Però una i altra vegada s’ha repetit, de forma general, la mateixa línia argumental en la cobertura, posant l’accent en la part legal de l’acció i en el valor de les mercaderies sostretes, reduint el pes de les motivacions dels activistes i del context en que es donen els fets.
Aquestes mancances en la part purament informativa dels mitjans van permetre, o almenys facilitar, en el cas andalús que la cobertura posterior en les seccions d’opinió o en les tertúlies el debat se centrés en quina havia de ser la reacció de la justícia, en la impossibilitat de resoldre el problema de la fam o la pobresa per aquesta via i en la possibilitat de comprar els aliments enlloc de robar-los. Això sense tenir en compte els mitjans que van optar per la difamació i linxament moral dels activistes
Aquestes línies argumentals, però, només se sustenten si s’oblida que aquest tipus d’accions són bàsicament simbòliques i reivindicatives. El que es pretén –tal com han explicat les organitzacions convocants i experts en moviments socials- és precisament cridar l’atenció sobre el problema en qüestió per forçar les autoritats pertinents a intervenir i no resoldre de forma definitiva les necessitats alimentàries de la gent exclosa. Una de les proves que accions com les sostraccions públiques de menjar no estan contraposades amb la feina invisible i continuada de les ONG que lluiten contra la pobresa –tal com han defensat nombrosos opinadors- és la negativa d’aquestes segones a condemnar aquest tipus de protestes.
En canvi, la gran majoria de reportatges sobre les situacions de pobresa –multiplicat arran de la crisi- se centra en l’anècdota, eludint les causes estructurals que generen aquestes situacions –tal com denuncia el periodista Lluís Busquets- i presenten les persones empobrides com a subjectes passius incapaços de reaccionar. Fins i tot en la cobertura de la darrera acció al supermercat de Vilafranca pocs mitjans ha destacat que la persona identificada per furt dels aliments és la pròpia afectada per la situació d’exclusió.
