Josep Mas i Tió és i ha estat un personatge bastant famós, conegut i reconegut a l’Estat Francès, ja que va ser un dels herois del maquis francès durant l’ocupació alemanya a França durant la II Guerra Mundial, actuant a la zona de la Catalunya Nord, majoritàriament a la Cerdanya.
Però Josep Mas no era de nacionalitat francesa sinó nascut a Sant Pere de Torelló (Osona) i a part d’actuar activament com a militant marxista i sindicalista tant durant la II República com durant la guerra del 1936-39, va ser un dels més actius maquis antifranquistes entre 1939 i 1944 inicialment sota la disciplina del PSUC, disciplina que va trencar des del principi de la postguerra al estar decebut per la seva submissió al PCE i la seva pèrdua d’identitat catalana.
Josep Mas va formar un curiós grup guerriller propi ja des de 1943, amb guerrillers tant de la Catalunya dins de l’Estat Espanyol exiliats com de la Catalunya Nord dins de l’Estat Francès a la que va anomenar “Brigada Macià-Companys”, que alternaven la seva lluita contra els nazis i les incursions a la Catalunya sota el règim de Franco per fer accions, tot això ja fora de la disciplina del PSUC i del PCE. Va morir el 1946 a causa d’un tret accidental disparat pel seu fill Josep quan aquest manipulava una pistola a Sallagosa (la Cerdanya de la Catalunya Nord).
Els seus orígens i primeres militàncies
Josep Mas i Tió va néixer a Sant Pere de Torelló (Osona) el 2 d’octubre de 1897 i eren cinc germans en total. Va estudiar fins els 14 anys, època en que va començar a treballar de torner al ram de la fusta, que era el mateix ram del seu pare que era llenyataire. Quan tenia uns 20 anys se’n va anar a viure a Ripoll a on li va ser més fàcil trobar feina. Allí es casà amb Montserrat Mas i Martí, una noia originària de Manresa i amb la que va tenir dos fills, en Josep el 1924 i en Joan el 1927.
Malgrat que ja tenia simpaties pel marxisme, al començar a la República l’abril de 1931 es va afiliar al sindicat de la fusta de la CNT de Ripoll, ja que sempre havia set un admirador de Salvador Seguí i a més considerava a la CNT el sindicat més combatiu i que en aquells moments era llegendari per la seva lluita dels anys 20. Ben entrada la República però, la FAI va consolidar el domini del seu radicalisme anarquista dins de la CNT catalana i va començar a expulsar als cenetistes tant anarcosindicalistes moderats, els anomenats Trentistes de Peiró, com els que destacaven per la seva militància marxista del BOC o del PCC, que també eren dins de la CNT.
Josep Mas no va ser expulsat de la CNT ja que, si bé se sentia marxista, no se sap que encara milités en cap partit, però ell mateix va abandonar la CNT per afiliar-se a la UGT de Ripoll, a on també hi havia diverses tendències però a on també hi cabien els marxistes catalanistes.
A Ripoll Josep Mas va patir com molts altres el xantatge de diversos amos de les petites empreses del ram de la fusta a on treballava, de que els que estiguessin sindicats no els contractaven o no els renovaven el contracte. Sembla mentida però això passava durant la República en algunes petites empreses. Com a reacció Josep Mas va haver de treballar pel seu compte i va acabar muntant un petit taller de torner i encara que ell era l’amo, va seguir afiliat a la UGT catalana.
Segons informacions proporcionades pel seu fill Joan, el 1933 Josep Mas i Tió es va afiliar a Estat Català Partit Proletari (ECPP), que el 1934 adquiriria el nom de Partit Català Proletari (PCP). Josep Mas també sentia gran admiració per les gestes de Francesc Macià als anys 20 i sent ECPP una escissió de caràcter marxista del sector d’Estat Català dins d’ERC, format per ex combatents d’Estat Català des anys 20 com Jaume Compte, va trobar en ECPP millor partit per afiliar-s’hi.
