Can Dündar era l’editor en cap del diari turc Cumhuriyet fins que va autoritzar la publicació d’un material en què es veien agents del servei d’intel·ligència turc passant la frontera amb Síria carregats d’armes per a grups gihadistes. Per haver publicat aquell article, va ser detingut, acusat de traïció i, durant el judici, van provar d’assassinar-lo. D’ençà del 2016, viu exiliat a Alemanya. Fa cent anys que Cumhuriyet és el diari de referència a Istanbul i aquests darrers anys ha patit els atacs constants del govern turc. Set col·laboradors d’opinió i periodistes seus han estat assassinats i, segons les dades del mateix diari, més de la meitat de la plantilla ha passat per la presó. Dündar, des de l’exili, ha esdevingut la veu pública més potent en defensa de la llibertat d’expressió al seu país i això, en bona part, és gràcies al suport de la premsa alemanya i internacional, que el considera un heroi.
És des d’aquesta posició que les paraules de Dündar adquireixen un valor tan especial. El periodista turc descriu una visita seua a Jordi Cuixart a la presó i diu: ‘Veure’l darrere el vidre em va causar una sorpresa amarga. Fa només tres anys, jo era en una gàbia de vidre per acusacions semblants a Istanbul.’ En el subtítol, la part més visible de l’article, Dündar fa una afirmació que deu haver fet alçar les celles a més d’un: ‘A Espanya també hi ha presó preventiva sense càrrecs. Putin i Erdoğan n’estarien encantats.’
Això és així i cal agrair a una persona com Dündar la claredat i la contundència amb què acusa la Unió Europea de callar davant la injustícia espanyola. De callar davant una vulneració dels drets més bàsics. Però també és molt important on situa ell el conflicte quan posa Putin i Erdoğan al costat de Pedro Sánchez. Perquè aclareix on som però també perquè aquesta consideració, la global, la tenim poc en compte, al nostre país. I, en canvi, és molt important saber que això que passa ací té molt a veure, també, amb un retrocés generalitzat de la llibertat que amenaça el món sencer. I entendre que cal vincular-ho, que és necessari que nosaltres ho vinculem.
L’historiador Timothy Snyder acaba de publicar un llibre, The road to unfreedom, on ho analitza amb molt detall. Un llibre que, tenint en compte l’èxit mundial de l’anterior (Sobre la tirania) potser es podria traduir com ‘El camí a la tirania’. Snyder considera que, des del 2010, el món ha entrat en una època marcada pel combat contra el dret d’elegir, contra el dret de vot, a mans d’una elit de tirans, entre els quals hi ha Erdoğan i Putin, però també Trump i molts dirigents europeus, emparats amb el caràcter antidemocràtic de les institucions de la Unió Europea. Snyder destil·la què és una democràcia i conclou que es tracta, sobretot, d’un ‘mètode per a canviar dirigents’. I posa l’accent en el fet que, per això mateix, quan aquests dirigents han decidit que han de perpetuar-se, entenen de seguida que cal eliminar els mecanismes democràtics, el mètode per a canviar-los. Amb la qual cosa desencadenen l’atac generalitzat contra el valor de les eleccions i dels referèndums que tots veiem com està creixent arreu del món. I també, quan s’arriba a l’extrem que representen Putin i Erdoğan, fins i tot invaliden fraudulentament els resultats electorals. Com està passant amb un Parlament de Catalunya que avui no representa ja als resultats de la voluntat popular, expressada en les eleccions.
