La democràcia burgesa

Fa tot just una setmana que s'han celebrat a Cuba les eleccions per escollir els representants del poble a l'Assemblea Nacional. Amb una alta participació i sense que sigui una votació obligatòria, centenars de persones han resultat elegides a aquesta assemblea.

No cal ser del Partit Comunista per ser-hi escollit, i contra el que es diu, fins i tot l'oposició a la Revolució (la gusanera, perquè ens entenguem) poden presentar-se als comicis i ser-hi elegits. Però el poble els ignora olímpicament.

Com demostra d'una manera extraordinària el web Cubainformación, els mitjans de comunicació imperialistes s'entesten a presentar-nos Cuba com un estat totalitari, on el Partit Comunista és l'única força amb possibilitats de ser presents en els fòrums de decisió i aquestes eleccions una farsa. Per contra, insisteixen en la idea que el model de democràcia burgesa o capitalista és l'única forma legítima de "democràcia" i que només on es donen els paràmetres que ells marquen es pot parlar de democràcia real. La resta no compta, la resta no són democràcies.

És realment esperpèntic que amb tot el que esta caient ens tractin de convèncer amb aquesta idea. Just en el moment en què s'està demostrant que la manera burgesa d'entendre la política està en les seves hores més baixes i que l'anomenat "joc de partits" està més desacreditat, és sarcàstic que ens vinguin amb aquestes.

No entrarem en les fredes xifres de participació ciutadana en les flamants democràcies burgeses. El desengany és tal que cada vegada hi vota menys gent. Si als Estats Units la participació és paupèrrima, aquestes xifres s'estan traslladant a Europa i tenim exemples més que clarificadors com el cas gallec, on amb uns percentatges de vot de menys del 30 per cent alguns partits polítics aconsegueixen una supremacia en els parlaments que no són reflex de la seva posició real en la societat.

No entrarem en la farsa que suposa que, per exemple en el cas basc, la província d'Àlaba tingui la mateixa representació al Parlament que altres províncies que li tripliquen en població. La mateixa situació es dóna en altres llocs i és curiós com aquestes anomalies sempre es donen per afavorir opcions i partits de dretes.

No entrarem en el fet que per poder participar i accedir als parlaments dels països capitalistes és condició gairebé obligatòria en la immensa majoria dels casos (sempre hi ha molt honroses excepcions) ser persona amb una molt bona cartilla del banc o pertànyer a la burocràcia d'un partit "d'ordre", ser un mandao amb aspiracions de tenir una altra bona cartilla al banc. Són raríssims els casos en què un treballador o treballadora o un membre de les classes més baixes aconsegueixen accedir al Parlament. A Euskal Herria teníem Jon Idogoras o el cas de Periko Solabarria, a Andalusia brillen els exemples de Sánchez Gordillo o Cañamero, però tal i com diem, són una minoria enfront de la colla de ricassos i burgesos que componen els parlaments.

No entrarem en la constatació que mentre es diu una cosa en la campanya electoral se’n fa una altra de ben diferent en guanyar les eleccions. I el més sagnant, que quan es parla i prometen coses a les eleccions se sap que es menteux les i els electors. Hauria aconseguit el PP la majoria absoluta si habués anunciat la reforma laboral i les retallades? Hauria aconseguit el PNB el nombre de vots que va aconseguir en les últimes eleccions basques si hagués comentat que anava a establir els pressupostos de molts llocs amb la ultradreta del PP? Quantes retallades farà el PNB i quants ha anunciat en campanya? Són legítimes aleshores aquestes mesures? Qui les ha votat? El poble? El poble mai ha votat mesures d'aquesta importància, però sempre els ha estat imposades per partits que en campanya no les anunciaven. És legítima aquesta forma de democràcia?

D’allò que sí  parlarem, que és realment descoratjador, és de dues qüestions. La primera és la lamentable manera com la immensa majoria de l'esquerra ha assumit i acceptat aquesta forma de democràcia com la legitimació i única acceptable.

I l'esquerra no està per participar dels diferents circs electorals que formen cada quatre anys en una espècie de funció teatral per veure qui és el candidat o candidata més maca o graciosa. La funció educacional de l'esquerra s'està perdent i molt poques opcions parlen de termes com "democràcia popular", "poder popular", ni expliquen que en la construcció del socialisme, la forma de representació burgesa ha de ser poc a poc substituïda per una altra que sigui més participativa i en la qual el poble sigui el protagonista i no els publicistes dels partits.

Les esquerres van a les eleccions amb la derrota carregada a sobre. S’hi juga al joc que et marca l'enemic i amb les normes que t’imposa. I per si fos poc, amb la seva pilota i l'àrbitre comprats, valgui la comparació futbolística.

I en aquest terreny no s’hi pot guanyar. No hi ha batalla de la informació, com ens argumenta el reformisme socialdemòcrata ni cap altra manera de fer arribar el poder al poble mitjançant unes eleccions burgeses. I si les guanyes, o et munten un cop d'estat com el que va patir Allende o et marcaran unes línies vermelles que no pots traspassar com al Congrés nacional Africà. En aquestes condicions ... Què dimonis podem fer l'esquerra?

La segona qüestió descoratjadora és la manera com el poble, les classes populars, accepten tota aquesta situació i de la mateixa manera donen per legítimes aquesta manera de democràcia. Voten aquest partit, aquest partit els defrauda, els imposa mesures que hi van en contra, malparlen en un bar contra els polítics, però a les següents... els tornen a votar.

La gent està despolititzada, i potser ara es pugui visualitzar perfectament la funció que en tot aquest circ tenen les revistes del cor, la lliga de les estrelles, els videojocs i tota la merda que ens va portar l'estil de vida americà. Aquest somni americà que s'ha convertit en la major malson que ronda la humanitat.

L'esquerra, almenys la revolucionària, la que ens parla de socialisme, ha reprendre velles formes. Si l'esquerra no pren entre les seves tasques més urgents, educar les masses, de les maneres possibles que es pugui en el sentit que aquesta democràcia no és legitima i que s'ha d'avançar cap a un altre tipus de societat, les classes populars no tenen cap possibilitat d'aconseguir les seves aspiracions històriques.

Si les esquerres es limiten a fer política en els parlaments i a participar en aquest tipus de circs cada 4 anys, el camí de la derrota aquesta enfilat. Si l'esquerra renuncia a parlar de socialisme i a clarificar que per arribar al socialisme són imprescindibles mesures que són incompatibles aquesta democràcia, és que aquesta esquerra ha renunciat a la seva missió històrica ... la presa del poder per a la seva transformació revolucionària.

Si l'esquerra pensa que l'educació de les masses en el sentit que parlem i que la formació política de la seva pròpia militància en aquests valors de poder popular, socialisme, nacionalització de la banca, antiimperialisme, l'internacionalisme no calen... si l'esquerra pensa que totes aquestes qüestions no calen, és que l'esquerra està assimilada pel sistema capitalista.

En definitiva, si l'esquerra considera que aquesta forma de democràcia, la democràcia burgesa, és la legitima, estem davant d'una claudicació que només ens pot portar a la derrota.

El camí de la victòria és més llarg, més truculent, més dificultós, però si més no condueix a la victòria.