Gaspar Alcoverro i Vallejo (Barcelonba 1906- Londres 1973)
Durant prop de deu anys Carme Sàbat i les seves filles varen viure allunyades del marit i pare, en Gaspar Alcoverro. Quan, després de molts patiments i esforços, varen aconseguir reunir-se, «La canalla -em diu la vídua, des de Londres, on encara resideix-, ja no coneixien el seu pare, malgrat que mentre varen ésser a Barcelona cada nit besaven el seu retrat i li deien Bona nit, pare!» Varen ésser deu anys molt durs. Des del front de guerra Gaspar Alcoverro passà a França i va anar a parar a Sant Cebrià, on va caure malalt. Sort d’uns amics anglesos que l’en varen treure i se l’emportaren a Londres, des d’on, però, no va poder aconseguir fer-hi anar la família. La dona, mentrestant, era víctima de persecucions i escorcolls, a vegades a les dues de la matinada, i tota mena d’humiliacions, tot plegat «porque su marido es rojo-separatista», li deien.
Gaspar Alcoverro va néixer a Barcelona el dia 25 de gener del 1906 i va morir a Londres el dia 5 de setembre del 1973. De jove s’afilià a Estat Català i participà plenament de les inquietuds del jovent de llavors. “Practicà l’atletisme -remarca la nota que li dedicà Xaloc- i fou un dels primers jugadors de basquetbol portant els colors del CADCI que jugà els primers campionats a Catalunya.” Fou funcionari del Parlament de Catalunya i durant la guerra civil espanyola treballà al comissariat de propaganda de la Generalitat. Quan arribà l’hora de la seva lleva, s’incorporà a l’exèrcit republicà i anà al front.
Caries Pi i Sunyer, en el seu llibre de memòries dedicat al Consell Nacional de Catalunya, remarca la presència d’Alcoverro a la reunió fundacional a casa de Batista i Roca i recorda que va ésser a proposta d’ell, aprovada per aclamació, que fou designat president d’aquell Consell. I Josep Trueta, també en el seu llibre de memòries, diu que era Alcoverro, a Oxford, qui li parlava de les inquietuds i els projectes del grup de Londres, i afirma que “era una excel·lentíssima persona, gran català.” Més tard, quan es reorganitzà aquell organisme a la Ciutat de Mèxic, continuà essent-ne un actiu col·laborador i, en tornar a Londres el secretariat general, tingué cura de les finances. Ho féu amb el pseudònim de Falcó per evitar problemes que se li creaven amb els espanyols en les seves activitats comercials.
“Els estius -escriu la senyora Alcoverro- anàvem a Andorra. Eli deia que era el lloc més a prop de Catalunya i perquè s’hi parlava català. La primera visita que fèiem era anar fins a la frontera amb la Seu d’Urgell i amb gran enyorança i tristesa contemplava la seva amada Catalunya.”
