Alliberar les Illes!
La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis! Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada... )com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pel·lícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquil·lament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits.
La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis!
Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada... )com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pel·lícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquil·lament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits.
Li he hagut de muntar una història color rosa, un conte de fades. Ha estat l'única manera de conformar-la, aconseguir que no plorés més. Té por que no torni, si marxo amb l'expedició.
Barcelona, amb la victòria, s'ha vestit de roba proletària. Fa goig passejar per les Rambles! Ningú, ni els camarades més vells, no podien imaginar-se que un dia la classe obrera manaria a la nostra ciutat. Centenars de milicians i milicianes esperant l'hora de salpar el vaixell, amb la mainada --els que tenen fills--, agafats de la mà amb les companyes, les esposes, amb els amics, envoltats de la família, orgullosa de tenir un heroi que surt a deslliurar els seus germans de classe... Amunt i avall esperant que siguin les dotze de la nit, asseguts als cafès col·lectivitzats, amb cambrers que et saluden amb el puny tancat, mirant-te fixament als ulls, sense gens del servilisme del passat, contents d'haver aconseguit, amb la lluita, amb la sang vessada enmig del carrer, ser homes, ciutadans lliures per primera volta en la seva existència.
Rambla amunt, Rambla avall. Amb les unitats d'Estat Català cantant Els Segadors, Els emigrants. Els voluntaris del POUM o del PSUC, taral·lejant La Internacional, La Marsellesa, Hijos del Pueblo... Els militants de la CNT, afegint-se a l'escalfor de les cançons revolucionàries, interpretant, feliços, A les barricades...
No hi ha edifici important on no onegi al vent la bandera roja, o la roja i negra nostra.
Malgrat que no es vegin quasi enlloc policies ni uniformes militars, el cert és que tothom va armat. Ah! Aquestes parelles de treballadors i treballadores, ambdós agafats de les mans, ambdós armats, amb l'infant de la mà... )qui podria afirmar que el món no els pertany, no ens pertany? Circulen cotxes requisats pels diferents comitès antifeixistes. Les sigles dels partits i organitzacions obreres, pintades apressadament a la dreta o l'esquerra, palesen el canvi que copsen els meus ulls. Ja no hi ha cotxes de propietat particular. Els vehicles acompleixen avui dia una funció relacionada amb algun servei necessari per a la societat: portar queviures als barris o al front, transportar malalts, mantenir els contactes entre les trinxeres i la rereguarda...
Podria morir a Mallorca, a primera línia, i expiraria amb la certesa que ningú mai més ens podrà prendre aquesta llibertat guanyada. Tothom que tingui ulls ho pot veure: les esglésies tancades o convertides en magatzems, i aquelles des de les quals es dispara contra el poble, cremades. Ara serà l'hora de bastir palaus de la ciència, escoles i universitats populars. Una nova època comença, lluny de la ignorància a què ens tenien sotmesos el Vaticà i els ordes religiosos. Final de la caritat, inici de la justícia social.
De petita, quan ma mare em portava al temple, recordo que, sempre, el que més m'impressionava dels sermons dels capellans era quan explicaven la paràbola que seria més difícil que un ric entrés en el regne del cel que no pas un camell per l'ull d'una agulla. Ningú ja no diu "senyor" o "don". Ara que ho penso, d'ençà la victòria de la revolució no he tornat a sentir la paraula "vostè". Si un s'atura una mica i para l'orella només sentirà que "camarada", "tu" o "Salut!". Sembla que faci segles que vaig sentir per darrera vegada aquell "Bon dia tingui". Reflexiono mentre espero les companyes. Tant han canviat les coses, d'ençà que vencérem els soldats en les batalles enmig del carrer?
El 19 de juliol, a dos quarts de cinc de la matinada, les tropes havien sortit de les casernes cridant "Visca la República! Visca Espanya!". Burda astúcia de guerra, inventada per Mola, que fracassà de seguida.
Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.
Rovira ens explica que ara vénen Gorkin, Andreu Nin, Pere Bonet, Enric Adroher... Joaquim Maurín és a Galicia, realitzant un cicle de conferències.
Recordar! La Rosa, em sacseja:
-"Núria... què penses? Estàs a un altre món! No oblidis que embarquem d'aquí unes hores. Desperta!".
Sento el soroll del bar com qui sent ploure. Sense anar-ho a cercar, m'adono que m'he deixat portar al cor de la batalla, al matí del dinou de juliol a Barcelona, quan la ciutat cremava d'ira i d'esperances desfermades.
Estic escoltant Rovira.
-"Quan els feixistes surtin de les casernes, us donarem fusells".
