Sovint hi ha conceptes poc precisos, difusos, que, de cop i volta es posen de moda, que tots els tertulians creadors d’opinió utilitzen en les seves exposicions, tant si tracten del conreu del tomàquet al Bages, com de la bioquímica de la memòria, perquè els opinadors per això ho són, saben de tot i parlen de tot, i emeten els seus judicis en funció del criteri de qui els paga.
Una de les darreres paraules-concepte que s’ha posat de moda és el transversalisme, ara, tot és necessàriament transversal, ni perpendicular ni horitzontal, necessàriament transversal, ni dalt ni baix, aquesta és la fórmula màgica.
En l’àmbit de la política aquest mot pren el sentit d’unitat, la del sobiranisme per assolir la independència, de fet, en altres paraules, és el vell concepte interclassista de la negació de la contradicció de classe, que en el terreny de la pràctica vol dir l’hegemonia del projecte social neoliberal o, a tot estirar, un tímid regeneracionisme, això sí, embolcallat amb la cel·lofana de la modernitat europeista més postmoderna.
La idea massa estesa de la prioritat de la unitat transversal per aconseguir la independència, i que després de la independència ja en parlarem, deixa els sectors populars sense propostes, sense alternatives polítiques, sense referents, sense models de la nova societat que volem construir, que vol dir amb el predomini de la ideologia dominant. Hem de combatre aquest error que moltes vegades esdevé un engany polític massa difós.
Sovint per esnobisme, mimetisme, badoqueria o desconeixement de la nostra història, ens emmirallem en models de societats molt allunyades de les nostres coordenades culturals. En aquest sentit creiem que caldria revisar, analitzar amb cura, les experiències socials, econòmiques, del període de la revolució del 1936-1939, establint un “fil roig” que permeti traspassar el coneixement d’aquelles conquestes obreres, salvant l’obstacle del trencament històric i desconeixement que va representar la derrota del 1939 i els 40 anys de feixisme, connectant amb el que hauria pogut ser si aquell procés revolucionari s’hagués consolidat.
Els decrets emesos pel Consell d’Economia (11/08/1936), el Pla de transformació Socialista del País (17/08/1936) són una font valuosa d’informació sobre les mesures econòmiques adoptades pel Govern de la Generalitat que estava al servei del poble. Volem remarcar que curiosament el PSC-PSOE mai ha reivindicat aquest model de socialisme català, potser perquè mai han exercit de socialistes. Hem de considerar el cooperativisme de producció i de consum molt arrelat en dins el moviment obrer durant els segles XIX i XX, com a una alternativa econòmica al sistema capitalista.
No podem deixar d’esmentar per la seva importància teòrica i practica, el Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços (24/10/1936) elaborat pel Govern de la Generalitat, signat pel Conseller Primer Josep Tarradellas i el Conseller d’Economia Joan P Fàbregas, aquest decret va instaurar un model de socialisme autogestionari on els Comitès Obrers passaren a controlar la gestió, producció, de les fàbriques i empreses. Aquest model ha estat estudiat per la seva originalitat per nombrosos economistes estrangers, i s’aplicà a la Iugoslàvia dels anys 1950 durant un llarg període de temps amb excel·lents resultats econòmics. Fou el cap d’Estat de la Federació Iugoslava i membre de les Brigades Internacionals, el Mariscal Josif Broz (Tito), l’impulsor d’aquest model econòmic.
