Ricard Mella, el teòric més gran que ha tingut l'anarquisme a Espanya, escrivia en 1911 referint-se a Catalunya que el seu proletariat ha estat sempre, dintre del moviment obrer espanyol, «el pensament i la reflexió». I afegia: «Amb quina admiració recordo els valents lluitadors del vell temps! Seriosos, sencers; d'una moralitat a tota prova; capaços de totes les gestes sense ridícules actituds; reflexius fins al punt de no comprometre mai els interessos del proletariat, treballaren per les idees amb una tenacitat ferma exempta de debilitats; propagaren contínuament sense defallir, però també sense bravates; i quan arribaven els moments de lluita no giraven la cara i si queien vençuts no imploraven favor ni acceptaren mercè del poderós».
En línies general pot dir-se que les qualitats que Mella reconeix als militants obrers de Catalunya no s'han pas perdut. La darrera lluita sagnant n'és una prova evident. I si l'organització potent ha desaparegut per causes diverses, el seu esperit batega i espera en les masses treballadores.
«És inseparable del moviment obrer de Catalunya—continua Mella—el moviment anarquista. Els èxits i les derrotes de l'un, ho són també de l'altre. Difícil serà que arribi l'hora de divorciar-se. Correran la mateixa sort per molt de temps».
Ricard Mella tingué raó fins al 1917. No sols a Catalunya, sinó àdhuc a Espanya, el moviment obrer va íntimament lligat amb l'anarquisme. Les idees sindicalistes que a França ja es disputaven l'hegemonia amb les anarquistes no havien entrat encara en el nostre moviment social. Durant la guerra, però, les idees del Sindicalisme pur ja comencen a minar els vagues principis anàrquics. El Socialisme no ha arrelat fondament a Catalunya perquè se l'ha presentat sense sentit revolucionari, com un mètode legalista i mancat de combativitat, quan aquesta ha estat la norma de tots els moviments socials.
Si les masses obreres de Catalunya seguiren l'anarquisme fou perquè aquest—ultra ésser la primera ideologia obrera que fou predicada—es presentava amb una forma eminentment combativa.
L'any 1917 la Revolució Russa donà conèixer un nou aspecte del Sindicalisme. I el fet rus repercuteix fondament en la massa, llavors en plena lluita sindical. De llavors ençà, una minoria defensa dintre del nostre moviment les tàctiques revolucionàries de l'esquerra del marxisme. Aquesta minoria lluita dintre dels medis sindicals per desviar el moviment en el qual exercien l'hegemonia els anarquistes cap al camp comunista. La polèmica Maurín-Peiró en aquestes mateixes planes és el ressò de la lluita que existí i es produirà fatalment el dia que la C. N. T. pugui tornar a actuar amb tota llibertat. Quina de les dues idees se n'emportarà la supremacia? A tots els països del món l'anarquisme ha restat a tercer terme. Els sindicalistes purs s'han passat al comunisme. Així mateix ha passat a engruixir les seves files l'extrema esquerra socialista. I en tots els països on el moviment obrer ha tingut un curs regular d'acord amb l'evolució capitalista de l'economia, la lluita està plantejada entre els socialistes reformistes que han desertat de fet de les doctrines de l'escola marxista i els comunistes que complementen les doctrines marxistes sobre el capitalisme amb les leninistes sobre l'imperialisme. L'anarquisme numèricament ha restat per sota de les dues tendències esmentades. I és que avui els principis vagues de l'anarquisme ja no convencen el proletariat. Si a Espanya l'anarquisme ha subsistit com una força important és per raó de la poca concentració industrial que ha fet que ni tan sols en el camp polític sorgissin els partits burgesos que des de mitjans del passat segle dominen els Estats dels altres països d'Europa.
Tot fa esperar, doncs, que a Catalunya seguirem també l'evolució que ha sofert a les altres nacions el moviment obrer. Avui, a Catalunya, l'anarquisme encara és fort. Però ja la massa obrera en la seva totalitat no creu en l'eficàcia dels seus principis. L'apoliticisme que predica, davant l'exemple dels partits comunistes cada dia més forts, de la triomfal Revolució Russa, els fa creure que els anarquistes van equivocats i que és necessari que els obrers tinguin també el seu partit polític per a combatre des del Parlament. Creu igualment que té d'intervenir en la direcció dels municipis, etc. La dictadura del proletariat, que tan espanta els anarquistes hi ha ja grans nuclis de treballadors que hi estan conformes. La conservació de l'instrument coercitiu de l'Estat per a combatre els contrarevolucionaris s'ha vist clarament amb l'experiència soviètica que és necessari.
Existint, doncs, ja el divorci entre el nostre moviment obrer i l'anarquisme; i enriquits de les ensenyances i experiències de la passada actuació i del fet rus, no és aventurat assegurar que el nostre moviment obrer seguirà per camins diferents de l'anarquisme. El temps no passa en va i Catalunya (que dintre del moviment obrer espanyol continua encara éssent com digué Mella «el pensament i la reflexió»), estem segurs que sabrà conduir el nostre moviment obrer que serà el guia de tot Espanya cap als camins de les teories marxistes que feren triomfar en mig de tots els contratemps la primera República Obrera.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org