Encara no se sap en quin moment precís Josep Mas entre 1934 i 1935 va passar a militar al Partit Comunista de Catalunya (PCC), que era el partit marxista català que era afí i reconegut per la Internacional Comunista (IC) i per Moscou a l’igual que el Partido Comunista de Espanya (PCE), motiu pel qual els dos partits estaven agermanats però amb fortes lluites del PCC per intentar ser més autònom del PCE, cosa molt costosa en aquells moments estant tots sota la tutela de la IC i no tenir Catalunya estat propi.
Donada la seva prematura mort el 1946, no es recorden gaires explicacions de Josep Mas per aquest canvi de partit, però alguns apunten que podria haver set a rel dels fets del 6 d’octubre de 1934. Aquell dia morí en combat el líder del PCP Jaume Compte i aquest partit va tenir una estreta col·laboració aquells dies amb el PCC, partit que malgrat la seva germanor amb el PCE reclamava en els seus escrits la República Socialista Catalana malgrat l’oposició continguda del PCE, ja que la IC en aquells moments avalava oficialment al PCC en aquest sentit.
Després dels fets d’octubre Josep Mas es traslladà a la Catalunya Nord a la zona de la Cerdanya i va ser un dels organitzadors d’assegurar passos clandestins per la frontera i en la que va ajudar a passar-la tant a perseguits catalans com a miners asturians que fugien de la repressió pels fets d’octubre de 1934. Allí va rebre l’ajuda del Partit Comunista Francès (PCF) en aquesta tasca, partit adherit a la IC. Molts apunten que els seus contactes amb el PCF i la millor infraestructura de pas de fronteres que tenien els marxistes catalans del PCC agermanats amb els pro-soviètics tant del PCE com del PCF, va ser una de les causes per les que es va afiliar-se al PCC, ja que el PCP no tenia tantes connexions a l’exterior i havia quedat bastant orfe després de la mort de Jaume Compte. Aquests fets segons les suposicions bastant fonamentades d’alguns van ser la causa del seu ingrés al PCC, però no s’ha pogut comprovar del tot per boca seva.
La guerra del 1936-39
Després de ser derrotat el cop feixista el 19 de juliol de 1936, Josep Mas fou elegit president del Comitè de Milícies Antifeixistes de Ripoll els primers tres dies com a representant del PCC i a partir del dia 22 de juliol com a representant del PSUC, partit format als tres dies de començar la guerra amb la fusió del PCC, USC, PCP i Federació Catalana del PSOE.
El PSUC el primer dia en els seus estatuts es proclamava com el partit dels treballadors catalans i capdavanter d’alliberament nacional de Catalunya en el seu estatut nª4. A més estava reconegut i recolzat per la Internacional Comunista (IC), cosa que li donava més força. Va ser per això que Josep Mas, marxista i nacionalista català, s’hi va sentir inicialment plenament identificat.
Com abans he esmentat Josep Mas havia muntat un petit taller de torner a Ripoll, que segons els decrets del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya era de col·lectivització voluntària, ja que sols ho eren de manera obligada les grans propietats d’empreses i de terres, no les petites. No obstant això al cap d’uns dies de començar la guerra i la revolució Josep Mas, a qui ningú li havia exigit res del seu taller, va voluntàriament decidir col·lectivitzar-lo.
També escrivia en la revista “Triomf”, que era el portaveu del PSUC i de la UGT del poble, des d’on se’l coneixia per animar a tothom a agafar les armes i anar al front.
L’octubre de 1936 es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i tots els partits d’esquerres i totes les forces sindicals inclosa la CNT van entrar a formar part del govern de la Generalitat. Els Comitès de Milícies Antifeixistes dels pobles també van ser dissolts i substituïts per nous ajuntaments. Llavors Josep Mas i Tió va passar a ser un dels 4 regidors del PSUC del nou Ajuntament de Ripoll en el que també hi havien 6 regidors d’ERC, 4 de la CNT-FAI i 2 la Unió de Rabassaires. Josep Tió va passar també a presidir el departament de Cultura de l’Ajuntament de Ripoll.
Al poc temps però, a finals d’aquell mateix 1936 Josep Mas es va allistar voluntari per anar al front de Madrid a la que els feixistes assetjaven contínuament, malgrat que el PSUC no li havia demanat ja que el requeria a Ripoll a on feia una tasca important. A Madrid s’hi va estar un temps lluitant en el “5ª Regimiento” del PCE juntament amb altres militants del PSUC.
