Amb el nom de Milicia Catalana aquest grup espanyolista va atacar amb explosius diversos locals de l'MDT i el domicili d'independentistes durant els anys 1989-1990. Aquest grup havia estat desarticulat el 1986 després de diverses accions contra llibreries, locals de la Crida i partits nacionalistes, saunes i sex-shops. En la detenció de dos dels seus membres la policia local de Girona els havia intervingut documentació i un llistat d'independentistes catalans proporcionats per la policia espanyola. Malgrat l'evidència d'aquesta relació parapolicial i el fil d'aquesta connexió, els implicats en diversos atemptats d'aquest grup van sortir en llibertat en menys d'un any i van reorganitzar Milícia Catalana.
La campanya d'atemptats d'aquest grup feixista (membres dels qual actualment formen part de plataformes espanyolistes i de la PxC) va tenir com a punt culminant l'explosiu col.locat al local del MDT al carrer Fontanella de Barcelona. Un atac que, tal i com descriu l'article, va ser aprofitat per la premsa per criminalitzar el moviment independentista i concretament l'MDT.
Tal i com s'ha exposat recentment, els mitjans de comunicació no van mostrar interès per ebrinar què hi havia rere aquest GAL català que actuva amb total impunitat. I tampoc va voler relacionar la mort d'un policia mentre manipulava un explosiu a Sant Feliu del Llobregat el 6 de desembre de 1991. Una mort del que seria l'enllaç entre l'Estat i el grup terrorista que va marcar un abans i un després en l'efímera existència del grupúscul feixista, que poc després seria “desarticulat” novament i els seu membres novament alliberats en pocs mesos.
"Sota les bombes"
Al llarg de I ‘any 1989, tres atemptats atacaven locals del MDT: el de Palafrugell al mes de febrer, el local nacional situat al carrer Fontanella de Barcelona el mes de maig, i el local de Manresa el mes de novembre. En tots els casos els locals quedaren totalment destruïts i inutilitzables i les conseqüències dels atemptats foren importants i no s'han avaluat plenament a hores d'ara.
Les reaccions de l'independentisme combatiu només en el cas de Manresa han estat al nivell de les circumstàncies, i el suport popular, l'organització i el treball militant han permès, en aquest cas, amb la instal·lació del nou local al amb el nom significatiu d' Ateneu Popular "La Seca", superar les con seqüencies de l'atac.
Per damunt, però, de les diverses reaccions, convé de fer un esforç de reflexió ja que només analitzant tots els casos existents i possibles a fons, podrem trobar el camí per contrarestar-los eficaçment i de manera general:
En l’anàlisi que els CSPC feien de la repressió a la seva segona Assemblea Nacional (30 de juny de 1990) es distingeix entre la repressió "de baixa intensitat" (retencions, pressions i amenaces etc.) i la de més "alta intensitat" que intervé de manera més puntual i esporàdica. En aquest article d'ara caldria aclarir quins són els mecanismes d'aquesta Repressió d'Alta Intensitat que es combina amb les altres formes de repressió per tal d'aconseguir uns determinats objectius.
Quan parlem de Repressió d'Alta Intensitat ens referim, doncs, bàsicament als atemptats realitzats tant damunt locals com damunt les persones (aquests darrers encara que no han tingut lloc contra l'independentisme català, cal analitzar-los igualment ja que són realment possibles en algun estadi de la lluita).
L'objectiu fonamental de la R. d'A.I. és, tal com s'apuntava als documents de la Segona Assemblea dels CSPC esmentada: «la intimidació de la militància i dels simpatitzants. Es tracta de la utilització a fons dels efectes psicològics, tal com es fa en tot enfrontament de tipus bèl·lic. Cal tenir, doncs, aquest caràcter de guerra psicològica que té actualment la repressió. Una guerra psicològica que quan els atacs són durs (bombes, atemptats contra locals o militants) es proposa de crear un veritable terror al voltant de la lluita per la independència (és a dir, el "terrrorisme" pròpiament dit).»
Trobem totalment encertades aquestes consideracions de la II Assemblea Nacional dels CSPC i comentant-les podem afegir que l'objectiu d'aquest "terror d'Estat" és clarament de generar entre la militància independentista i simpatitzants un sentiment d’impotència davant la suposada força (real o exhibida) de l'enemic a combatre, sentiment d’impotència que porta a diferents degeneracions de la consciencia militant: els més febles aquest terror intimidatori els portarà a abandonar la militància; els més combatius (però no prou conscients políticament) els pot portar a actituds i plantejaments derrotistes o bé a mantenir posicions polítiques basades en el replegament polític (propostes de replegament que poden representar el bloqueig les possibilitats d'expansió del moviment en un moment en que l' expansió de la lluita i de l'àrea de solidaritat és més necessària).
La incidència d'aquesta R.d'A.I. en el cas català ha estat especialment important pel fet que ha agafat realment de sorpresa una part de la militància confiada en una situació en que una simple activitat d'agitació no comportava (per al militant "estrictament" polític ) altra repressió que les pallisses o retencions "habituals". La consciencia de formar part d'un eix estratègic en el qual la repressió pot arribar a ser per a tothom equiparable, no era assumida per una bona part de la militància que es limitava a assumir frívolament l'independentisme com una mena de diversió agitatòria.
