materialisme dialèctic definir com desenvolupem el paper que ens pertoca o millor que callem i fem una passa al costat, perquè no tenim la decisió i el compromís que cal.
Qualsevol definició de posicionaments i de tàctiques ha de ser pública i no de cercle d’estudis.
El paper d’intel·lectual col·lectiu ens obliga a ser destacament d’avantguarda, no mers estudiosos i acompanyants de l’evolució de les masses. Si així fos, com a mínim ho hauríem de ser de les més avançades.
Com ho veig:
Els EUA es treuen obertament la carota, els seus lacais internacionals els segueixen el ritme; la premsa submisa els va al darrere amb el seu triqui, triqui, trac, així arriben molt més fàcilment pel mitjans de difusió actuals i ja no és necessari que el destinatari sàpiga llegir o escriure, ni molt menys analitzar o veure el món amb ulls crítics.
Això dóna com a resultat que aquells que no trobaven el seu lloc al món, tinguin un de ben definit dins del feixisme.
Sense importar si és coherent o estrafolari (negres feixistes, bolivians nazis, mestissos que volen sentir-se d’ulls blaus i cabells rossos, coqueros del PP o C’s. Tots plegats en la mateixa marabunta).
El que no saben és que malgrat tot ells no hi arribaran mai a les mels de les taules ben servides dels que els han captat.
Tota la lògica d’esperar actituds i reaccions ja assolit la seva massa crítica, la por a l’ensorrament del sistema impulsa els capitalistes a socórrer-se amb el feixisme insuflat des de baix, tolerat pel mig i agraït per les elits.
Totes les faules sobre el respecte a la llei s’aniran ensorrant a mesura que les lleis siguin interpretades al seu gust o siguin abolides. Mentre, seguirem esperant i contenint? Bona feina li fem al nostre enemic de classe declarat!
A nivell internacional ja s’han definit les línies mestres i s’han posicionat els primers peons.
A nivell del que resta dels estats nacionals la major lluita s’està desenvolupant a Veneçuela i tal com van venir combatents internacionalistes a partir del 1936, encara l’arrogància dels qui no són autèntics revolucionaris fan patir el poble amb la seva indefinició, i condicionen que no hagi crides de partits revolucionaris per a fer-ho.
Exemples en tenim: quan va passar tres quarts del mateix amb Cuba, Fidel Castro va fer pública la Segona Declaració de L'Havana fent públic el caràcter socialista de la Revolució amb majúscules. A Veneçuela es demana al poble que pregui.
No sé qui ho va dir, però la consigna hauria de ser “Defensem la Pau i enllestim-nos en per a la guerra”
La No Europa del pobles s’ha quedat retractada; recolzen un cop d’estat “no violent”, igual que els policies, els fiscal i els jutges que no condemnen ni protegeixen la dona perquè el marit no l’ha pegada.
La propera vegada anirem a la mani d’espelmes acompanyant el fèretre de la dona al cementiri.
L’ONU?, de pallassada en pallassada amb el responsable del DDHH violant els drets humans conseqüentment a l’Aràbia Saudita, i dels secretaris generals pro nord-americans o directament feixistes, no n’hi ha cap organisme sense el seu tractament desigual com a pròleg de les seves decisions que, quan convé, són executives i quan no simples recomanacions. Tothom hem llegit i en saben d’històries per interpretar i argumenta.
No som Espanya i estem sota les seves lleis, no som terroristes i som traslladats com a perillosos criminals; construïm una república amb minúscules perquè encara no hem fet públic el primer programa de xoc de la República amb majúscules, en lloc de tenir totes les vies d’escapament pensades; no tenim, al menys si no es fa públic ni es fa res com va sorprendre a tothom, l’actitud del poble de l’1-O; no tenim la nostra sortida del pastor al tauler d’escacs, no pensada ni discutida, ni tant sols assumida.
