Fatxa (però no feixista) i espanyolista (i espanyol) com ell sol, polític dels de votar un cop cada quatre anys i punt, però alhora llegit, llest, modern i més viu que la fam, Alejandro Fernández plega de l’Equip de Govern de Tarragona ara que el té encarrilat cap a les seves postures ideològiques i alhora sap que s’apropa un tsunami que no deixarà “títere con cabeza”.
En el darrer plenari del novembre de 2016 des de la CUP demanàvem a Ballesteros i a Floría que pleguessin pels papers en forma de correus destapats fins ara en el cas Inipro que apunten que els diners desviats dels plans d’atenció a les persones immigrades anaven destinats a fer cibercampanya a les municipals pel PSC. En el mateix ple, demanàvem que el mateix alcalde i Javier Vilamayor, responsables màxims dels Jocs Tarragona 2017, pleguessin també per la nefasta gestió que els ha portat a retardar-los pel 2018 i a fer el ridícul més gran que Tarragona hagi fet mai a nivell local, nacional i internacional.
És clar que no va plegar ningú –només faltaria- i haurem d’esperar els corresponents judicis per veure com la imatge (i més coses) de la ciutat es va descomposant. Tenim al davant temes foscos de sempre i altres de nous, que si el Despatx Milà actuant com a Regidoria d’Urbanisme, que si el compliment o no compliment del contracte de la brossa amenaçant remenar-ho tot i més tal com ja ha passat a Badalona i Barcelona...
Mentrestant, l’Alejandro, màxima icona del tarragoninisme de la gamba entallada i de les ximpleries diverses de l’enfrontament simbòlic amb “Barcelunya”, se’n va camí de la capital catalunyesa a salvar el país, català és clar, de la deriva secessionista i a veure de lluny com peten seques a la ciutat de Magí de Castellarnau on des que el vell senyor de casa rica va morir res no s’ha mogut de lloc.
L’aire tarragoní es veu que no prova als caps del PP i per això el grandíssim tarragoninista Jordi Roca és a Madrid, on la seva acció al capdarrere del PP espanyol en defensa de Tarragona ha estat fins ara més que discreta, i l’Alejandro enfila cap a Barcelona a fer de portaveu dels populars catalunyesos, tampoc en defensa de Tarragona sinó en defensa dels interessos d’Espanya a la seva colònia catalana de les quatre províncies.
Des del Parc de la Ciutadella, anirà veient com s’afona l’actual Govern municipal tarragoní i esperarà pacientment tornar a Tarragona per esdevenir el redemptor de la ciutat un cop el domini ballesteril toqui a la seva fi. Si abans l’agafa la proclamació de la república catalunyesa, tingueu clar que també s’hi afegirà, no a la proclamació però sí al nou país que vingui després, per mantenir els vells valors de l’Espanya de sempre, que també tindran el seu lloc en el país que en surti. Ell en podria ser un bon líder, sense cap mena de dubte.
Mentrestant, a Tarragona, les que no ens omplim mai la boca de tarragoninisme perquè no ens cal continuarem intentant construir la ciutat de totes i tots, lliure de caspa, de lladres i corruptes, d’autoritaris i caragirats, de militars i capellans, i plena de la gent a qui el Govern de la dreta ballesteril ha negat el dret a decidir ni que sigui tan sols si volem més Jocs Mediterranis o amb l’ajornament ja en tenim prou.
Bon viatge faci la cadernera... i que la descomposició no afecti ningú més enllà de Patmos. Com a comiat, valguin unes paraules tunnejades del profeta Josep Maria Andreu popularitzades –mai més ben dit- per la deessa Salomé:
“Se'n va anar en un dia no gens clar.
Jo no sé si a una terra llunyana.
Se'n va anar cap enllà.
I jo sé que, quan el dia sigui clar, és clar que tornarà.”
