I després què? Minireflexions sobre el 27S del 2015

Caldrà parlar de les Eleccions, no?, sense deixar de banda la lluita de carrer però deixant clar que ara ens referim a eleccions només malgrat mai no van soles. Caldrà parlar del 27 de setembre, doncs. Caldrà dir-hi la meva i la de cada una de les persones que som per tal de sumar idees i acabar conformant un espai de pensament que ajunti opinions diverses i construeixi opinions compartides, sempre obertes i amb possibilitat de canvi, és clar, i mai sotmeses a barbuts il·lustres ni a dogmàtics de cap de les èpoques. No sona gens compacte ni “discurs únic”, clar, però és que no som idiotes sinó individus que, sumats i perquè volem, esdevenim no massa (que no té voluntat sinó només aigua, sal farina i rent) sinó col·lectivitat. Som-hi.

Sembla que el 27 de setembre les opcions que defensen la independència dels Països Catalans (i ara la de Catalunya) i per tant el trencament amb l’Estat espanyol són dues. D’una banda, la CUP-Crida Constituent i, de l’altra, Junts pel Sí, que uneix CDC, ERC i destacades personalitats catalunyeses, algunes d’elles relacionades amb entitats destacades del “procés” com l’ANC i Òmnium Cultural. D’altra banda, tenim la candidatura Catalunya sí que es Pot, que uneix restes d’ICV i relativament nous com Podem, Guanyem i altres. Es tracta d’una candidatura que inclou força gent que durant anys ha estat independentista o com a mínim no contrària a l’alliberament nacional o dels pobles... fins que ha arribat l’hora del seu, de poble, i no totes i tots s’hi ha mantingut; algunes, però, sí.

La suma dels dos primers actors podria portar-nos a un escenari de trencament amb l’Estat espanyol, com ja he dit, i aquest és un escenari imprescindible per al gran canvi social i polític que des de la CUP-CC i diversos moviment socials defensem. Ara bé, per al procés constituent, per a la construcció de la nova república, si volem que aquest sigui en defensa dels interessos de les classes populars, de la majoria, que evidentment CDC no defensa, ens caldrà la participació precisament del que han manllevat el lema de la PAH per fer-ne marca i cal tenir-ho en compte.

Per això, des de la CUP-CC el que es proposa és un procés ràpid, tan ràpid com sigui possible, en què l’anticapitalisme marqui i condicioni els passos a seguir, deixant el camp prou obert per tal que el resultat final de tot plegat pugui acollir les formes més avançades a nivell social que siguin possibles. Això sí, no podem deixar el ‘prucés’ en mans ni d’experts ni de líders que es pensen messiànics perquè sinó el que podem acabar de tenir és un “ho hem provat i no ha pogut ser” o un resultat pitjor del que tenim.

Mai com fins ara no havíem tingut tan a prop la cosa aquella... que dèiem. I mai com fins ara cada pas que fem ha de ser pensat i meditat, no per prudència o por sinó per arribar als nostres objectius, que cal no oblidar: la construcció dels Països Catalans i d’una societat on el patriarcat fugi per cames i la justícia social sigui la norma. Hi som en camí però tenim munts de quilòmetres per fer. Que la perfecta teoria no ens tapi la vista de la realitat i que el present no ens negui el camí, complex i complicat, però gustós i ple d’alegries.