Quan en el futur els historiadors estudiïn la successió d’esdeveniments ocorreguts aquests anys en aquest (tros de) país tindran sort de que vivim en una època en que deixem constància documental de gairebé tot allò que fem o diem. Si no fos així no només els costaria d’entendre sinó fins i tot d’ordenar cronològicament alguns dels sorprenents episodis d’això que anomenen el procés sobiranista. En tenim una bona mostra aquesta mateixa setmana: el Tribunal Constitucional espanyol ha anul·lat la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, en una sentència feta pública just el dia abans que el mateix Parlament aprovés la designació de Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA) com a integrants de la delegació catalana que, en un reconeixement gairebé explícit de no sobirania, defensaran al Congrés espanyol la petició d'autorització per a poder convocar la consulta del 9 de novembre per la via de l’article 150.2 de la sacrosanta Constitució espanyola.
“L'anul·lació de la Declaració de Sobirania obligarà a canviar el full de ruta del procés?” pregunten els mitjans, en entrevistes a representants polítics i en enquestes a la seva audiència. La resposta majoritària en ambdós casos és negativa, reconeixent implícitament que el que va aprovar el Parlament el 23 de gener de l’any passat no és pròpiament una declaració “de sobirania” sinó, en tot cas, “sobiranista”. Malgrat la transcendència que en el moment de la seva aprovació es va voler donar a la Declaració, ara per ara ni el Parlament ni el Govern de la Generalitat no exerceixen la sobirania sinó que, de moment, només declaren voler exercir-la en el futur. No és cap novetat: ja el maig de l’any passat el mateix TC va anunciar la suspensió de la Declaració de Sobirania, a la que la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va respondre que la declaració era política i no tenia efectes jurídics, de manera que no podia suspendre's.
Més enllà de la solemnitat de grans declaracions institucionals, la sobirania es demostra fent prevaldre la legalitat que emana de les institucions pròpies, davant la legalitat que pretenguin imposar les institucions alienes, en tots i cadascun d’aquells punts on ambdues topen. Això requereix una voluntat política i una fermesa que es proclamen respecte a la celebració de la consulta del 9 de novembre però que no fan acte de presència a l’hora de defensar la presumpta sobirania sobre qüestions quotidianes: la setmana passada, sense anar més lluny, el mateix Parlament de Catalunya va rebutjar per una amplíssima majoria la reforma educativa del ministre Wert... però només la CUP i ICV-EUiA van votar desacatar la normativa, mentre que CiU, ERC i PSC van abstenir-se, permetent que la proposta no prosperés pels vots en contra de PP i Ciutadans!
Cal cremar etapes, diuen. Carregar-nos de raons per a legitimar els passos que calgui fer a continuació. Potser sí però, mentre la nostra estimada classe política tracta de fer bullir l’olla a foc lent, el govern espanyol practica arreu (dels seus trossos) del nostre país la política de terra cremada, intensificant els atacs a la llengua, a la cultura, a l’economia, al territori (la vampirització de l’Ebre n’és el cas més evident), al dret civil... Potser el què caldria cremar d’una vegada per totes són les naus de l’autonomisme, el federalisme i el tercerviïsme, per a evitar que ens tornin al port de sortida.
No sé perquè però en aquest (tros de) país presumptament sobirà encara em costa més d’imaginar mossos d’esquadra empaitant toreros, el dia que emparant-se en la declaració de bé d’interès cultural vulguin reprendre la fiesta, que guàrdies civils anant a escola, no pas a aprendre de lletra –no se me exalte, señor agente!- sinó a ensenyar les dents per a imposar la llei Wert. Certament aquest darrers anys les coses han canviat molt, i molt positivament, i la mobilització popular ha forçat la classe política catalana a fer passes impensables poc temps enrere però al Parlament encara no hi ha hagut una veritable Declaració de Sobirania. Cal seguir empenyent. A veure si ara, quan la delegació parlamentària torni de Madrid, carregada de raons, insults i escopinades, donen d’una vegada per totes un cop de puny damunt la taula.