També, la pèrdua del local habitual de reunió i de relació ha afectat sensiblement la cohesió de la militància especialment en llocs com Barcelona en què la comunicació quotidiana es fa difícil. Així, doncs, a més de la intimidació, la destrucció dels locals pot fomentar la dispersió i augmentar la tendència al replegament en capelletes.
Totes aquestes conseqüències no són pas casuals sinó que estan plenament planificades per l'Estat, i són fàcilment observables analitzant les maniobres dels seus serveis d'intel·ligència (que actuen justament sobre la base de fomentar aquests fenòmens de confusió, dispersió i fraccionalisme).
És evident que una militància poc polititzada i que basa la seva cohesió més en el contacte personal que no pas en la coherència ideològica és molt més vulnerable a aquests efectes de dispersió que hem apuntat.
En resum, convé remarcar, doncs, que tot i tractar-se, aquesta Repressió d'Alta Intensitat, d'una acció que es mou realment en el terreny militar, els seus objectius van més enllà dels seus objectius militars estrictes (que serien el desallotjament d'un moviment polític d'un local ben situat en un centre urbà, o l' eliminació d'un enemic). Els objectius essencials són, doncs, els intimidatoris i de foment del desànim i la desorientació entre la militància. Els factors de tipus psicològics són doncs essencials tal com comentàvem més amunt (i tal com és propi també de tota confrontació de tipus bèl·lic).
La resposta contra aquesta mena de Repressió d'Alta Intensitat no pot ser una simple reacció de venjança, l'aplicació de la coneguda "llei del Talió" en el camp de la confrontació política. Seria, per tant, un error respondre a atacs para-policials o feixistes a locals independentistes amb atacs a locals feixistes; o respondre a atemptats a militants independentistes a atemptats a militants polítics del règim. Aquestes actuacions poden caure en un simple cercle tancat d'enfrontaments sense repercussions en la consciencia de la població ni amb possibilitats de crear contradiccions ni pressions serioses al poder.
L'actuació correcta només és possible intentant una anàlisi correcta de les característiques d'aquesta forma de repressió i dels mecanismes necessaris per neutralitzar-la.
En primer lloc, cal situar adequadament aquestes formes de repressió com a expressions de la repressió de l'Estat i com a tal han d'ésser tractades.
Aquestes formes de repressió apareixen (igualment com totes les actuacions de tipus feixista o para-policial) justament quan els mecanismes repressius establerts en la mateixa legalitat vigent ja es mostren insuficients per contenir el moviment revolucionari i independentista. Es tracta, doncs, realment, per molt paradoxal que pugui semblar, d'una mostra de feblesa per part de l' aparell repressiu de l'Estat que es veu forçat a recórrer a instruments afegits i desestabilitzadors per combatre l'independentisme. En aquestes situacions els partits identificats amb el règim polític vigent acostumen a donar un suport (més directe o més indirecte) a aquestes operacions parapolicials per mitjà de la simple inoperativitat en la repressió legal envers dels responsables directes de les actuacions, i per mitjà de la cobertura ideològica d'aquestes actuacions (Només cal observar, per exemple, les opinions aparegudes als diaris del regim, com "El País", i l"Avui" amb motiu de la bomba al local nacional del MDT, per tenir un exemple clar d'incitació a l'actuació para-policial).
Cal, per tant, responsabilitzar de les actuacions repressives d'alta intensitat les forces polítiques més identificades amb el règim polític. Aquestes forces polítiques (PSOE, fonamentalment, en el moment actual) s'han de veure sotmeses a tot un conjunt d'atacs i d'accions de denúncia de manera que es produeixi un doble fenomen:
-Cal que, d'una banda, la població relacioni cada cop més directament les actuacions repressives clandestines amb els responsables legals del règim; i les actuacions i la propaganda més i més dures cada cop que es doni un cas de repressió han d' anar afermant aquesta relació que es vol mantenir amagada.
-I cal, d'altra banda, que la militància i especialment els dirigents de les organitzacions representatives del regim opressor es vegin forçats a pressionar de manera directa o indirecta damunt els individus o sectors executors de les accions.
L'aspecte fonamental, però, és el de la militància mateixa de l'independentisme. És aquí on hi ha la clau per a la resistència a qualsevol mena d'atac. La capacitat d'actuació i de continuació de la lluita per damunt de la repressió és el que la pot fer inútil i fins i tot contraproduent pel mateix règim opressor. La solidesa de la formació i de les conviccions revolucionaries fan també que les repercussions psicològiques siguin en cada cas mínimes.
Tot plegat ens porta a tornar a constatar la necessitat de construir sense perdre temps un moviment independentista de tipus nou amb capacitat d'afrontar els nous reptes polítics i repressius amb que s 'haurà de trobar els anys vinents.
La resistència ideològica i psicològica hi hauran de jugar un paper fonamental i caldrà estar-hi preparats.
