Antònia Fontanillas Borràs: Un fil roig i negre en la història de la CNT

Parlar de l’Antònia Fontanillas, és un recorregut per l’anarquisme i l’anarcosindicalisme militant. Deixeu-me que en destaqui la seva tasca comunicativa, que sovint no es valora suficient la seva importància, apassionada de la literatura social i llibertària, ella que va començar com administrativa al diari Solidaridad Obrera i en va acabar composant a la clandestinitat del franquisme uns 14 números, al llarg de la seva vida va escriure sota diversos pseudònims (Tona, AF Borràs) a diverses publicacions: Action Libertaire, Anthopos, Butlletí Amicale, Butlletí Roine-Alps, CIRA, Le Combat Syndicaliste, Confrontacions, Espoir, Dones Llibertàries, El Noi, Nova Senda, Rojo y Negro, Ruta, Solc, Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc, i afegiria, que ens va quedar pendent una entrevista programada de la mà del Txema Bofill, ja no hi vam ser a temps a fer-la a la nostra històrica capçalera, el Catalunya,òrgan d´expressió de la CGT Catalunya.

Cal recordar obres de l’Antònia, com Testimoni sobre Germinal Gràcia (1992, inèdit), Des d’un i altre costat dels Pirineus (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De l’après i viscut (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà), Dones Lliures. Lluitadores llibertàries (1998, amb altres); la introducció del llibre de Víctor García Contribucions a una biografia de Raúl Carballeira (1961), el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d’una antologia sobre Luce Fabbri (La llibertat entre la història i la utopia, 1998) o Lola Iturbe: vida i ideal d’una lluitadora anarquista (2006, amb Sonya Torres).

Va participar al número especial del centenari de Solidaridad Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la CNT i en unes jornades organitzades per la CGT sobre la història de "Mujeres Libres" a l’octubre de 2007, entre altres, sempre buscant dignificar l’anarquisme i ferma defensora de la seva reunificació. Alguns la recordaran per la seva relació amb Abel Paz amb totes les seves vicissituds, altres com testimoni vital d’una generació irrepetible, però sens dubte, testimoni vital d’un fil roig i negre de la nostra història imprescindible per explicar una part de la història de la CNT.

El moviment llibertari té un fil roig i negre conductor de persones majoritàriament anònimes - com l’Antònia-, i que sense totes elles al llarg dels anys no haurien tingut lloc fets històrics com el Comitè Antimilitarista de Catalunya contra els allistaments per anar a la guerra del Marroc que va desembocar en la revolta obrera de la Setmana Tràgica, i que va tenir com a cap de turc l’afusellat Ferrer i Guàrdia, ni sense una CNT que als seus 5 anys de vida el 1915 comptava amb vora 15.000 afiliades, -el número que a dia d’avui té d´afiliats/des la CGT de Catalunya- i que en pocs anys la CNT va esdevenir el sindicat de masses, amb episodis èpics com la vaga revolucionària de 1917, la vaga de la Canadenca, que va aconseguir la reobertura de sindicats clausurats, aixecament de suspensió de garanties constitucionals i la jornada laboral de 8 hores diàries per a tots els treballadors/es de l´Estat Espanyol, amb un paper destacat de Salvador Seguí, el qual mesos més tard és recordat per la històrica conferència a l’Ateneo de Madrid. I com no, recordar com a berguedà que sóc, la vaga revolucionària de l’Alt Llobregat i Cardener que va néixer per la protesta de teixidores tèxtils del Berguedà i que es varen afegir a la vaga els miners de Figols i Súria, que van prendre els ajuntaments hissant la bandera roig i negra, desarmant el sometent, descrit per Pedro Flores a un dels seus llibres, comunicador per la majoria desconegut com l’Antònia, un de tants noms a recuperar i dignificar.

I podríem afegir l’Aliança Obrera contra el feixisme de 1933, la vaga general revolucionària a Astúries de 1934, els fets del 6 d’octubre, o el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya el 1936, el Decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya, la Columna Durruti, la Columna Terra i Llibertat, l’exili, la lluita i incursions dels maquis des de la clandestinitat enfront el franquisme i el feixisme, on l’Antònia va participar amb el grup de Quico Sabaté.

