Joan Casanovas és un dels homes més controvertits i conflictius de la política catalana contemporània. A l'exili, però, no tingué gaire temps per a intervenir-hi: morí l'any 1942, a Valràs, un poblet de mar prop de Besiers, on s'acollí, com a lloc més segur, després d'una accidentada sortida de París, a l'arribada dels nazis, i que es veu que el malmeté força. En tot cas, la seva important actuació no ha estat encara prou estudiada ni s'ha fet cap intent seriós per a entendre la complexitat i també el poc èxit de les seves propostes, certament positives.
Fou reiteradament exiliat. Es tracta d'una de les víctimes propiciatòries d'aquesta desgràcia, que sembla endèmica, del nostre país. Primer exili: 1924, sota la férula de Primo de Rivera. Segon exili: tardor del 36, quan cessa com a conseller primer i ha d'allunyar-se per precaució davant els qui també llavors se'n deien «Incontrolats». Torna l’estiu del 37, presideix el Parlament, però l’any següent hagué de marxar definitivament, aquesta vegada encalçat per l'histerisme anticatalà del doctor Negrín...
Era de Sant Sadumi d'Anoia, nat el 1890. Advocat dels treballadors, militant del Partit Català Republicà, diputat per Vilafranca. Repetidament empresonat. Conseller de la Mancomunitat. Sostingué l'actuació de Francesc Macià, participà en la fundació d'Esquerra Republicana. Regidor, conseller de Defensa de la República Catalana de Macià, conseller de Governació en el primer govern de la Generalitat, diputat i president del Parlament de Catalunya, cap del govern català el juliol del 1936.
No seria pas difícil d'establir les línies mestres del pensament i l'actuació de Joan Casanovas, sempre en el camí de la més profunda catalanitat. EI que potser ja costaria més seria enquadrar-lo degudament en el nostre procés històric de retorn de l'alienació que patim i que no ens deixa veure-hi. No s'hi val, però, mentrestant, de deixar-lo en un racó o tractar-lo amb frivolitat, com ha estat fet.
Tenim, per exemple, que protagonitzà un seriós intent intemecional per a marginar Catalunya de la tràgica guerra civil espanyola i algú hi ha fet referència com a un «famós i llegendari complot», potser sense adonar-se que així el relegava al terreny d'allò pintoresc.-.. I un conegut autor omple pàgines i pàgines per dir i redir que no Hi havia «separatisme» en res del que féu, sense que prèviament s'hagi fet un estudi com cal per a esbrinar d'una vegada què hi ha, què hi pot haver, què hi cap que hi hagi, què podem i realment hem d'entendre quan parlem o es parla de «separatisme».
Joan Casanovas és, precisament, un dels polítics que se situen en la millor línia d'esforç perquè es pogués arribar, de fet, a una primera i necessària clarificació.
