Tarragona 2017 (3): el precedent de Barcelona 1955 o com netejar la cara al franquisme

Des les quinze ciutats que han acollit els Jocs Mediterranis abans que Tarragona, dues són de l'Estat espanyol i una d'aquestes, la capital catalana. Efectivament, va ser Barcelona la ciutat que va acollir la segona edició dels Jocs Mediterranis, el 1955. I allà va ser també on de forma més clara i contundent es va deixar clar que l'ideal olímpic poc té a veure amb la democràcia i la pau.

1955. A la ràdio sonava el “Soy minero” d’Antonio Molina. El Nodo explicava com els barcelonins i les barcelonines es banyaven a platges i piscines contents de ser espanyols. A tot l'Estat, la imatge que es difonia de Tarragona era la d’una processó de Setmana Santa en què “la cohorte romana evoluciona ante la catedral basílica, monumento de la fe cristiana que siempre vivió en el pueblo”. I Franco, acabada la feina genocida per netejar la terra de Santa Teresa de Jesús d’ateus, separatistes, comunistes i maçons. Les presons eren plenes, la por senyorejava pels carrers i centenars de milers de persones somiaven que la seva vida a l’exili, un cop derrotat el feixisme al món, s’acabés com s’acaben generalment els malsons: bé.

En aquest context, del 16 al 25 de juliol de 1955, l’Estadi de Montjuïc era testimoni d’un important esdeveniment esportiu internacional. Era el primer cop que això passava, ja que malgrat optar a ser seu dels Jocs Olímpics el 1924 i el 1936, i el 1936 haver d’acollir l’Olimpíada Popular, el cop d’Estat de Franco a l’Àfrica havia impedit al seva celebració. Ara, era el mateix Franco qui aconseguia uns Jocs internacionals, Mediterranis en aquest cas, per a la ciutat. Però per què ho feia?

Acollir els Jocs Mediterranis tenia una intenció bàsicament de reparació de credibilitat internacional. El règim assassí de Franco era producte d’un cop d’Estat i una conseqüència directa del suport alemany i italià d’abans de la Segona Guerra Mundial. Aliat de Hitler i Mussolini, un cop derrotats els seus referents internacionals, Franco necessitava situar-se en un altre espai polític i per a això calia una projecció internacional que en aquells moments no tenia. El 1952, Barcelona havia acollit el Congreso Eucarístico amb la mateixa intenció però els Jocs tenien un potencial de projecció internacional que d’alguna manera “normalitzava” el règim dictatorial. El 1950, Nacions Unides havien acabat el boicot diplomàtic a Espanya i les relacions amb els Estats Units, a partir de l’anticomunisme visceral franquista, eren el nou camí triat.

Segons explica Juli Pernas en el seu llibre “Barcelona 1955: el Jocs Mediterranis”, Barcelona a través de la Delegación Nacional de Deportes havia presentat la seva candidatura als Jocs i aquell mateix any se li van atorgar. Havia estat important per a això la posició, com a membre del Comitè Olímpic Internacional, de Santiago Güell, baró de Güell, un dels “catalans de Franco” procedent de les files de la Lliga Regionalista. Güell no va arribar a veure els Jocs ja que va morir l’any abans. Al costat de Güell, l’altre representant espanyol al COI era un conegut de la tarragonina gent, Fernando Suárez de Tangil i Ángulo, a qui vam patir en el nomenclàtor de la ciutat durant anys amb el seu àlies de “conde de Vallellano”.

Tres anys abans dels Jocs, un jove Joan Antoni Samaranch cobria com a periodista els Jocs Olímpics de Hèlsinki. De família empresarial, el jove havia estat falangista i no abandonaria el règim franquista durant anys i panys. El jove decidia abocar-se a un món que seria el seu món i el desembre de 1954, passava a ser regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona i el 1955 lluïa entre esportistes i feixistes per la capital catalana.

Les 46 medalles aconseguides pels esportistes espanyols a Barcelona 1955 van ser mostrades pel règim com un èxit de l’Espanya de Franco que ja no era només “unidad de destino en lo universal” sinó un país capaç de brillar amb llum pròpia en àmbits tan diversos i “moderns” com l’esport de competició.

Per tant, quan algú a Tarragona ens digui que l'olimpisme i les seves diverses expressions són formes inexcusables de parlar de grans valors com la pau, la solidaritat i el bon veïnatge entre els pobles, diguem-los que no sempre i menys encara aquí. Els Jocs Mediterranis, el 1955, van servir per netejar internacionalment les mans tacades de sang als assassins franquistes alhora que situaven un personatge fosc com ell sol al capdavant de la gestió de l'esport espanyol: el primer falangista i franquista i després corrupte (a les obres d'investigació d'Andrew Jennings em remeto) Joan Antoni Samaranch, el senyor dels anells.