Enguany, quan fa 50 anys de la creació del tribunal feixista, pensem que és el moment adient per a fer-ne balanç. L’encapçalament de l’article és el títol d’un opuscle de 50 pàgines, de les quals 33 són de text i les 27 restants, la llista dels noms de les 1.697 persones detingudes al Principat, o catalans detinguts a l’Estat espanyol i jutjats pel TOP durant els 14 anys de la seva existència. El text de 2010 és editat per la Fundació Cipriano Garcia, el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació i el Memorial Democràtic.
El llibret dividit en 8 capítols, en alguns casos amb subíndexs, és el resultat del projecte de recerca, El Tribunal de Orden Publico i la repressió sota la dictadura franquista a Catalunya: institucions, actors i dinàmiques polítiques (1963-1977). Signen el treball que ressenyem, Javier Tébar (coordinador), José Fernando Mota i Nàdia Varo.
El TOP és l’hereu directe dels tribunals militars responsables de la política d’extermini dels militants obrers i sindicals durant el primer franquisme. Fou creat el 02/12 /1963, la seva funció era jutjar els delictes d’alteració de l’ordre públic, que volia dir d’opinió, reunió, manifestació i vaga, que fins aleshores havien jutjat els tribunals militars.
El TOP era, de fet, un tribunal de repressió de la dissidència política, la columna vertebral del seu argumentari judicial era el concepte de l’enemic interior representat pel rojo-separatista. El TOP va incoar a tot l’Estat 22.660 processos i dictà 3.789 sentències de les quals 2.839 foren condemnatòries. Alguns dels delictes més freqüents jutjats pel TOP eren associació il·lícita, desordres públics, desobediència a l’autoritat, propaganda il·legal, reunió no pacífica o il·legal. Tot un ventall de delictes destinats a reprimir el moviment obrer i estudiantil, que des de mitjan dels anys seixanta havia saltat a la palestra pública. En acabar la seva activitat, el gener de 1977, fou substituït pel seu hereu, el Tribunal de la Audiencia Nacional.
Des del primer moment de la seva detenció, els militants de les organitzacions polítiques o del moviment obrer eren sotmesos a tortura per la policia, la guardia civil o funcionaris de la Brigada Politico Social (BPS), aquests darrers van adquirir una fama merescuda, en aconseguir informació mitjançant l’aplicació de tortures ( pallisses, cops amb guies telefòniques, privació del son, la cigonya i altres variants). La BPS tenia la seu a la Comissaria Central de Via Laietana, 43. Als despatxos es torturava, a les cel·les dels soterranis et baixaven per reposar unes hores, i a la nit tornarà el cicle inacabable de les pallisses i les preguntes sense resposta. Si les parets de la Comissaria de Policia de Via Laietana parlessin, els crits, els xiscles de desesperació i de dolor dels torturats, omplirien tot Barcelona. Creiem que com a desgreuge per tots els militants torturats, vexats, humiliats, i com a element emblemàtic de la lluita antifeixista, l’edifici de l’antiga Comissaria de Policia s’hauria de transformar en el Museu de la resistència a la dictadura, on totes les organitzacions polítiques que van tenir empresonats hi fossin representades, amb una explicació del seu programa polític. Això s’hauria de fer abans que en una operació immobiliària d’aquelles del “ram del totxo”, amb l’ajut d’algun Banc, transformi l’edifici en un hotel per a turistes del sud est asiatic.
Els feixistes espanyols i catalans no han tingut el seu tribunal de Nuremberg, perquè a la Península Ibèrica el feixisme no ha estat derrotat militarment, i perquè la Transició va donar pas a un neofranquisme on l’alta burocràcia de l’Estat, els jutges, els alts comandaments de l’exèrcit i la policia eren els mateixos de la dictadura franquista, sense cap mena de dispositiu de depuració de responsabilitats. És a dir, ens trobem amb una transformació lampedusiana, canviar les formes, perquè tot resti igual en el model de democràcia borbònica neofranquista. El franquisme no acaba amb la mort del dictador, sinó que és una estructura burocràtica de poder, que s’integra al nou model de la democràcia parlamentària.
Hem hagut d’esperar 35 anys d’ençà de la mort del dictador, i anar a Buenos Aires a presentar una querella contra l’Estat espanyol per crims contra la humanitat, perquè la jutgessa Maria Servini de Cubria, en nom de la justícia argentina, presenti una resolució de detenció internacional i extradició contra 4 torturadors del règim franquista acusats de crims contra la humanitat. Una vegada més, com el 1945, amb els criminals nazis, l’Estat espanyol esdevindrà refugi de feixistes i torturadors, aquest és el model d’Estat de dret i democràcia que avala la Constitución.
Com a antic membre del Front Nacional de Catalunya ( FNC), que junt amb els militants Carles Castellanos i Joaquim Ferrer Mallol el 11/01/1965, vam estar empresonats als soterranis de la Comissaria de Via Laietana i després a la Presó Model, i que vam presentar una denúncia per tortures contra els policies de la VI Brigada de Investigación Social de la BPS que fou arxivada, d’acord amb la justícia feixista, exigim, veritat, justícia i reparació.
