Aquest 14 d’abril farà 82 anys que Lluís Companys, des de l’Ajuntament de la ciutat, en un acte revolucionari, a dos quarts de dues del migdia, proclamava la República. A un quart de tres de la tarda, des del Palau de la Diputació, Francesc Macià proclamava la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, és a dir, traslladà a l’acció política el concepte del dret a l’autodeterminació. F Macià amb aquesta declaració era fidel a la seva trajectòria política, que neix amb la fundació d’Estat Català (EC) el 1922, els Fets de Prats de Molló 1926, i l’aprovació de la Constitució Provisional de la República Catalana (l’Havana1928), la gran desconeguda de la nostra història.
Diuen les hemeroteques que aquell 14 d’abril, a Barcelona, uns manifestants que pujaven Rambla amunt cridaven: Visca Macià, mori Cambó ! S’havia produït un canvi de cicle polític en el nacionalisme català que durant 30 anys, des de la fundació de la Lliga Regionalista (1901), fins a la proclamació de la República catalana 1931, havia estat controlat per la dreta catalana al servei dels seus interessos de classe.
La torxa de la reivindicació catalanista, separatista, havia passat als rengles dels sectors populars, els obrers manuals, els saltataulells, els obrers de coll blanc del CADCI, la petita burgesia menestral.
Volem recordar l’aportació al corpus teòric del republicanisme, dels republicans federals de mitjan del XIX, estudiats per Fèlix Cucurull a Orígens i evolució del federalisme català (1970), un dels seus representants més destacat fou Abdó Terradas i Paulí (1812-1856), republicà federal, francmaçó, cabetià, lector de Graccus Babeuf, primer alcalde republicà de Catalunya (Figueres 1842) inspirador junt amb el doctor Domènec Martí i Julià ( 1861-1917) de molts dels plantejaments polítics de Francesc Macià.
La proclamació de la República catalana fou un gest ple de contingut polític alliberador, fou el resultat de la tradició de lluita de les classes populars contra l’opressió del capital i la voluntat de llibertat nacional, un exponent estratègic de la revolució democràtica. Representà un acte de dignitat nacional, coherència política i adaptació del Pacte de Sant Sebastià ( agost 1930), l’aplicació del dret democràtic a l’autodeterminació del poble català.
La República catalana és un repte pendent encara, que certifica el continuisme neofeixista i unitari espanyol. El gest macianista no resolt durant els anys trenta, remarca que el republicanisme espanyol incorpora l’unitarisme de la monarquia borbònica alfonsina. Pensem que cal començar a analitzar, des d’una òptica catalana, què va representar la IIa República i abandonar els típics tòpics que no responen a la realitat dels fets.
El referent històric de la República catalana és avui signe de lluita, factor polític mobilitzador, per a bastir unes bases estratègiques d’un acord nacional per a superar la situació d’opressió del poble treballador català. Recordem F.Macià com a patriota, com a referent de lluita i com a fil conductor d’una nova revolució democràtica pendent. La República catalana és la voluntat de dotar la nació catalana d’un Estat propi, el principi de la construcció d’una democràcia republicana, basada en la democràcia econòmica.
Potser l'opció real que es debatia en aquells moments pel moviment obrer i sectors populars, no era entre república i monarquia, sinó entre capitalisme i socialisme, la revolució social. La proclama de F.Macià havia d'haver incorporat les reivindicacions del moviment obrer català i referències a la totalitat del territori nacional, el que deien aleshores, Terres de Llengua Catalana
El primer document que esmenta el dret a l'autodeterminació és la Declaració d'Independència dels EUA el 1776. Fou formulat de forma més precisa per V I Lenin (1870-1924) en el Congrés dels Bolxevics el 1913, on s'aprovà una resolució favorable a l'exercici del dret a l'autodeterminació, entès com el dret de separació política i de constituir Estats nacionals propis. Aquest dret fou recollit en la declaració de principis de l'Assemblea de Catalunya (1971), en el punt 3r diu: El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l'Estatut del 1932, com a expressió concreta d'aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret a l'autodeterminació. Durant el procés de la Transició amb els pactes vergonyants i renúncies dels partits autonomistes, aquest tercer punt de l'Assemblea de Catalunya fou oblidat, els interessos personals i de grup passaven per sobre de l'exercici de la democràcia real.
L'exercici democràtic del dret a l'autodeterminació es formulà en la Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU el (1951) i en l'Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) el 19 de desembre del 1966, quan proclama el dret a l'autodeterminació que té qualsevol poble.
El dret a l'autodeterminació és entès com la voluntat de decidir com a poble, sobre el nostre destí polític, present i futur, sense interferències de l'Estat espanyol o francès. La independència és l'única sortida que tenim davant la situació colonial d'asfíxia econòmica i política que ens sotmet l'Estat espanyol.
La millor manera d'homenatjar el gest sobiranista de F. Macià és evocar el precedent històric i fer nostre el seu projecte polític quan escrivia que volia Una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. Per tal de fer factibles les paraules de F. Macià seria bo de seguir les directrius de l'intel·lectual i revolucionari italià Antoni Gramsci (1891-1937) quan escrivia : Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència , emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme, organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força.
