Amb el cadàver d'Hugo Chávez encara calent, davant d'un poble en peu de lluita i amb la dignitat per bandera ressonen les paraules de Maduro jurant el seu càrrec de president de la República Bolivariana de Veneçuela.
Revolucionari nascut a la classe obrera, ex-xofer d'autobús, treballador i sindicalista, el perfil d'aquest home no deixa cap dubte sobre la seva fidelitat a la causa de la revolució bolivariana i socialista. Tampoc deixen cap dubte les seves paraules. Va jurar defensar l'obra i la revolució d'Hugo Chávez "amb la mà ferma".
Són efectivament molts ensenyaments arribats des de Veneçuela i des del seu procés; el seu cabal teòric és extensíssim, però doncs que s'ha d'examinar aquest cabal teòric en la seva totalitat i no quedar-nos tan sols en les qüestions que ens interessen. El procés revolucionari de Veneçuela, per començar, és un procés per a Veneçuela i extensible a la resta de Llatinoamèrica en el seu vessant ideològic bolivarià. Bolívar és la persona que d'una manera decidida va lluitar per la independència dels pobles d'Amèrica i que va parlar de la possibilitat de la integració de tots ells en una Pàtria Gran. De la mateixa manera que Nasser va advocar per l'alliberament dels pobles àrabs i va postular pel panarabisme. Tots dos, Bolívar i Nasser, sabien sobradament que només la unitat podia salvar les seves nacions de les urpes de l'imperialisme, tant el ianqui com l’europeu.
Però difícilment aquestes experiències són extrapolables a Europa. El procés revolucionari en els països d'Europa seran diferents en els ritmes i en les formes. No estem parlant de realitats que han de desempallegar-nos-hi de l'imperialisme, estem parlant de societats que viuen en el mateix cor de l'imperi.
És cert que la revolució bolivariana a Veneçuela neix d'un procés electoral, però quedar-nos tan sols amb aquesta dada és fer una anàlisi molt pobra i molt interessada. La revolució bolivariana, a més de recollir llargs anys de lluita, també lluita guerrillera, es nodreix també d'infinitat de moviments socials, col·lectius populars, lluites sectorials i de barri, que només necessitaven una espurna (l'espurna de la qual parlava Lenin) que els aportés el tret de punt de sortida. Després del caracazo les condicions objectives estaven donades i una figura com la d'Hugo Chávez va saber personificar aquesta espurna i donar-l’hi vida.
Després van venir els seus triomfs electorals, però triomfs electorals que no s’haguessin produït sense la fabulosa mobilització social d'un poble que estava en marxa i que va ser motivar i al qual no se li van tallar les ales. Ans tot el contrari, des del moviment capitanejat per Hugo Chávez es va incentivar aquesta mobilització social. El carrer no es va perdre, el carrer es va guanyar i només tenia un amo, el poble.
Aquesta és una altra lliçó fonamental de l'experiència veneçolana. Si el poble no és al carrer, defensant allò que li correspon, si el poble només ha de votar, si totes les cartes les posem en el joc de la democràcia burgesa, molt probablement perdrem. La democràcia burgesa té unes regles preparades perquè els pobles perdin en el joc.
És cert que el govern bolivarià ha evitat la confrontació directa amb la burgesia i l'imperialisme en la seva vessant armada, però tan cert com això és que Veneçuela s'ha armat fins a les dents amb armament proporcionat per la Xina, Rússia i altres països, armament que ha fet que Colòmbia i els Estats Units s’ho hagin pensat dues vegades abans d'anar a una guerra directa, com semblava que podria passar fa tres anys. En aquest sentit Hugo Chávez, que era militar, i el seu govern, han portat a la pràctica aquest vell refrany que resa "Poble armat, poble respectat". Siguem clars, Ni Cuba, ni Corea del Nord, ni Veneçuela estarien com estan sense un exèrcit que defensa les seves revolucions amb un armament de dissuasió. Entengui’s això sense entrar a valorar les diferències evidents entre les revolucions i experiències d'aquests tres països, diferències òbvies.
En aquest sentit, dir que la revolució bolivariana és una revolució pacífica és tan cert com haver de dir que al costat de la mobilització i les urnes un dels seus sostenidors és un exèrcit fortament armat. Només acudint a votar el poble veneçolà no seria on és ara.
Veneçuela durant aquests últims anys ha tingut unes posicions internacionalistes inequívoques. Hugo Chávez no va dubtar ni un instant a donar suport a Líbia, a Síria, a la resistència palestina, no va tenir contemplacions amb el sionisme, va tenir una relació més que cordial amb l'Iran i amb l'islamisme antiimperialista, va ser solidari amb Corea del Nord davant les provocacions de l'imperi. L'internacionalisme o és antiimperialista o no ho és, i si es flirteja amb la gusanera del món àrab, si es mantenen posicions tèbies davant les agressions imperialistes als pobles de Líbia o Síria, amics i amigues, anem per molt mal camí.
Si es té amics en el camp es la socialdemocràcia, ja s'ha de saber a hores d'ara que podem rebre la punyalada en qualsevol moment. La comunitat internacional et dóna suport si fas allò que volen i, per descomptat, la revolució bolivariana està molt a gust en l'anomenat des del feixisme mundial "eix del mal". L'eix del mal, però, no t’apunyalarà per l'esquena tal com fa molt sovint la socialdemocràcia.
I Maduro ho ha dit clar i català: "Amb la mà ferma" amb què defensaran les conquestes socials i aprofundiran en la revolució, perquè l'enemic, que no és altre que la burgesia veneçolana i l'imperialisme, emprarà tota mena d'estratagemes i males arts per intentar sabotejar el procés i fer retrocedir el poble de Veneçuela fins a l'època de l'explotació i el robatori de les seves riqueses naturals. Per evitar això hi ha la "mà ferma" de la qual ha parlat Maduro i les paraules extraordinàries dites en el congrés del Partit Comunista de Veneçuela.
Els ensenyaments de la revolució veneçolana són moltes. No ens quedem només en el fet que han guanyat les eleccions. És una anàlisi molt pobra.
