També els francesos (també experts en matances i massacres ..) posen esforços en l'àrdua tasca d'aclarir el tercer món d'éssers humans. Els anglesos han tractat de commoure'ns aquest cap de setmana amb el casori de l'abellot petit príncep i la seva feliç parelleta, tot això, mentre les seves tropes tenyeixen de sang el món àrab.
L'estat espanyol i altres estats secundaris (de segona fila, vaja...) els hi donen suport i els faciliten la cobertura, en tan humanitària tasca. Però analitzem l'estat espanyol.
Tant el PSOE com el PP, entestats en què l'esquerra abertzale no pugui anar a unes eleccions sota pretext que som violents (i violentes que diria Ibarretxe, aquest que pretenia dialogar fins a la matinada) donen suport activament a la banda criminal de l'OTAN, i amb el seu vot així ho han reflectit. Compten amb el beneplàcit de CiU, PNB i altres partits menors, que tot i proclamar-se nacionalistes o sobiranistes, bé se senten còmodes en aquesta Espanya que juga fort en el món capitalista, si més no en el seu caire assassí i neocolonial.
I tota aquesta gent .... ¿Quin dret té per anomenar ningú terrorista o violent? ¿Aquests que tenen les mans brutes de sang? ¿Aquests que callen com raboses davant el brutal assassinat d'aquesta nena i dels seus germans, ens titllen de violents ".
En aquesta i totes les nits del futur, la imatge d'aquesta criatura hauria d'aparèixer en les consciències d'aquests cínics. I que no els deixés dormir i els tormentés. Que es despertessin una i altra vegada davant la mirada de la noia. Que la consciència els impedís ser feliços mai més. Que els perseguís el record d'aquesta nena i la de tots els nens i nenes que han estast assassinats en centenars
d'anys de guerres i invasions en nom d'un sistema cafre com és el capitalisme, malanomenat "estat democràtic".
Jo no sóc demòcrata ni vull ser-ne, si la democràcia consisteix en això. Jo no vull participar -de consciència- en aquests assassinats. Trenco amb la democràcia si la democràcia és el crim que practica aquesta gent. Tant me fa ser un antisocial, un radical, un roig o com vulguin anomenar-me. Aquesta no és la meva gent. La meva gent són els que els planten cara des dels antiaeris de Trípoli, la guerrilla de Colòmbia o la resistència de l'Iraq. I ja prou de mirar cap a una altra banda i de sortir de festa “sense que et tremoli el diari a les mans”, com cantava Kortatu.
O els europeus i europees reaccionem o estem perduts i perdudes. Ens hem convertit en el càncer del Món, amb el nostre eurocentrisme i la nostra mirada cap a una altra banda, mentre continua la massacre. Ens hem guanyat l'odi del tercer món, encara que no ho reconeguem.
I què hem de dir dels anomenats ni-nis? Aquests benpensants que han aparegut entre determinats sectors de l'esquerra europea i que caminen per sobre del bé i del mal pontificant sobre el bo i el dolent.
Ni Gaddafi ni l'OTAN. Ni Síria ni l'OTAN. I aviat diran ni Cuba ni l'OTAN. I una merda!!!
Per què no reconeixeu obertament que el capitalisme us ha derrotat? Per què no reconeixeu obertament que no voleu arriscar res de les vostres aburgesades vides? Voleu que us expliqui experiències amb alguns ni-nis? Millor que no, perquè l'únic que vaig percebre en determinades postures polítiques, per anomenar-ho d'alguna manera, va ser una rotunda por a la repressió. Unes tesis benpensants des de les quals tan sols calculen que si algun dia la repressió fa acte de presència ells puguin mantenir els seus culs fora de perill. Per això repeteixen tant que són "gent de pau".
Amiguets i amiguetes, donat que l'imperialisme no és gent de pau, i a la foto de la nena assassinada us remeto.... I davant d'això ... Sou neutrals? ¿NI Gaddafi, ni OTAN?. No em toqueu allò que no sona, que només veure la foto ens fa saltar les llàgrimes; i si equipareu aquesta nena amb els soldats imperialistes de qualsevol nació o estat agressor és que senzillament heu perdut la vergonya.
Primer de maig, dia de la classe obrera i de la lluita per un estat popular i socialista. Però també una dia de record a les nens assassinats per l'imperialisme davant la indiferència de la podrida Europa. I dels seus ni-nis. -No teniu vergonya.
