El xollo de ser ric a Catalunya s'ha d'acabar

Sense cap mena de dubte, avui en dia ser ric a Catalunya és un xollo. I ho és perquè ni Convergència i Unió, ni els diversos tripartits del PSC, ERC i ICV, ni l’actual Govern de Junts pel Sí, sense trencar l’actual marc capitalista han fet res més que mantenir les càrregues impositives baixes a les grans fortunes, als rics i les riques que són els únics que manen en aquest país, sigui quin sigui el partit que guanyi unes o altres eleccions. Els únics que manen i els únics que hi guanyen. Gent d'ordre, en deien i en diuen.

És clar que ara em refereixo al país capitalista, al que continua mantenint els mitjans de producció en mans dels de sempre i els mitjans de robatori en les dues-centes famílies que se saluden perquè es coneixen de fa tant que ja ni se’n recorden. Per cert, a cada un dels microclimes catalunyesos arrelen plantes d'aquesta mateixa espècie, plantes carnívores que depreden més que viuen, que només tenen ulls per als diners i la seva acumulació, que esdevenen criminals perquè la seva acumulació es basa, com sempre, en la despossessió de les persones més pobres, dels pobres de solemnitat que, quan es revolten, es troben les porres dels seus propis fills fugint de la misèria al servei dels amos de sempre. Ordre, en diuen.

Cal trencar el marc de pensament que porta les elits catalunyeses a continuar comportant-se com a amos i enviant la cavalleria a qui gosa posar en dubte que, perquè són rics i riques, no hagin de pagar més que altres que just arriben a meitat de mes. Aquestes elits, més vestides de progres o més abillades de riques, tenen els partits com a prolongació de les seves formes de control damunt de la realitat i aquesta, la realitat en concret, sempre afirma que gràcies als rics som feliços i mengem anissos, que gràcies als rics els pobres no ho són tant, que ens donen feina i tota la pesca, que si emprenedors, que si que bé que vesteixen i quan bon gust que tenen... I nosaltres pensem que fins que no ens els mengem, no en sabrem el gust, ni ganes.

El cert és que es donen rebaixes fiscals per diversos motius però no és la fiscalitat el principal problema que tenen les classes populars, sinó que aquesta fiscalitat no faci pagar a qui més té i per tant serveixi per repartir els beneficis socials de la feina i, també, de l’especulació financera i d’altres tipus mentre existeixin, en el cos social. «Ja que ens roben, almenys que paguin més» seria la frase resum.

Si volem polítiques d’esquerres, que són les úniques que garanteixen que la gent no es mori de fred, sense casa, de malalties curables o no se pateixi gana, cal augmentar l’IRPF a les persones que cotitzin més de 60.000 euros, un grup social que no passa del quatre per cent de la població de Catalunya. El 96% restant no arriba a aquests 60.000 euros anuals màxims i és el gran grup que rep una pressió fiscal més forta. De fet, tal com explicava Benet Salelles no fa massa en una entrevista al diari «Ara», som la comunitat autònoma amb la pressió més alta a la majoria de la seva població. Alhora, i aquí hi ha l'escàndol majúscul, si ens fixem en la pressió fiscal a les rendes de més de 60.000 euros, ens trobem en el setè lloc, però com més anem pujant en la quantitat ingressada veiem que la pressió es relaxa i es relaxa fins a arribar a l'onzè lloc d'un rànquing de quinze.

És per això que dic i repeteixo que ser ric -i molt ric- a Catalunya, és un veritable xollo. I ara que estem en tràmit de fer una nova república i tota la pesca, mantenir aquesta fiscalitat en què s'ofega els febles i classes mitjanes i es premia els ultrarics fa vergonya per si mateixa i fa vergonya d'explicar al món. I com que fa tanta vergonya, ara és l'hora de canviar-la.

Els pressupostos socials són aquells que reparteixen els diners i els reparteixen traient-los, és clar, d'on n'hi ha més. Ningú es fa ric treballant i ningú és milionari perquè s'aixequi a primera hora del matí. Ni jo ni la resta de món que conec que ho fa s'ha fet mai milionari així.

Ja sabem que els rics tenen mitjans de comunicació, tenen comunicadors i, sobretot, tenen partits i lobbys dins de partits, però ningú no ha dit mai que la justícia no costi res. I és clar que hi haurà conflicte, perquè sabem que qui sempre ha robat, té en el robatori la normalitat i pobre de qui gosi trencar «la seva» normalitat. No importa, revertim la situació i entrem en la tan anomenada nova república sense els espolis de sempre. Potser així alguns ens tornarem a creure que anem a fer una cosa diferent a allò que ja hi ha i altres passaran a creure-s'ho.

I que consti que parlo des d'on som ara, des del capitalisme de casino. El meu programa polític, on això que ara proposo, porta altres paraules com expropiació, repartiment de la riquesa i del treball -que ben repartit no passaria de dues o tres hores diàries, però tothom- i reparació per part dels rics dels anys de patiment que amplíssimes capes socials d'aquest país i de la resta del món hem patit els darrers dos-cents anys, com a mínim. Ja hi arribarem. Ara, amb el que tenim fem, però no menys del que podem fer, del que és just que fem.