Arenyencs i arenyenques. Fa cinc anys –ja fa cinc anys!- que a Arenys de Munt es va celebrar la primera de les consultes populars sobre la independència, la mare de totes les consultes. Ara, cinc anys després –només cinc anys!-, en que les grans mobilitzacions són convocades per organitzacions amb una forta implantació i per un conjunt de forces polítiques que sumen una àmplia majoria parlamentària, convé recordar que aquella proposta va sorgir del Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació (MAPA) i va traslladar-se al ple de l’Ajuntament en forma de moció per la CUP, que en aquella època tenia a Josep Manel Ximenis com a únic regidor en aquest municipi del Maresme, que el va aprovar amb els vots afirmatius d’AM2000, ERC, CiU i la pròpia CUP i l’abstenció del PSC.
En contra del que podia semblar en un primer moment -confesso que quan Ximenis va parlar-me’n per primer cop, uns mesos abans, vaig contestar-li quelcom semblant a “això està molt bé” més pel desig que així fos que per convenciment- l’experiència va sortir rodona. L’èxit organitzatiu i de participació i el ressò mediàtic d’aquella primera consulta va comportar la seva immediata expansió al llarg i ample d’aquest tros de país, amb més de 500 rèpliques durant el següent any i mig. La iniciativa d’aquella minoria d’arrauxats maresmencs va ser suficient per a poder visualitzar per primer cop dos factors que ara són molt evidents: la viabilitat d’assolir a curt termini una majoria social favorable a la independència, al marge d’adscripcions polítiques concretes, i la por de l’Estat espanyol a les urnes, amb una reacció conjunta de tots els fronts de l’espanyolisme, des de l’aparell judicial als grups violents d’extrema dreta passant per la immensa majoria de partits, sindicats i mitjans de comunicació espanyols.
Castellnovins i castellnovines. Fa un parell de setmanes Castellnou d’Ossó, un poble d’una trentena d’habitants del municipi d’Ossó de Sió, a l’extrem nord-oriental de la comarca de l’Urgell, va treure el nas a la premsa comarcal protagonitzant una notícia que potser alguns consideraran anecdòtica però que hauria estat impensable cinc anys enrere –o potser només dos!- i que, per tant, és força indicativa del moment viu aquest (tros de) país: l’ajornament de la seva festa major per a poder assistir als actes per la independència convocats amb motiu de la Diada.
Extraterrestres. El notable increment del suport popular a la independència a la totalitat de l’actual comunitat autònoma de Catalunya dels darrers anys contrasta amb l’ambigüitat que algunes formacions polítiques mantenen respecte aquest tema. Al marge, o al costat, del putaramonetisme endèmic de partits com UDC, ICV i EUiA, crida l’atenció la fugida d’estudi d’alguns sectors alternatius i/o anticapitalistes, que es limiten a posicionar-se a favor del dret a decidir sense definir el seu sentit de vot a dos mesos –només dos mesos!- de l’anunciada consulta del 9 de novembre.
La inexistència de garanties de canvis polítics i socials profunds d’un Estat català respecte a l’actual Estat espanyol és un dels arguments-excusa de l’esquerra de tradició més clarament hispanocèntrica, prescindint del detall que la persistència de la dominació espanyola (i francesa) sobre el nostre país si que n’ofereix de garanties... de que tot segueixi igual. “No ens ha de fer por dir que no a un procés encapçalat per la burgesia catalana de la mateixa manera que el 1978 vam dir no a la constitució espanyola”- diuen alguns, comparant la transició postfranquista espanyola i l’actual situació política catalana, en un paral·lelisme trampós: el doble sí del 9 de novembre, a diferència del vot afirmatiu a la constitució espanyola, no comporta l’acceptació de cap sistema polític concret. És, per seguir amb la comparativa, com si en el seu moment s’hagués posat a votació la mort de Franco i alguns demòcrates dubtessin votar-hi a favor pel temor, ben fonamentat, de que no canviarien moltes de les coses que caldria canviar.
Altres esgrimeixen el municipalisme –“la nostra prioritat és canviar la ciutat, colze a colze amb els moviments socials i les entitats”- per a no mullar-se sobre la independència, ignorant, o més aviat tractant d’ignorar, el destacadíssim paper que ha tingut la lluita municipal en l’extensió de l’independentisme. I com a mostra només cal veure la repercussió que va tenir una moció d’una entitat presentada fa cinc anys –només cinc anys!- per un grup municipal format per un únic regidor en un dels 947 municipis d’aquest tros de país.