Al cap d’un temps el PSUC va requerir a Josep Mas perquè tornés a Ripoll i s’encarregués dels passos clandestins de la frontera per a on havien de passar membres de les Brigades Internacionals per la zona del Puigmal. Josep Mas anà primer a Perpinyà a on contactà amb membres del Partit Comunista Francès (PCF) i especialment amb Ramon Galliarde, un comunista de Llo, poblet de la Cerdanya de la Catalunya Nord, al que ja havia conegut quan s’encarregà del pas de fronteres dels que fugien de la repressió d’octubre de 1934. Des d’allí va ajudar a organitzar el pas dels Brigadistes Internacionals per la frontera.
Aprofitant que estava a l’Estat Francès, també s’hi va estar un temps organitzant el pas clandestí d’armes. Però al poc temps va decidir tornar al front anant a lluitar al front l’Aragó a la zona de Tardiente.
Mentre les tropes franquistes ocupaven la major part de Catalunya el febrer de 1939, Josep Mas va ser dels encarregats d’acompanyar a les dones dels militants més compromesos i als seus fills a creuar la frontera francesa, entre els que hi havia la seva dona i fills. Després tornà a Ripoll i quan els franquistes hi van arribar, va voler organitzar una guerrilla per intentar evitar que entressin al poble, però el van convèncer de que era impossible. Després va estar un temps camuflat a prop d’Ogassa per intentar organitzar una resistència però al poc temps va haver de creuar també la frontera davant de la contundent i nombrosa ocupació franquista.
L’exili a la Catalunya Nord
Un cop va creuar a frontera Josep Mas fa travessar a peu les comarques del Rosselló i el Vallespir a la Catalunya Nord per evitar ser detingut per les autoritats franceses i ser enviat a un camp de refugiats. Finalment es reuní amb la seva família a Bessèges, que havia set acollida per contactes seus de l’època en que anava a l’Estat Francès com a passa fronteres. Allí un comissari de la policia francesa que era socialista li facilità un permís de residència. L’estiu de 1940 s’instal·là amb la seva família a Montpeller on hi havia nombrosos militants del PSUC refugiats i allí contactà amb Alsina, un militant del PSUC amb qui formaria més tard un grup guerriller. Poc temps després el 1942 Tió és traslladà amb la seva família a la Cerdanya de la Catalunya Nord, concretament al veïnat de Roet al terme municipal de de Llo, que era al costat mateix de Sallagosa. L’alcalde de Llo, Domènec Casenova, que ja el coneixia de quan travessava la frontera durant la guerra del 1936-39, li facilità ràpidament l’empadronament al poble.
Raimon Gaillarde, un militant comunista del poble de Llo i que ja coneixia de l’època en que creuava la frontera durant la guerra com abans he esmentat, el posà en contacte amb el maquis francès que resistia contra la invasió alemanya durant la 2ª guerra mundial. També allí va conèixer a Antoni Cayrol, comunista del poble veí de Sallagosa i també del maquis francès. Allí aconseguí que el pare d’Antoni Cayrol el contractés de vaquer.
Josep Mas i Tió era molt crític amb els dirigents del seu partit el PSUC que eren exiliats a Mèxic o a la URSS, per haver deixat als militants de base sols a la Catalunya Nord i tampoc tenia bona relació amb els representants del PSUC que quedaven a l’Estat Francès, als que acusava de estar submisos al PCE, partit al que Josep Mas ja no tenia cap simpatia per voler acabar amb la independència del PSUC com a partit català. Josep Mas a partir de 1943 sols es relacionava amb els militants del PSUC que anaven clandestinament a Barcelona per mantenir el PSUC interior comandats per Josep Serradell, que havia set enviat per Joan Comorera des de Mèxic per aquest objectiu.
Formació del grup guerriller “Brigada Macià-Companys”
El mateix 1943 Josep Mas i Tió, detectat i perseguit pels alemanys ocupants de França, el van anar a buscar a Llo i va ser quan Josep Mas va fugir a la muntanya i va organitzar un grup de maquis amb diversos companys seus del PSUC i amb altres marxistes de la Catalunya Nord.
