Terra Lliure. Durant anys va ser l’organització referent de l’esquerra independentista dels Països Catalans, l’única capaç de trencar el silenci al que la transició espanyola condemnava l’independentisme català i l’única amb un nom conegut molt més enllà del seu espai polític i utilitzat molt més ençà de la seva dissolució l’estiu de 1995. Al llarg de tretze anys (1979-1992) l’organització armada catalana va dur a terme prop de 200 accions conegudes. En alguna ocasió també es van reivindicar en nom seu accions esporàdiques realitzades per grups independentistes sense cap vinculació real amb l’organització. Però els simpatitzants de l’organització armada no eren els únics que van utilitzar el nom de TL en va.
Lerrouxisme. El 19 de febrer de 1988 Carlos García Obregón, un desconegut advocat amb afany de notorietat, va desaparèixer del seu domicili. Al cap de nou dies, quan ja se li havien acabat els entrepans de mortadel·la, el lletrat va presentar-se davant la policia i va atribuir la seva desaparició a un suposat segrest per part d’una desconeguda Primera Línia Independentista de Terra Lliure, que suposadament tindria per objectiu evitar que el recentment fundat Partido Andaluz de Catalunya, que ell mateix liderava, es presentés a les eleccions al Parlament d’aquell any. Malgrat les amenaces, el 28 de maig el nostre heroi va encapçalar la candidatura del PAC -on curiosament cohabitaven exmilitants del PSOE, com el mateix García Obregón, amb coneguts ultres com Alberto Royuela- que, malgrat el discurs únic sobiranista, va aconseguir captar la gens menyspreable xifra de 5815 vots entre la majoria silenciosa d’aquest tros de país.
Fractura social. Per tal d’oposar-se al dret democràtic d’autodeterminació l’espanyolisme recorre als mateixos arguments que utilitzava el franquisme per a rebutjar la legalització de partits polítics: la fractura social, la crispació, l’enfrontament i una llarga rastellera de plagues bíbliques que acabarien amb un llarg període de pau, estabilitat i bla, bla, bla... De moment ja em tingut algunes mostres d’aquest daltabaix convivencial: des de la disminució sobtada d’àpats nadalencs anunciada pel sinistre Fernández Díaz fins a la primera comunió rebuda recentment pel primer secretari del què queda del PSC, passant per les declaracions de Sánchez Camacho en el sentit que se sent “amenaçada per Terra Lliure i l’ANC”.
Nova Terra Lliure. Fa uns mesos algú sense cap vinculació coneguda amb l’independentisme organitzat va repescar el nom de la mítica organització clandestina per a fer una web (www.novaterralliure.com) plena d’incoherències, poca-soltades i faltes d’ortografia. Si l’independentisme, com a tots els moviments polítics i socials, sempre ha tingut la seva quota de friquis i sonats no és gens estrany que ara, amb l’expansió dels darrers anys, en surti algun que altre fotent el carallot... Curiosament la pàgina en qüestió hauria passat totalment inadvertida si Enric Millo i els mitjans de la caverna no l’haguessin publicitat.
L’antiANC. Davant la deriva secessionista d’aquest (tros de) país, diferents sectors amb “sentiments identitaris plurals” han constituït recentment Societat Civil Catalana. La composició d’aquest intent d’antiANC també és força plural: en el seu si hi cohabiten des d’intel·lectuals propers al PSOE, com Joaquim Coll, fins als sectors més virulents de l’espanyolisme i l’extrema dreta (C’s, VOX, UPyD, PxC...); federalistes del partit que va crear els GAL i ultradretans que homenatgen la División Azul coincideixen en denunciar el clima de crispació i enfrontament que viu la societat catalana... SCC també té pàgina web i, segons sembla, curiosament registrada al mateix domicili que la de la fantasmagòrica Nova Terra Lliure!
Una Scala independentista? Davant del victimisme de Sánchez Camacho, Cañas, Navarro, Rivera i companyia se sol respondre que “el procés és escrupolosament pacífic i democràtic”. Cert, però això es pot capgirar en qualsevol moment, no pas dels del costat autodeterminista –que no només no ho necessita sinó que li seria totalment contraproduent- sinó des del bàndol espanyol. És a l’Estat espanyol i als seus partidaris a qui interessa que la violència substitueixi uns arguments que democràticament no poden combatre. I si a l’Estat li convé que la violència protagonitzi el procés té un munt de mecanismes per a posar-la en marxa. Ara no parlem d’un trist pelacanyes que aspira a emular Alejandro Lerroux. Què passaria si, per posar un exemple, qualsevol dia una organització desconeguda de nom inequívocament independentista dispara un parell de trets i eleva als altars del martirologi espanyolista a algun dels que es postulen públicament com a víctimes de la “pressió secessionista”? El recurs a la violència “independentista” per part de l’Estat és una possibilitat, una més entre moltíssimes formes de guerra bruta que cal preveure.
