Canta Raimon que “quan creus que ja s’acaba, torna a començar” i la Fundació Tarragona 2017 li respon que tranquil, que sí, que tot, sempre, pot recomençar camí de pitjor.
Quan semblava que l’empastre ningú no el podia superar, tatxan tatxan!, va arribar la superació. Algú deia que no es podia fer pitjor. Segur que aquest “algú” no coneixia el “model Tarragona” de repartidora que lloa fins i tot el Gran Rajoy, on la connivència entre dreta i dreta extrema, passada pel transvasament de públic a privat, fa possible que els Jocs de la Fam esdevinguin, per art de màgia, els Jocs del Maldecap, els Jocs del Pelotazo o els Jocs de familiars, amics, coneguts i saludats, que deia Josep Pla.
Un miracle? No, els miracles aquí els feien el Magí i la Tecla, que per a això tenen nòmina de sants. Aquest d’ara no és un miracle tot i que ha vingut de terres miracleres on “de las piedras no n’hacen pans” però sí que de les instal·lacions públiques en treuen beneficis quatre grans. Santa Gadea, ora pronobis, o vés a saber qui vindrà després. Aquest és el nom de la santa en qüestió que aconsegueix que S. C. -de PSC? No...-, sense doblegar la ronyonada perquè mai no ho ha fet, faci informes i treballs que ves a saber si no acabem pagant nosaltres, les tarragonines i els tarragonins.
“Reformulación del Estudio de Viabilidad para la Concesión de Obra Pública de la Anella Mediterrània de los Juegos del Mediterráneo Tarragona 2017” es diu la criatura. El van aprovar PP-PSC-Prats d’urgència en el plenari del juliol del 2016. L’estudi va costar 179.542 euros i el va fer l’empresa Invall, una enginyeria reusenca contractada per Santa Gadea que ja ha cobrat la seva feina, una enginyeria en què alguns s’hi guanyen el cel i la vida.
Posem-nos seriosos ara i preguntem directament allò que tothom vol saber: el projecte de Santa Gadea és un encàrrec o bé una proposta de la santa empresa en qüestió?
Per què parlem de tot això que, diran vostès, no té res a veure amb allò que hem vingut a aprovar avui aquí, que no és res més que la piscina dels Jocs? Doncs perquè a poc a poc ens anem adonant que cal que prenguem nota de tot, perquè no només el desgovern els uneix a vostès sinó també la constatació que els Jocs són ja un final d’etapa, un acabament de cicle, i aixecar acta de finals de cicle ha servit de rent a grans obres de la literatura com “Mort de dama” de Villalonga o “Il Gattopardo” de Lampedusa.
Quan l’alcalde d’una ciutat com la nostra, davant la denúncia d’un “pelotazo” que es nega a debatre deixa anar que “Als crítics, amb els Jocs els veuré demanar disculpes per les barbaritats proferides” o no sap de què va el tema o ho sap massa; quan un alcalde diu als veïns que es queixen pel soroll inaguantable d’una part de la ciutat que “s’aguantin” o que està content perquè no li pregunten sobre la corrupció, per la qual és investigat, és que ha perdut el nord, el sud i la resta de punts cardinals. I qui encara no mana cada cop té més clar que precipitar la caiguda de l’actual manaire el pot precipitar enlaire. Prenguem nota.
Tornem a estudi. No. No és urgent ni construir una piscina olímpica com aquesta ni fer uns Jocs com aquests. Sí que és urgent, en canvi, impedir la privatització de la gestió, durant quaranta anys, de les piscines municipals de la nostra ciutat. Així es defensa la capitalitat de Tarragona, senyor Fernández, i no fent proclames incendiàries per desviar el debat.
“Huevos de oro” es diu la pel·lícula de Bigas Luna que ho explicava. El retrat que s’hi fa de constructors, alcaldes, regidors d’Urbanisme i altres subjectes imprescindibles per a qualsevol “desenvolupament” continua avui tan vigent que no puc fer res més que proposar-los un visionat conjunt en el proper Ple extra ordinari i urgent pels Jocs. En acabar, la podríem complementar amb “En construcción”, de José Luis Guerín, per no deixar-ho tot en mans d’una comèdia més o menys coent que dirien a València.
Acabo aquest article amb una altra comèdia, una pallassada, una broma de bon gust. Preguin-ho com el que és, una poca-soltada d’un ximple que sóc jo. S’imaginen si els Jocs s’acaben fent i són un èxit? Èxit d’organització, èxit esportiu, èxit de ciutat... i deixen un llegat del qual totes i tots els tarragonins en quedem contents i orgullosos? S’ho imaginen? Ja sé que costa, però imaginin-s’ho durant uns moments.
No poden? Nosaltres tampoc. I gairebé ningú fora d’aquest Saló de Plens, i ningú fora de Tarragona, on per molt que t’hi escarrassis ningú no sap que al 2017 a Tarragona passarà res. I vist el que fins ara hem vist, millor que no ho sàpiguen...