Josep Mas, malgrat ser del PSUC, estava ja totalment fora de la disciplina de PSUC i sobre tot del PCE, al que criticava fortament per voler engolir al PSUC i convertir-lo simplement amb la representació del PCE a Catalunya. Aquest grup guerriller de Josep Mas inicialment era conegut com “El Maquis de Llo” i es dedicaven sobre tot a ajudar a fer passar per la frontera dels Pirineus, que Josep Mas coneixia molt, a resistents tant francesos com aliats que travessaven clandestinament l’Estat Espanyol per anar i tornar d’Algèria per enfortir la resistència francesa.
Josep Mas i Tió va anomenar al seu grup guerriller “Brigada Macià”, ja que Mas malgrat ser del PSUC sempre havia set un admirador de Macià. Aquella “Brigada Macià” estava formada tant per comunistes catalans refugiats del PSUC procedents de l’Estat Espanyol com per comunistes catalans nascuts a la Cerdanya dins de l’Estat Francès.
Un altre membre del PSUC anomenat Alsina i que era inicialment a Montpeller, també tenia les mateixes idees que Josep Mas envers al rebuig de la submissió del PSUC envers al PCE i va formar també un grup guerriller propi anomenat “Columna Companys”, emulant el que havia fet Josep Mas. Finalment els dos grups s’uniren i formaren “la Brigada Macià-Companys”.
Però malgrat ser comunistes aquella “Brigada Macià-Companys” estava centrada sobre tot en ajudar als resistents francesos i aliats en general que lluitaven juntament contra l’ocupació alemanya i no actuaven sols pels interessos particulars del Partit Comunista Francès. Allò va fer que el PCE ja no els considerés part de la xarxa guerrillera antifranquista que havia muntat a l’Estat Francès amb el nom de “Agrupación Guerrillera Española” (AGE), encara que de totes maneres Josep Mas ja no hi volia formar part per decisió pròpia. El coneixement per part del PCE de que Josep Mas havia anomenat al seu grup “Columna Macià-Companys” va provocar ja el rebuig total i la forta crítica del PCE, que sempre ha set fortament hostil amb tots els símbols del que ells anomenaven el separatisme català i als que sempre havien acusat de no ser compatibles amb el comunisme, evidentment una visió interessada per justificar el seu centralisme.
Aquell grup guerriller de Josep Mas i Tió anomenat “Brigada Macià-Companys”, com abans he esmentat estava format tant per catalans procedents de la Catalunya dins de l’Estat Espanyol com Alsina, Pere Caballol, Joaquim Herrero, Joan Fajula i Joaquim Perals i Tries com per catalans de la Catalunya Nord nascuts a l’Estat Francès com Antoni Cayrol, Galdric Malet i Ramon Galliarde entre molts altres. Cal ressaltar que Alsina havia formant també a Montpeller l’anomenada “Columna Companys”, pel mateix motiu, encara que tots acabaren en la “Brigada Macià-Companys” liderada per Josep Mas.
Josep Mas també va fer gran amistat amb un guarda de fronteres de la Catalunya Nord anomenat Andreu Parent, que malgrat estar sota la supervisió de les autoritats ocupants alemanyes col·laborava amb el grup guerriller de “la Brigada Macià-Companys”. Andreu Parent anys després va parlar de Josep Mas amb gran admiració en diverses entrevistes.
Mentre la “Brigada Macià-Companys” de Josep Mas, ajudava a ampliar la xarxa del maquis francès, els moviments d’armes i el pas de fronteres d’activistes aliats mentre eren assetjats pels soldats alemanys, entre 1943 i 1944 també feia incursions en territori català sobre tot a la zona de Ripoll, que era molt coneguda per Josep Mas i Tió ja que hi havia viscut durant molts anys. Per tant la “Brigada Macià-Companys” de Josep Mas estava sempre en lluita, tant contra els alemanys en territori francès com contra el règim de Franco quan creuava la frontera.