-"Aleshores potser sigui inútil la defensa. Qui sap si ens vindran a buscar a casa, de nit, com els hitlerians van fer amb els anarquistes, amb l'esquerra socialista i comunista alemanya".
-"L'Andreu Nin té raó", continua. "Molts petit-burgesos de la Generalitat tenen més por del proletariat armat que no pas del feixisme".
Els deixàrem, perquè ens necessitaven a les Drassanes.
-"Salut!"
-"Salut i revolució! I provem de sortir d'aquesta zona batuda per l'enemic".
"UHP, el feixisme a fer la mar!" La consigna d'unitat proletària es va fer universal. M'estranyava sentir-la en boca de la Guàrdia Civil! La Guàrdia Civil saludant amb el puny tancat! Si m'ho haguessin dit el dia disset o divuit, abans de començar el combat, no m'ho hagués pogut creure. Teníem tan presents els assassinats de Casas Viejas!
El darrer record que servo en la memòria d'aquells dies inoblidables és el de l'assalt a la caserna de les Drassanes, al costat d'Ascaso i Garcia Oliver.
L'Ascaso estava segur, rere d'un arbre, disparant sense parar contra els militars sublevats. Podia haver-se estat així fins a la conquesta de la caserna. Era a primera línia. Lluitant com el que més.
Va veure una finestra amb una metralladora que impedia l'avanç dels milicians que davallen pel carrer de Santa Madrona.
-"Aquests malparits no deixen passar els nostres! Hem de fer alguna cosa, ràpidament". A la mà porta una Astra de 9 mm. "Si pogués arribar on són els arbres..." --i m'assenyala un que hi ha a una distància una mica llarga pel davant nostre...
-"Vés amb compte" --li dic. "Hi ha molts metres fins allà i els feixistes tenen la zona batuda".
Són les darreres imatges que servo d'Ascaso. Comprenc que no pot consentir que estiguin tirotejant els nostres companys. Som prop de la metralladora enemiga. Intueix que si es pot acostar a l'arbre i es situa sota les finestres de l'edifici podria disparar al servent de la mortífera arma.
S'acomiada amb la mirada, ajustant-se el mocador roig i negre.
-"És qüestió d'uns minuts. Ara veuràs com acabo amb aquest bord".
Només ha pogut avançar uns metres. No porta casc. La gorra amb els colors roig i negre no protegeix de les bales. Cau en sec. L'han ferit al cap. Queda estès amb el rostre mirant al cel. Des de la relativa protecció que em proporciona el meu arbre, distingeixo que parpelleja. L'Astra li ha fugit de les mans. Sense arribar a creure el que he vist --el cor em palpita a mil per hora--, em fixo en la mà dreta, la que portava l'arma. La tanca lentament i es clou en un puny. A l'endemà, no hi va haver manera d'obrir-li aquesta mà.
Degué pensar: Quina mala sort! No ho he aconseguit!
En restaran per sempre a la memòria els minuts eterns en què la mort encerclà, definitivament, d'una revolada, Ascaso. En Joan, l'home que estimo, al meu costat, preocupat per la meva seguretat, encara no ha copsat l'escena. En veure'm plorar, amb el fusell a terra, em demana, preocupat:
-Què cony passa, Núria? Per què deixes el fusell? No veus que estan disparant de ferm?
Amb un gest --no sé d'on trec les forces per a fer els moviments adients-- li indico el lloc on ha caigut. En un segon entén la situació i, foll, rabiós pel que ha vist, crida als amics del sindicat, que inicien l'assalt definitiu:
-Companys, han mort Ascaso! Ascaso és mort! Endavant!
Vaig estar més de mitja hora atabalada, sense saber el que feia. Entre somnis havia vist com els cenetistes, tants i tants revolucionaris, es jugaven la vida per a fer callar la metralladora que acabà amb Ascaso. No sense esforços, ho aconseguiren. Després hi hagué cants i llàgrimes. La nostra bandera onejava damunt de la caserna de les Drassanes.Jo només sabia que Ascaso havia mort.
D'aquí poques hores marxem cap a les Illes. Mallorca en mans de la reacció. Em recupero. Estic amb les companyes del sindicat en un bar, propietat del poble, de les Rambles. Torno a sentir veus, soroll, les cançons dels germans d'armes que vindran amb nosaltres cap al front. En efecte, estem fent la revolució. A ningú li passaria pel cap de donar una propina a un company que et serveix un cafè en un bar col·lectivitzat! Et mirarien com a un contrarevolucionari, potser una patrulla de control et detindria! Qui sap!
