A Euskal Herria hi ha el terme Haize Hegoa, que evoca uns dies plomissos, pesats, en què no hi ha ganes de fer res. Són els dies en què els meteoròlegs ens parlen del vent sud, el Haize egoa que cantava Mikel Laboa.
Són desenes les llegendes i contes bascos que es desenvolupen en aquests dies. En les jornades de Haize Hegoa apareixen les sorgines, aquestes bruixes mítiques de l'imaginari ancestral basc, aleshores qualsevol cosa pot succeir.
Ens estan arribant aquests dies, del sud, notícies que ens han de fer reflexionar, no només a bascos sinó a tots els pobles de l'Estat i, per tant, d'Europa. Al sud de la Península Ibèrica estem assistint a un dels majors qüestionaments de l'estat capitalista en els darrers anys. I això és així perquè es va directament (ja era hora) al nucli central del capitalisme, a la propietat.
El capitalisme és un sistema social i econòmic que ha demostrat capacitat sobrada per assimilar les diverses formes de lluita de què ens hem dotat les classes populars en aquest desfici que s'anomena lluita de classes. Diem bé, lluita de classes, aquesta dinàmica que ens van anunciar morta fa 20 anys i que a força de repetir-la tant, als mitjans, més d'una i d'un que se les dóna d'esquerrà s'ho ha empassat i ha actuat en conseqüència.
Però el que el sistema capitalista i els seus polítics a sou no acceptaran assimilar mai és que es toqui la propietat privada. Ho va dir Azkuna, aquest alcalde bilbaí que passarà a la història per ser un dels més reaccionaris que ha conegut Bilbo, alcaldes franquistes inclosos. Azkuna, fa un any, després dels forts incidents després del desallotjament del Gaztetxe de Kukutza, va assenyalar la línia vermella que no s'ha de passar
-La propietats privada no es toca. Així, literalment.
La propietat privada dels mitjans de producció, la propietat privada sobre els béns estratègics, de primera necessitat o sobre terres o immobles per l'especulació, és la base del sistema capitalista que ens toca patir. I si toques aquestes "línies vermelles" de les que parlava Azkuna, estàs tocant el sistema nerviós del capitalisme i posant-lo en qüestió per la via de l'acció. Aquesta és el límit que no està disposat a deixar que passem. Ens poden permetre realitzar i legalitzen manifestacions, assegudes, vagues, emcartellades... però tocar la propietat privada ... això no.
És per això que quan, les i els companys del Sindicat Andalús de Treballadors han entrat en supermercats i han pres el menjar sense pagar per repartir-lo entre persones necessitades, l'Estat s'ha posat tan nerviós. Els han traspassat la línia que no deixen passar.
I s'han posat nerviosos perquè saben que els companys andalusos han fet diana i encertat en l'estratègia. Deia un polític del PNB, les passades setmanes que el que cal fer és col·laborar amb Càritas davant del que es considerava "un robatori." De l'Urdangarin no va dir res. ¿Col·laborar amb Càritas? Evidentment, i és que Càritas no és sinó la cara "bona" del capitalisme, que amb una mà et dóna un tros de pa i amb l'altra et posa el crucifix mentre et demana resignació davant aquest robatori a gran escala que és el sistema.
Doncs, precisament, la clau del nostre alliberament com a classe està en això, en prendre. O dit d'una altra manera que no sembli una crida a la delinqüència comuna: La clau es troba en el fet de qüestionar la propietat privada sobre els mitjans de producció i altres béns estratègics i de primera necessitat amb què juguen i especulen els capitalistes; i actuar en conseqüència, és a dir, en confiscar-los-els a les classes explotadores i especuladores i procedir a colectivizar-los o socialitzar-los. L'ABC del socialisme. Del socialisme marxista, volem dir, òbviament.
I l'estat s'ha posat nerviós davant les accions del SAT, perquè saben que creen consciència i poden crear efecte dòmino. I avui són, només, els companys del SAT, però demà poden ser centenars les persones que apostin per aquest tipus d'accions que qüestionen el capitalisme i l'status quo.
El dia que la majoria de la classe obrera i altres sectors populars ens conscienciem d'això i actuem en conseqüència, el sistema capitalista té els dies comptats. Està a les nostre mans.
