El presos independentistes van arribar divendres a les presons d’Alcalá-Meco i Soto del Real en un autocar “nou” amb capacitat per a 28 presos i amb un sistema d'enregistrament d'imatges. Té 14 cel·les dobles de la mida aproximada d'un lavabo d'avió i els presos no es veuen entre ells perquè viatgen en compartiments separats.
Durant dècades els trasllats dels presos polítics entre presons o després de les detencions (però també per als presos socials, que normalment no patien trasllats tan llargs pel fet de no ser afectats per la dispersió o pels judicis als tribunals especials a Madrid) han representat una continuïtat del càstig i la venjança de la detenció i de l'empresonament. Llargues hores emmanillats, a mercè dels sotracts dels vehicles, amb limitacions per a les necessitats fisiològiques (anar al WC, aigua, son, etc.) i amb clars efectes per a la salut quan aquests trasllats es repetien en poc temps.
Les anomenades 'conduccions' (cundas, en argot carceràri, per la similitud amb tunda, pels maltractaments habituals que es produïen durant aquests trasllats), no són sinó la continuïta de les "cordes de presos" (llargues caminades de presos encadenats i conduïts històricament per la Guàrdia Civil, durant quilòmetres extenuants), existents des del segle XIX. Amb l'aparició dels grans vehicles per transportar presos, als anys 60 van aparèixer els autocars 'habilitats' per transportar els reus, i paral·lelament es van consolidar també unes rutes entre presons -i especialment per als presos polítics- per conduir els presos fins a Madrid, on eren jutjats. Així, un pres amb diverses condemnes passava setmanes de viatge pernoctant a diferents presons fins arribar a Madrid, i després retornava a la presó d'origen. Un trajecte de càstig que suposava el total desarrelament, l'esgotament i la humiliació continuada, i molt sovint les pallisses de venjança per part dels agents a cada aturada.
Un altre cas prou documentat és el del trasport dels detinguts a comissaries o casernes, per als quals -en el cas dels presos independentistes i durant dècades- la conducció fins a les dependències policials de Madrid o l'Audiència Nacional espanyola suposava la prolongació de les tortures patides i que patirien posteriorment: emmanillats amb posicions doloroses, amb els ulls embenats o encaputxats i víctimes de cops, amenaces de mort o asfíxia per part dels mateixos agents que hores abans els torturaven.
Són incomptables els trasllats de presos independentistes catalans durant les quatre darreres dècades, si sumem els tres-cents detinguts sota l'anomenada 'llei antiterrorista' i les nombroses conduccions des dels Països Catalans a Madrid i viceversa. En comptades ocasions aquests trasllats s'han dut a terme respectant els drets i la integritat dels reus, i sempre formaven part del càstig i la venjança de la detenció/empresonament del reu.
Els trasllats de presos independentistes realitzats per les forces d’ocupació espanyoles tenen un llarg historial i tot seguit n'explicarem alguns casos. El 10 de desembre de 1981 els militants independentistes Mait Carrasco (Barcelona), Marcel Casellas (Esplugues de Llobregat), Carles Castellanos (Barcelona), Teresa Lecha (Barcelona), Maria Llum López (Barcelona), Teresa Aragonès (Barcelona), Josep Mariné (Reus), Blanca Serra (Barcelona), Eva Serra (Barcelona), Jaume Llussà (Manresa), Pere Bascompte (Manresa), Pere Anguera (Reus), Lluís Font de Rubinat (Reus), Clara Galovart (Manresa), Josep Oliveres (Manresa) i Pilar Sala (Manresa) van ser traslladats a Madrid en dues furgonetes (una per a les dones i una altra per als homes). Tots els detinguts (sota la llei antiterrorista) anaven emmanillats en un furgó amb banquetes laterals. Els emmanillats no es podien agafar enlloc i com que els conductors conduïen sense cap mena de consideració els detinguts anaven de banda a banda empenyent-se. Aquest transport va ser greu sobretot per a la Teresa Aragonès que estava embarassada i no va parar de vomitar durant tot el viatge.
No sempre s’han realitzat els transports dels detinguts independentistes en furgonetes. El mes de maig de 1988 Carles Castellanos va fer el trajecte des de la caserna de la guàrdia civil de l’avinguda Madrid de Barcelona fins a Madrid (emmanillat dins d’un cotxe de la “benemèrita” camuflat) entre dos agents de paisà que durant tot el viatge li tenien el cap contínuament tapat amb una jaqueta.
Un altre trasllat (en furgoneta) a Madrid d’un pres independentista es va produir tres anys després. L’any 1991 el jove militant de l’MDT Sergi Sol es va declarar insubmís al servei militar espanyol (i la prestació social substitutòria) i va ser empresonat durant unes setmanes a la presó militar d’Alcalá-Meco on va ser traslladat des de la caserna del Bruc de Barcelona per tres guàrdies civils que el van dur emmanillat amb les mans a l’esquena durant tot el trajecte. A mig camí, després de patir uns minuts de forta calor (era estiu i la guàrdia civil havia deixat la furgoneta al sol amb el jove independentista a dins) el pres va poder menjar i beure en un bar de carretera (amb una mà enmanillada a la pota de la taula).
Els primers independentistes detinguts l'estiu de 1992 van ser conduïts en cotxes camuflats fins a Madrid en un trajecte d'una sola nit, però amb els ulls embenats o encaputxats, emmanillats amb els canells sota les cames i rebent cops i amenaces durant el trajecte, en una prolongació de la tortura que havien patit i patirien posteriorment als calabossos.
Durant el Macrojudici de l’Operació Garzón els presos independentistes van anar i tornar a anar a Madrid en furgonetes de la guàrdia civil. Però en altres ocasions, alguns d'aquests presos independentistes que van acudir a judicis a Madrid per altres sumaris paral·lels les conduccions es van realitzar en un d'aquests autocars carceràris que seguien la ruta de la 'corda de presos": els presos independentistes Joan Rocamora i Josep Musté van ser jutjats a l’Audiència Nacional espanyola en dues ocasions, i els trasllats de tres o quatre dies -pernoctant a diferents presons- es van realitzar en un autocar amb els dos presos emmanillats l'un a l’altre i empassant-se els gasos del tub d'escapament del vehicle perquè el fum dels tubs d’escapament es colava dins les cabines. Durant un d'aquests trasllats dels presos independentistes Josep Musté i Ferran Ruiz al jutjat de Martorell la guàrdia civil va aturar el furgó i van posar la pistola al cap d’aquests dos presos amenaçant-los que “sois unos cagados sin armas”.
Així doncs, sembla que "el nou sistema de transport" de la guàrdia civil estrenat divendres passat no deixa de ser l’enèsima versió d’un ja “tradicional” trasllat de presos independentistes a Madrid.