La primera que arriba i m'abraça és l'Anna. L'acompanya el pare, que ja té prop de setanta anys i no ha pogut anar voluntari amb la columna de Durruti, cap a Saragossa. M'escomet, de seguida que em veu:
-Espero que la vigilis, tu ets la més gran, ja tens vint-i-quatre anys, i ella només n'ha fet vint. No l'hauria de deixar marxar. No dormiré tranquil fins que no torni. Què puc fer? M'ho dius? Jo sóc anarquista, col·lectivista. Ella ha estat conseqüent amb el que li he ensenyat. Com li podria impedir que marxi cap a Mallorca? Vigila, t'ho agrairé sempre. Cuida-la!
L'Anna deixa el fusell recolzat a la tauleta del bar. Un grup de milicians que camina cap al port canta Hijos del pueblo. Hi veig, de lluny --em coneixen i em saluden--, en Gilabert, el corresponsal que envia al front el nostre periòdic, la Soli; al seu costat, redactors de La Batalla, dels poumistes.
En Gilabert, en veure'm, deixa els germans d'armes i m'abraça. Tot i que sap que estimo el Joan, no deixa de fer-me la bona. Les dones el porten de cap! És un bon xicot. Diu, parlant fort, perquè amb les cançons quasi no puc sentir el que explica:
-Les notícies són excel·lents. Uribarri, que amb els seus homes i l'ajut del proletariat de València ajudà decisivament a vèncer els feixistes valencians, dirigeix les unitats que ens faran costat en la redempció de les Illes. Ho sé de bona tinta: a Maó, no donen l'abast allistant voluntaris. Els mallorquins que han pogut escapar de la repressió i han arribat a Menorca, són els primers a apuntar-se a les milícies.
S'acomiada, emocionat, seguint els de la seva colla, amb un crit de: Salut i revolució!
Són compares excel·lents. Hem feinejat tant, plegats, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, que es pot dir que quasi som germans.
Ens aixequem amb soroll de taules i cadires. Alguns fusells cauen al terra. Per sort no n'hi ha cap de carregat! L'Anna, emocionada, crida: Ens veurem ara mateix; també sortim cap a les Illes! Després, agitada, feliç, exclama:
-Has vist? Ja no es veu gens de senyoriu a Barcelona! Hem vingut fins aquí caminant per Sants, des de l'Hospitalet. Enlloc cap burgesa mudada. Cap senyorito engominat, amb corbatí.
El pare de l'Anna intervé, mentre s'adoba el nus del mocador roig i negre que porta al coll.
-Fa temps que la gent de la Generalitat ho recomanà. A hores d'ara no sé amb quines intencions... )per a impedir que els obrers reconeguem els burgesos? El cert és que, de cop i volta, no hi resta a tot Barcelona cap barret, corbata ni corbatí.
Esclafim a riure. Pobres, els companys que han col·lectivitzat els establiments de barrets! Hauran de canviar d'ofici!
Entra al Trincall, la Irene, amb un mosquetó que és més gros que ella. Crida, des del portal: "Us he sentit" --s'apropa a la taula, s'asseu, llevant-se els cabells del davant d'una revolada. "Solidaridad Obrera ho deia l'altre dia: 'mentre no es vegin barrets ni corbates per les Rambles, els treballadors podrem estar segurs de la victòria'".
La Irene no pot dissimular la seva joia. Agita la Soli.
-Els capells representaven una prova evident d'arrogància i de privilegi. Símbols distintius de senyoritos, prínceps o capellans...
En això la Irene té tota la raó del món. Què hi té a veure el proletariat emancipat per sempre de la seva opressió secular, amb un signe tan atrotinat de la "superioritat" burgesa?
La Rosa, amiga de la infància, veïna, militant dels grups d'acció del sindicat, s'apropa, posseïda per una alegria incontenible:
-Companys i companyes, foragitem els barrets de les Rambles i el futur, sens dubte, serà nostre!
Una veu que no acabo de distingir d'on surt, sentencia, des del racó del bar.
-Les corbates només escauen als rics per a penjar-se!
És hora de marxar. La mare plora i m'estreny fort de la mà. El pare de l'Anna dissimula com pot.
Finalment hi ha comparegut el grup de companyes, sense faltar-ne cap. Les més fermes. Penso: no haurien de trobar els pinta-llavis. Una absurditat creure que tindrem un moment de descans, un bocí de mirall per a mirar-nos la cara entre batalla i batalla? Vés a saber. Potser totes en porten, amagats dins les cartutxeres, de pinta-llavis.
La Gabriela ha arribat, a darrera hora, contenta, com si anés a una excursió del col·legi. Ens mostra un munt de fulls amb himnes anarquistes que venen a les mateixes Rambles. Taral·lareja una cançó francesa.
-Escolteu, escolteu! La cantaven els comuners, l'any 1871, a França.