En aquelles incursions, a part de pretendre fer sabotatges i enfortir la resistència interior a la zona de Ripoll, el grup de Josep Mas i Tió també va intentar un atemptat contra els germans Antonio i Vicente Creix, que eren dos policies que s’encarregaven de la repressió franquista a Catalunya i que es feren famosos durant els següents anys per això. Els germans Creix tenien com a prioritat detenir a Josep Mas i Tió en alguna d’aquelles incursions que feien i a la vegada evitaven les zones per on operava la “Brigada Macià-Companys”, ja que sabien que ells eren el seu objectiu principal. Van oferir 50.000 pessetes a qui els delatés o donés alguna informació quan creuaven la frontera, però ningú el va delatar mai. Durant aquelles incursions a la zona de Ripoll el grup de Josep Mas tingué algunes topades i tirotejos amb la guàrdia civil, com explica el seu fill Josep Mas i Mas que també hi va participar, encara que no el van poder detenir mai.
El 1944 els comandaments militars i les autoritats franceses que eren a l’exili, van militaritzar oficialment a la majoria del maquis francès de totes tendències i les van anomenar Forces Franceses de l’Interior (FFI), donant-los la categoria de força militar integrada en l’exèrcit francès. Les FFI de l’interior van ajudar a coordinar resistència interior durant el desembarcament de Normandia per part dels aliats. Un cop alliberada França l’estiu de 1944, Josep Mas i Tió , amb bons informes del maquis francès, va ser nomenat comandant de les Forces Franceses de l’Interior (FFI), forces que ja eren considerades una part de l’embrió del nou exèrcit francès.
Les forces guerrilleres dominades pel PCE i per Stalin van aprofitar l’inicial buit de poder en algunes zones després de l’alliberament de França, per concentrar-se a la frontera espanyola després d’intentar una incursió guerrillera fallida a la Vall d’Aran. Les FFI van rebre l’odre de tornar a controlar la frontera amb l’Estat Espanyol fent fora a les forces del PCE, ja que consideraven que era una força armada aliena que els suplantava i a més molts veïns de la zona els consideraven uns ocupants. Josep Mas i Tió, que era marxista però anti PCE, com a comandant de les FFI va participar a ajudar a que l’exèrcit francès tornès a controlar la frontera, cosa que va crear controvèrsia i a més va rebre l’acusació per part del PCE i especialment de Carrillo de traïdor.
Per aquest motiu a Josep Mas a finals de 1944 un grup guerriller del PCE el va segrestar a Sallagosa, a la Cerdanya dins de l’Estat Francès, per demanar-li explicacions acusant-lo de traïdor i amb una clara intenció de jutjar-lo, acusar-lo i si es donava el cas d’eliminar-lo
Finament Josep Mas i Tió va convèncer al grup guerriller del PCE que el va segrestar de que no actuava pel seu compte sinó que estava secretament en contacte amb el grup del PSUC de Barcelona liderat per Josep Serradell. Com que Josep Mas i Tió havia tingut regulars contactes amb Serradell anteriorment se’l van creure i el van deixar anar. També va influir amb tota seguretat en el fet de que no el matessin, el que fos comandant de les FFI, el que el convertia en un militar francès.
Josep Mas i Tió, aquell que havia estat al front en la guerra civil espanyola, que havia format un grup guerriller marxista al marge del PSUC i del PCE amb un fort component nacionalista català anomenant-lo “Brigada Macià-Companys”, que va lluitar tant contra els nazis alemanys com contra el règim franquista a l’interior i sent ja considerat un heroi a l’Estat Francès, sent nomenat comandant de les FFI i havent sortir miraculosament viu de tot això, van morir tràgicament el 17 de març de 1946 de la forma més ximple quan al seu fill Josep Mas i Mas, que també havia set del grup guerriller, se li disparà la pistola accidentalment quan la manipulava a casa seva.
Josep Mas i Tió d’alguna manera havia representat en forma de guerrilla a aquells del PSUC que ja van anar abandonat el partit des de 1940 per la seva submissió al PCE i a Stalin. A l’Estat Francès és molt reconegut i considerat un dels herois de la resistència contra els nazis, mentre que a Catalunya és pràcticament desconegut.
Font consultada: Josep Mas i Tió ( 1897-1946), militant i guerriller, d' Andreu Balent.
