El gran atractiu per als “negocis” que per a alguns actors econòmics tenien els esdeveniments esportius-espectacle ja no és el que era i, des de final del segle passat, Olimpíades, Expos Universals i altres esdeveniments espectaculars són més un problema econòmic per a les ciutats que les acullen que no una injecció de diners i d’inversions. És a dir que ser olímpic, o en el cas de Tarragona “jocmediterrània”, ja no és el xollo que en altres temps ens explicaven que era. I dic que ens explicaven perquè ara, sortosament, més enllà de les dades oficials, sempre complaents amb les veritats també oficials, tenim dades que els economistes ultraliberals (a la tele diuen només “economistes”) fan per veure si aquest o aquest altre negoci mereixen la seva consideració. Així que ja els podem donar gràcies perquè en quantificar si aquí o allà es pot sucar ens han objectivitat xifres a què abans no teníem un accés tan directe.
Els partidaris d’organitzar esdeveniment espectaculars amb l'excusa de l'esport i amb caràcter internacional acostumen a argumentar que hi ha tres motius principals a nivell econòmic per tirar-los endavant.
El primer, és que tenen un impacte econòmic immediat gràcies als milers de participants i turistes, sempre acompanyats d’executius de multinacionals que fan possible la captació de nombroses inversions més enllà de les específicament relacionades amb els Jocs. És evident que a Tarragona no hi haurà allau d’inversionistes camuflats entre els turistes però sabem també que els turistes no seran ni molts ni tants. Segons les dades dels estudis de l’Associació de Turoperadors Europeus, des d’Atlanta 1996 fins a Pequín 2008, el nombre de turistes (i parlen de Jocs Olímpics, sempre més motivadors que els Jocs Mediterranis) va caure en aquestes ciutats mentre tenia lloc l’esdeveniment, amb una sola excepció: Barcelona 92. Sembla estrany però l’explicació es troba precisament en el fet que destinacions turístiques ja consolidades, i sobretot quan aquestes posen els valors culturals en el centre del reclam, perden els turistes que sempre tenen ja que aquests fugen de la massificació i d’un altre turisme, l’esportiu, que no té res a veure amb els seus interessos ni amb les seves maneres de fer. Què consumeixen els turistes “esportius”? Doncs, segons tots els estudis, bàsicament i de forma gairebé exclusiva productes de cadenes multinacionals. Per tant, res de res de revitalització del nostres comerç, del que queda resistint davant, per exemple, les Gavarres o El Corte Inglés.
El segon és que aquests esdeveniments serveixen d'excusa per rehabilitar barris degradats. Tenim alguns exemples molt clars en aquest sentit, com Barcelona amb la Nova Icària o Londres amb East End. A Tarragona s'ha optat per un model, encertat penso jo vist el pressupost disponible (i el que no es té), de no construir grans infraestructures. Així, no hi haurà vila olímpica, ja que les i els atletes viuran als hotels de Port Aventura, ni grans construccions esportives ja que els diners disponibles no ho permeten. Malgrat això, sí que és cert que l'espai on hi haurà l'anella olímpica millorarà amb els equipaments que hi quedin i la seva urbanització, tot i que és un tema que plantejaré més en profunditat en un altre article d'aquesta mateixa sèrie.
I el tercer, la creació de molta feina a partir de les feines derivades dels Jocs. Per parlar-ne podem donar veu a responsables de les administracions organitzadores, treballadors d’aquestes administracions a qui han encarregat estudis que acostumen a ser sempre favorables i premsa majoritàriament al servei de qui omple les seves pàgines i els seus espais web d’anuncis i propaganda institucionals. No ho farem i recorrerem a autors allunyats ideològicament del meu pensament, com Robert A. Baade i Victor Matheson, que són alguns dels economistes (no dels nostres, insisteixo, que ningú es posi nerviós) que han estudiat en profunditat els suposats guanys que generen els grans esdeveniments esportius. A l’estudi “Bidding for the Olympics: Fool’s Gold?” apunten diversos exemples interessants de conèixer, com el de l’Ajuntament d’Atlanta i l’Estat de Geòrgia, que van invertir 1.600 milions de dòlars en els Jocs del 1996 i van crear prop de 25 mil llocs de treball permanents. Una bona dada, si no fos que cada lloc de treball sortia per 64 mil dòlars. Aquestes dades són corroborades per John Madden en el seu estudi sobre els Jocs de Sydney (“The Sydney Olympics, seven years on: an ex-post dynamic CGE assessment”) en què si bé valora positivament l’efecte sobre l’espai concret que els va acollir deixa clar que l’efecte sobre l’ economia del país va ser negatiu. En la mateixa línia eren les dades que, el 2006, aportava una enquesta feta pel professor d’Economia Robert M. Whaples entre membres de l’American Economic Association segons la qual la inversió de diners destinats a esdeveniments esportius de masses era una opció que només defensaven el 5%
Així, què en traurà Tarragona econòmicament parlant de tot això? No res que no trauria destinant molts menys diners a crear ocupació, apostant pel turisme que hem triat com a propi, el cultural i familiar, i ordenant els espais que encara separen els nostres barris amb plans urbanístics adreçats a ferla vida de les persones més plaent.