No la podem sentir. Hi ha massa soroll. Tothom parla, explica la seva, fa les darreres recomanacions.
Una forta recança em domina ara que s'acosta l'hora de pujar al vaixell. Haver viscut per a copsar tot el que hem vist en tres setmanes històriques! L'ensorrament de l'antic món de la burgesia! Una victòria total de les milícies damunt l'Exèrcit, la neutralització de la Guàrdia Civil, l'assalt triomfant a les casernes, el repartiment d'armes entre el proletariat, la col·lectivització de les fàbriques...
Hi ha electricitat dins l'ambient. La Rosa em diu, mostrant-me els braços:
-No sé que em succeeix. Tinc la carn de gallina!
No sé què dir.li. Jo també tremolo per dintre.
-Deu ser l'emoció de la partida.
No voldria que ningú veiés les llàgrimes que pugnen per davallar-me per les galtes! Per sort tinc un mocador a punt! Què dirien si em veiessin així! "Vaja una miliciana d'opereta!", exclamarien. No. No ho puc consentir. Inesperadament, taral·lejo:
"Som fills de la misèria
ella, rebel, ens alletà.
Odiem la tirania
que els nostres pares explotà".
-"La Jove Guàrdia"? -em demana la Rosa.
-"Sí. M'agrada" -li he contestat.
L'Anna, ma mare, la Irene i el seu nuvi, l'Aurora, ens hem ajuntat amb els companys que circulen Rambles avall, en direcció als vaixells. Nosaltres, la majoria de dones, anirem amb l'Almirante Miranda.
L'Elisa no parla; és una jove ferma i m'ho ha explicat sovint, no vol deixar-se endur per l'optimisme de les aparences. Em diu a cau d'orella: "hem de vèncer ben ràpidament el feixisme i tornar a Barcelona. Encara no ha passat un mes d'ençà que derrotàrem la reacció i ja n'hi ha molts d'entre els nostres que els agrada massa escapolir-se del combat, amagar-se rere els despatxos, apropiar-se dels cotxes oficials, manar... Fixa't en tants de discursos que ja comencen a parlar d'ordre i disciplina... com en els vells temps!
Caterina és del seu parer: "Al meu barri comença a escassejar la carn, però les meuques burgeses, que s'han fet a darrera hora d'Esquerra Republicana o del PSUC, tenen el rebost ben assortit, i ben cert que no vindran amb nosaltres, voluntàries cap a Mallorca... En la majoria de cases proletàries manca la llet per als infants, el sucre, el pa...
Penso com l'Elisa. No podem deixar Barcelona en mans de la burgesia i la petita burgesia, la quinta columna que ens aplaudeix membre partim cap a les trinxeres --com més lluny, millor! Senyoralla camuflada amb la granota del proletariat i que pensa --mira'ls als ulls, a la voravia, el seu somriure forçat--: "Mal no rebenteu en el front, mal no tornéssiu mai més. Que les bales dels heroics soldats del general Franco us foradin el cor, us deixin estripats enmig del camp, menjats pel cucs, sense que ningú us enterri, us clogui els ulls, rojos de merda!".
Un calfred m'ha pujat per l'espinada, mentre estrenyia fort el fusell que em donà, moments abans de caure mort, el company Ascaso en l'assalt a la caserna de les Drassanes. La quinta columna!, entre nosaltres, en la gent que ens aplaudeix quan marxem cap a les Illes! Els "camuflats", els falsos treballadors, els feixistes disfressats d'obrers, amb camisa arromangada, saludant-nos amb el puny tancat, escopint amb una falsa rialla als llavis les estrofes de Els Segadors, La Internacional...
No ho diria ningú aquesta nit del 5 d'agost, mentre els altaveus de les Rambles bramen amb els himnes del proletariat universal i la mainada, que ha vingut a acomiadar els familiars que marxen a les Illes, juguen amb els fusells dels pares. oncles o germans. Amb granota, com si haguéssim sortit de la fàbrica. Tot plegat és romàntic, commovedor. Dies, esperances -malgrat l'existència de tants traïdors amagats entre nosaltres-, que no es tornaran a repetir mai més.
Un vell camarada que visqué la proclamació de la Primera República, m'ho digué. "Aprofita tant com puguis els dies ardents de la Revolució. Aquests fets només solen succeir -quan s'esdevenen!- una vegada en l'existència d'una generació. Després haurem de viure de records, somniant en quan tinguérem a l'abast, en les nostres mans, la possibilitat que tot mudés o restés ben igual".
Té raó. Medito, pujant al vaixell, acomiadant-me de la mare, de les amigues del sindicat, que ha valgut la pena lluitar per a arribar fins a aquest dia d'agost.