Són episodis que han tingut protagonistes sovint desconeguts a peu de carrer, i més enllà dels grans noms de l’anarcosindicalisme com Durruti, Ascaso, Garcia Oliver, Francesc Layret, Teresa Claramunt, Salvador Seguí, Joan Peiró, Federica Montseny, totes aquestes persones han anat trenant fils roigs i negres que han forjat la corda que ens porta a que avui valorem l’aportació de l’Antònia Fontanillas, i recordem la seva militància a les Joventuts Llibertàries a l’exili, i com després de la mort de Franco, va estar als congressos de la CNT entre 1979 i 1983, i ja en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997, on venia a parlar-nos, a debatre i aportant per millorar des d’aquella visió de la mestra que pretén orientar cap al camí correcte, cap al seu model ideal anarcosindicalista de futur. I venia als Congressos de la CGT de Catalunya ja que formava part de les Agrupacions Confederals a l’exili, un conjunt de persones com Zapata (de la vaga de lloguers), Germinal Gracia (B.A.S.E.), Progreso Fernandez, Imbernon, Garcia Pradas, Sara Berenguer i Jesús, Moñino, etc ...tots ells havien rebut l’herència d’aquella CNT, havien lluitat, i seguien lluitant per conservar-la i actualitzar-la.

Una lluita, que per qüestió generacional, com l’anarquisme, és divers i reprèn aquell fil roig i negre i es mou i és protagonista en el present en un nombre que no para de créixer d’ateneus i casals llibertaris, espais autogestionats d’edificis en desús. I es creen com mai cooperatives i economia social que impulsa un altre model socioecònomic responsable i de proximitat.

I cada cop més gent que denuncia que no pot ser, cases sense gent i gent sense casa, participant a les Plataformes d’Afectats per l’Hipoteca i la seva Obra Social davant l’avarícia i opulents dividends de bancs rescatats amb diner públic amb més 230.000 Meuros, sense contraprestacions socials.

L´anarquisme social que denuncia l’opressió de les normes de civisme que penalitzen la dissidència i defensa els oprimits expulsats pel capitalisme cap a la pobresa, l’exclusió social, l’atur estructural i la pobresa energètica. O que es manifesta l’11 de setembre a la Via Llibertària. O els que van sortir al carrer dient no a la guerra, els que s’enfronten al poder econòmic i financer al carrer i a les empreses, al Banc Mundial, al FMI -ara fent xantatge a la democràcia de la societat a Grècia-. O defensen i reconstrueixen espais autogestionats com Can Vies a Barcelona. O denunciant els tractats de lliure comerç UE-EEUU, el TISA i TTIP que pretén sotmetre tots els sectors públics i la pròpia democràcia al dictat de les multinacionals.

Actualment l’anarquisme utilitza internet i les xarxes socials per contrarestar la desinformació als mitjans domesticats del sistema i als polítics còmplices en retallades de drets i llibertats fonamentals, evitant el tancament de llits i plantes d’hospital públics i denunciant derivacions lucratives a la privada, els abusius preus del transport públic, els concerts privats a escoles de l’OPUS que segreguen per sexe, el desmantellament dels serveis socials bàsics, els CIEs, present a vagues indefinides com a Panrico, al Port de Barcelona, amb les precàries de l’FNAC, i a un llarg etcètera de lluites socials, laborals i mediambientals, practicant la solidaritat i el suport mutu.

I el fil roig i negre que defensava l’Antònia també el trobem en la denúncia dels que fan pactes socials per condemnar-nos a la plena precarietat i a un futur negre a la generació més preparada, via reformes laborals que han devaluat salaris i drets laborals. O pactes de pensions que impossibiliten jubilar-se dignament i contra els que des de CGT Catalunya ja hi vam convocar vaga general el 2011.

I que la solució política com ens afirmava l’exconseller Mena, que se’n vagin a servir cafès a Londres, si no troben feina els joves. Mentre la corrupció està a l’arrel del sistema i es fa pública dia a dia, ara tenim una llei mordassa que ens restringeix les llibertats i l’anarquisme que es mobilitza rep com a càstig que tingui 7 persones empresonades, i el seu delicte: tindre i llegir llibres anarquistes. I malgrat tot plegat el fils roigs i negres no paren de créixer, perquè persones com l’Antònia Fontanillas i milers d’altres han deixat un pòsit social que fa que tant les velles generacions com les noves, reforcin la corda de fils roigs i negres per tibar, i tibar i tombar aquest sistema depredador i així cada cop siguin més els que es sumin a l’ideal de que portem un món nou als nostres cors, i és que aquesta suma de forces i dignificar la memòria d’infinitat de llibertàries com l’Antònia Fontanillas, és la millor garantia de que ens acostem a Icària i al comunisme llibertari.