Deia l'altre dia un company madrileny que des que governa el PP, les cotes de violència assolides per l'estat en la repressió de les manifestacions i moviments socials era desconeguda en els últims anys. Res més lluny de la realitat.
El caràcter i l'essència de l'estat espanyol és la violència. L'actual estat és sobradament conegut que és hereu directe de la dictadura del general Franco, que tampoc cal recordar; i els nivells de violència que abasta són tant per imposar-se com per mantenir-s’hi.
La lectura del llibre de Grimaldos sobre l'anomenada Transició deixa ben clar que l'Estat no va renunciar a la seva essència violenta per aconseguir que la base ideològica del franquisme (unitat de l'anomenada per ells nació espanyola sigui com sigui i anticomunisme radical basat en el nacional-catolicisme integrista) es mantingués intacta i no hagués cap possibilitat d'aconseguir ni l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'estat ni es toqués el poder econòmic de la gran burgesia .
El canvi de cara del règim es va assolir d'acord amb dos eixos: D'una banda el amansiment de l'esquerra revolucionària, que va passar per la pedra, i per altra banda la utilització sistemàtica de la violència tant en manifestacions com en la repressió d'aquells moviments i partits que "“no van passar per la pedra .”
Assassinats com el dels cinc advocats d'Atocha, Yolanda González, els cinc obrers de Gasteiz i tants i tants assassinats dels guerrilleros de Cristo Rey i altres grups parapolicials, així com de tantes persones que van morir a mans de les FOP en aquells anys i que com hem comentat relata Grimaldos en el seu excel”lent llibre, donen fe de la utilització de la violència per part de l'estat com a eina política, així ho demostren.
Sí que és cert que durant una sèrie llarga d'anys, que podríem situar com a inici la primera legislatura del PSOE fins fa dos anys, el nivell de violència de l'Estat va baixar considerablement en els carrers de l'Estat espanyol, si exceptuem bàsicament Hego Euskal Herria. Però l'Estat espanyol no ha abandonat la seva vocació violenta.
Va descendir la violència de l'Estat de la mateixa manera que l'esquerra revolucionària estatal pràcticament va desaparèixer i com esquerra només restava un PSOE centrat en enriquir-se i fer genuflexions a l'imperialisme que el va finançar i pujar al poder, i un PCE-IU que va abandonar qualsevol somni revolucionari i tan sols buscava una part del pastís, mirant de governar en alguna autonomia o ajuntament.
Lògicament, si no hi ha esquerra revolucionària per reprimir no hi ha per què treure’n a flotació mesures repressives ni excessiva violència. Una bufetada de tant en tant a algun esquerrà que sortia dels marges i punt.
Però aquí seguia la violència estatal com a eina d'acció per imposar els seus criteris. No governava el PP, governava el PSOE, però va aparèixer el GAL.
No governava el PP, governava el PSOE i tots els informes anuals parlaven de la presència sistemàtica de la tortura contra la majoria de les persones detingudes a Euskal Herria.
No governava el PP, però amb el PSOE seguia existint pallisses constants a les manifestacions de l'esquerra independentista basca. Amb el PSOE i el PNB en acord va aparèixer la dispersió dels i les preses polítiques.
Governant el PSOE i no el PP la resposta als moviments obrers donats per la reconversió industrial va ser tremenda, a Euskal Herria, però també a Ferrol, Cadis, i molts més indrets. La reconversió industrial la va imposar l'Estat mitjançant la violència i la va portar a terme el PSOE.
L'Estat espanyol es va incorporar a l'OTAN de la mà del PSOE, organització terrorista com poques, i va involucrar-se en la primera guerra de rapinya imperialista després de la caiguda del camp socialista, a l'Iraq. La contestació a les protestes sempre va ser violenta.
Euskal Herria, com ja hem comentat en alguna ocasió, va ser un laboratori repressiu, on l'estat va emprar la violència fins a límits extraordinaris, davant el silenci còmplice de bona part de l'esquerra estatal, i el sindicalisme. Mai ni CCOO ni IU ni el PCE, estant Anguita o altres, van dir “aquesta boca és meva” davant aquesta violència desplegada per l'estat espanyol per acabar amb les ànsies d'alliberament basques.
El que passa de dos anys cap aquí no és nou, llavors. No té raó el meu estimat amic i company. La violència ha estat present sempre en l'actuar d'un estat, l'espanyol, que va néixer de la violència, va créixer en la violència i no té cap vocació de deixar de practicar-la.
I no és el PP, que ha començat amb aquestes dinàmiques, l'actual PP, almenys. El PSOE la va utilitzar sempre que la va necessitar, així com la UCD. No és el PP violent, és l'Estat espanyol el violent. El PP és un mer gestor d'aquesta violència com ho faria el PSOE o qualsevol altre partit que accedeixi al govern per governar i no transformar.
El que li espera al conjunt dels pobles i classe obrera que tenim la desgràcia d'estar dins de la pell de brau, "per nassos", és més violència o resignació. Pensar que Santa Teresa arreglarà tot això o donar un cop de puny a la taula com han fet els veïns de Burgos
En aquest escenari de crisi sistèmica, brutal, d'identitat i falta de valors i també econòmica, l'Estat espanyol s'està rearmant perquè sap que la paciència no és infinita i la gent sortirà al carrer, més encara del que ha sortit fins ara. Fa un any a València les escenes de violència policial posaven els pèls de punta, després a Barcelona, Madrid, contra tots els sectors que s'atreveixen a sortir al carrer, contra els miners, mestres o bombers si cal.
Els anys de laboratori basc s’han acabat. El que farà l'Estat és portar els seus coneixements repressius al conjunt de l'Estat espanyol i de la mateixa manera que durant 20 anys aquí s'ha seguit veient clarament la violència de l'Estat, ara l,a veuran a la resta en tota la seva cruesa. Ja ha anunciat Rajoy que no permetrà ni el referèndum ni la independència de Catalunya. Només li ha faltat dir que ho farà mitjançant la coacció i la violència si la necessita. Imperi de la llei en diuen a aquest tinglado.
La sobirania dels pobles no la permetran, perquè aquest Estat és fill directe del franquisme i no roman en els seus gens. Tampoc permetran que els pobles puguin tirar endavant les seves aspiracions socials. Per les mateixes raons. Un fill del franquisme és franquista.
Serà més necessari que mai que l'esquerra revolucionària de l'Estat aprengui de les mesures repressives dutes a terme a Euskal Herria per poder afrontar-les. Serà més necessari que mai l'exercici de l'internacionalisme, perquè els pobles puguem ser lliures. I serà més necessari que mai la clarificació ideològica i desemmascarar les vedettes de l'esquerra que en aquest escenari des dels seus tentacles televisius tracten d'enganyar una població que no pot més. El diable per enganyar citarà les sagrades escriptures; en això estan alguns "anticapitalistes" .
I sobretot serà més necessari que mai que tots i totes, nacions subjugades, pobles oprimits i explotats, prenguem consciència de l'essència violenta de l'Estat. És en aquest escenari on s’ha de jugar la partida en els propers anys, en un camp on el rival emprarà la violència fins a nivells insospitats.