L'estat espanyol i altres estats secundaris (de segona fila, vaja...) els hi donen suport i els faciliten la cobertura, en tan humanitària tasca. Però analitzem l'estat espanyol.
Tant el PSOE com el PP, entestats en què l'esquerra abertzale no pugui anar a unes eleccions sota pretext que som violents (i violentes que diria Ibarretxe, aquest que pretenia dialogar fins a la matinada) donen suport activament a la banda criminal de l'OTAN, i amb el seu vot així ho han reflectit. Compten amb el beneplàcit de CiU, PNB i altres partits menors, que tot i proclamar-se nacionalistes o sobiranistes, bé se senten còmodes en aquesta Espanya que juga fort en el món capitalista, si més no en el seu caire assassí i neocolonial.
I tota aquesta gent .... ¿Quin dret té per anomenar ningú terrorista o violent? ¿Aquests que tenen les mans brutes de sang? ¿Aquests que callen com raboses davant el brutal assassinat d'aquesta nena i dels seus germans, ens titllen de violents ".
En aquesta i totes les nits del futur, la imatge d'aquesta criatura hauria d'aparèixer en les consciències d'aquests cínics. I que no els deixés dormir i els tormentés. Que es despertessin una i altra vegada davant la mirada de la noia. Que la consciència els impedís ser feliços mai més. Que els perseguís el record d'aquesta nena i la de tots els nens i nenes que han estast assassinats en centenars
d'anys de guerres i invasions en nom d'un sistema cafre com és el capitalisme, malanomenat "estat democràtic". Jo no sóc demòcrata ni vull ser-ne, si la democràcia consisteix en això. Jo no vull participar -de consciència- en aquests assassinats. Trenco amb la democràcia si la democràcia és el crim que practica aquesta gent. Tant me fa ser un antisocial, un radical, un roig o com vulguin anomenar-me. Aquesta no és la meva gent. La meva gent són els que els planten cara des dels antiaeris de Trípoli, la guerrilla de Colòmbia o la resistència de l'Iraq. I ja prou de mirar cap a una altra banda i de sortir de festa “sense que et tremoli el diari a les mans”, com cantava Kortatu.
O els europeus i europees reaccionem o estem perduts i perdudes. Ens hem convertit en el càncer del Món, amb el nostre eurocentrisme i la nostra mirada cap a una altra banda, mentre continua la massacre. Ens hem guanyat l'odi del tercer món, encara que no ho reconeguem.
I què hem de dir dels anomenats ni-nis? Aquests benpensants que han aparegut entre determinats sectors de l'esquerra europea i que caminen per sobre del bé i del mal pontificant sobre el bo i el dolent.
Ni Gaddafi ni l'OTAN. Ni Síria ni l'OTAN. I aviat diran ni Cuba ni l'OTAN. I una merda!!!
Per què no reconeixeu obertament que el capitalisme us ha derrotat? Per què no reconeixeu obertament que no voleu arriscar res de les vostres aburgesades vides? Voleu que us expliqui experiències amb alguns ni-nis? Millor que no, perquè l'únic que vaig percebre en determinades postures polítiques, per anomenar-ho d'alguna manera, va ser una rotunda por a la repressió. Unes tesis benpensants des de les quals tan sols calculen que si algun dia la repressió fa acte de presència ells puguin mantenir els seus culs fora de perill. Per això repeteixen tant que són "gent de pau".
Amiguets i amiguetes, donat que l'imperialisme no és gent de pau, i a la foto de la nena assassinada us remeto.... I davant d'això ... Sou neutrals? ¿NI Gaddafi, ni OTAN?. No em toqueu allò que no sona, que només veure la foto ens fa saltar les llàgrimes; i si equipareu aquesta nena amb els soldats imperialistes de qualsevol nació o estat agressor és que senzillament heu perdut la vergonya.
Primer de maig, dia de la classe obrera i de la lluita per un estat popular i socialista. Però també una dia de record a les nens assassinats per l'imperialisme davant la indiferència de la podrida Europa. I dels seus ni-nis. -No teniu vergonya.
(*) Incloc en aquest escrit una fotografia de la nena assassinada per les bandes genocides de l'OTAN. A ella i al poble de Líbia dedico aquest escrit i el meu pensament emocionat. Per als ni-nis no pas res; només mereixen el meu menyspreu.
